Igor Garzesi: "Si una persona no pot estalviar, ha de posar-s'hi com més aviat millor"

MilàFibanc, l'entitat pionera en fons d'inversió fundada pel català Carles Tusquets, va ser adquirida l'any 2000 per l'italià Mediolanum. Un quart de segle més tard, l'entitat té a Espanya uns 250.000 clients amb un model d'assessors financers que no estan en plantilla, i gestiona uns 11.800 milions d'euros. Aquesta setmana el banc, una de les grans aventures empresarials de Silvio Berlusconi, ha convidat un grup de periodistes a Milà per conèixer de prop el seu negoci. El número 2 de l'entitat, l'italià Igor Garzesi, va atendre l'ARA.

El model de banca mitjançant assessors financers és elitista?

— No, en absolut. És un model que va a tota mena de client. Som un banc de retail. Quan vam entrar a Espanya vam fer ungrup de discussió i els explicàvem que el model és tenir una persona al costat del client, encara que no tingui un gran patrimoni, que el pugui visitar a casa, a qui puguin trucar el cap de setmana. I ens van dir "preciós, però impossible". Però sí que era possible. Tenim una part de clients d’alt patrimoni i una part de retail i els expliquem la cultura financera i els ensenyem a estalviar. Lamentablement, l’ésser humà de vegades se n'oblida en el llarg termini, i mira el dia a dia.

Una persona que estalvia poc o gens, què pot fer per estalviar?

— Doncs posar-s'hi com més aviat millor. Necessita tenir un assessor financer al costat que miri per què no estalvia, que l’ajudi a mirar les despeses. I trobar una manera d’estalviar per poc que sigui, perquè amb l’interès compost, aquest poc estalvi d’avui a llarg termini serà molt.

La gent que no té plans financers una mica sofisticats és per falta d’estalvi o per falta de coneixement?

— El coneixement és molt important. Els nostres family bankers es converteixen en transmissors de cultura financera. Quan el client hi parla, entén moltes més coses.

Tenen calculat quant millora la situació financera d’una família amb plans de pensions, fons d’inversió, etcètera, respecte a una família que no en té?

— La capacitat d’incrementar el patrimoni de les famílies canvia completament. Els nostres clients tenen una rendibilitat que els posiciona entre els primers llocs del rànquing tant a Espanya com a Itàlia i el seu grau de satisfacció és molt alt.

Hi ha ciutadans que són reticents a aquests productes per por de la borsa. Com els convenç?

— Els dic que cada cop que se’n van a dormir, hi ha una part del món que es lleva i treballa, i el teu capital treballa sempre. Però això no és lineal; si ho fos no caldria un assessor financer. Necessites algú que et digui "si ara baixa, tornarà a pujar", i que si veus que la borsa baixa i vols vendre per salvar els mobles et digui que és un error. De vegades es tracta de no tocar res o de fins i tot comprar més. És el que va passar aquell dilluns negre d’agost. Va ser absurd. Quant va trigar a pujar la borsa? Pocs dies. I quanta gent va desinvertir? Un munt de gent que no estava acompanyada.

Vostè que ha viscut a Barcelona: com és el coneixement financer del client català respecte a l’italià?

— Hi ha una falta de coneixement financer en tots dos països. Falta que universitats i escoles ajudin a fer arribar la cultura financera a tothom. Nosaltres sols no podem fer aquest canvi. Les finances, després de la medicina, són la cosa més important que l’ésser humà ha de tenir present en la seva vida: tenir salut per gaudir de més anys de vida i per tenir capacitat financera perquè aquests anys siguin bons.

Els seus assessors són autònoms i cobren el 100% de retribució per mitjà de la remuneració variable. No és massa dur, aquest model?

— No! No tenen sostre. És un avantatge, depèn d’ells. I què han de fer? Cuidar el client. És un model fantàstic. Només té una via per créixer, que és el que el client no el deixi i estigui content amb ell i el recomani. I com més diners entren, més diners té ell.

I si té un accident?

— El patrimoni que té segueix treballant, no cal cuidar-lo cada dia.

Preveu que la banca pugui patir amb la baixada de tipus?

— Evidentment. Això afectarà la banca tradicional més que a nosaltres i sí que pot patir, com va patir en l’època de tipus negatius, que és quan hi va haver les grans reestructuracions.

Fins on calcula que baixaran els tipus?

— Crec que estem arribant a un punt de normalitat i que els tipus estaran entre el 2%, el 2,5% o el 3%. Hem tingut set anys tipus negatius, que és una bogeria. I després ha vingut un increment brusc, amb valors de fins al 3,5%-4%, que tampoc són elevadíssims.

Quin pronòstic té sobre l’economia europea, l’espanyola i la italiana?

— El pronòstic és positiu. Sempre veiem el got mig ple i crec que l’entorn està millorant; la inflació està resolta. Hem d’estar atents al que pugui passar geopolíticament, però hem passat el pitjor.

Quina opinió té de l’opa al Sabadell?

— Crec que l'opa al final es tirarà endavant i això serà una oportunitat per a nosaltres per fitxar professionals i tenir nous clients.

Li va tocar viure a Catalunya en el moment àlgid del procés. Els va afectar a l’operativa del banc?

— Hi va haver un moment, el 2017, amb el risc de declaració unilateral d’independència, que ens va preocupar quedar-nos desconnectats del Banc Central Europeu (BCE). I vam portar la seu social a València pel bé dels clients, per assegurar-nos que el banc estigués en territori europeu sense cap dubte. Va ser l’únic que ens va preocupar.

Preveu el retorn de la seu?

— És que simplement és un tema formal, i no substancial. La seu operativa sempre ha estat a Barcelona i la seu fiscal sempre ha estat a Barcelona. És un tema de raó social i no hi ha motiu per fer-ho.