Els pioners de la renda bàsica que encara ningú ha escoltat

BarcelonaDes del 2001 fins al 2020, els arguments contra la implantació d’un ingrés sense condicions per a cada ciutadà pel sol fet d’existir no han variat gaire. Almenys així ho expliquen alguns dels que van viure el debat en aquesta primera etapa, quan es fundava la Xarxa Renda Bàsica, l’associació que va importar a Catalunya el concepte del corrent internacional. Amb els efectes devastadors del covid-19 sobre l’economia de les persones, la idea d’una ajuda universal torna a ser d’actualitat.

“Aleshores era una proposta molt desconeguda, però les teories estan escrites des de fa 30 anys”, explica Daniel Raventós, doctor en ciències econòmiques de la UB i president de l’entitat. El rebombori entre acadèmics es va començar a sentir a partir del 1986, amb la creació de la International Basic Income Earth Network, noms propis com el de l’activista i professor de la Universitat de Lovaina Philippe van Parijs i alguns articles que plantejaven la renda bàsica com “una via capitalista al comunisme”. “No era només un perfil d’economista o de sociòleg, també hi havia historiadors i molts filòsofs”, explica l’estudiós.

Com en l’actualitat, els detractors acusaven la proposta de desincentivar les persones a buscar feina i qüestionaven l’efectivitat a l’hora de finançar-ho. El debat, recorda Raventós, es va quedar aquells primers anys sobretot dins les aules, però aviat va sortir de l’àmbit universitari per entrar amb força als moviments socials. “Des del 2018 ha esclatat, i se’n parla molt més que aleshores”, apunta. A més, afegeix que la proposta s’ha depurat i ha incorporat, per exemple, projectes per finançar la renda a través d’una reforma fiscal de l’IRPF. Recorda com el servei d’estudis del BBVA els havia arribat a dir que el trobaven “molt car, però no equivocat”. En un informe del 2017, l’entitat defensava que el cost d’aquesta mesura seria de 187.870 milions d’euros per a tota la població espanyola. Raventós, però, critica que no es tinguessin en compte els ajustos en la recaptació fiscal, que reduirien la despesa a 34.232 milions.

Carme Porta també va viure aquells inicis, en el seu cas com a diputada d’Esquerra Republicana de Catalunya al Parlament. El 2001 hi va presentar un projecte de llei juntament amb el diputat d’Iniciativa per Catalunya Verds José Luis López Bulla per proposar una renda bàsica per a tothom sense condicions. “Ningú s’atrevia a dir que hi estava a favor i els semblava una proposta ximple, però molt a poc a poc va anar guanyant terreny”, diu l’exdiputada. També recorda una altra crítica recurrent dels opositors: “Ens deien que era una bajanada perquè algú com Mario Conde també la cobraria… Però és que ell no pagaria el mateix en impostos!”

Davant la proposta del govern espanyol de posar en marxa un ingrés mínim vital per als col·lectius més vulnerables en la crisi del covid-19, Raventós alerta que hi ha molta confusió amb els termes i que cal diferenciar-lo clarament de la renda bàsica. “Quan va sortir el vicepresident del Banc Central Europeu i exministre espanyol Luis de Guindos dient que estava a favor d’una renda bàsica, es referia a una renda per a pobres”, destaca. I posa com a exemple les rendes garantides que ja han posat en marxa governs com el de Catalunya -amb un topall de 664 euros al mes- i d’altres comunitats autònomes. “Moltes no arriben ni al 8% de la població pobra”, assegura.

Resposta a la crisi del covid-19

Porta creu que, igual que es va normalitzar la prestació d’atur, l’emergència actual donarà ales al sorgiment de noves proves pilot de la renda bàsica. “En aquesta crisi també s’està veient que els llocs de treball essencials són els més mal pagats i sovint més feminitzats”, indica. D’aquesta manera, insisteix que la mesura “dona eines per a la llibertat” i incentivaria millors condicions i més qualitat en el mercat de treball. “No sabem tots els detalls de com serà, però [l’ingrés mínim vital] no arribarà al 75% de persones que el necessitaven l’any passat”, diu Raventós. La seva teoria encara afronta el repte d’arribar a les butxaques dels ciutadans.