El pis de 40 milions, "una mala inversió ho miris com ho miris"

BarcelonaLa setmana passada es batia un rècord al sector immobiliari barceloní: un particular estranger comprava per més de 40 milions d'euros el pis més car de la història d'Espanya. Té 650 metres quadrats i forma part del complex residencial de luxe de Mandarin Oriental situat al passeig de Gràcia, a l'antiga seu del banc Deutsche Bank. Què empeny algú a deixar-se tants diners en un habitatge al centre de la capital catalana? Una compra purament per capritx, una demostració del "Puc comprar-ho i ho faig" i el perfil del col·leccionista de propietats explicarien una adquisició d'aquesta magnitud.

Una mala inversió

El director de la càtedra d'empresa Habitatge i Futur de la UPF i l'Associació de Promotors de Catalunya (APCE), Josep Maria Raya, considera que des del punt de vista financer sembla difícil que sigui una inversió rendible. "Encara que suposem un lloguer hipotètic de més de 50.000 euros mensuals durant 20 anys, costa de veure-ho com una bona inversió", considera Raya, que tampoc veu clar que sigui gaire rendible en el mercat turístic, ja que primer hauria d'obtenir una llicència. "Miris com ho miris, és una mala inversió", conclou. En la mateixa línia, el catedràtic d'economia de la UPF José García Montalvo apunta que si es tractés d'una inversió, seria difícil de fer rendible: "Caldria comptar amb uns supòsits molt rars".

Com qui compra un Picasso

La directora general de la immobiliària de luxe Living, Estrella Serrano, i un directiu del sector immobiliari que vol conservar l'anonimat comparen l'operació amb la compra d'un Picasso: una adquisició per capritx que no busca tenir el millor d'una categoria, sinó l'exclusivitat. "És un producte únic, com també ho és un Ferrari personalitzat. No n'hi ha dos. Qui compra aquests actius és un amant de l'exclusivitat en majúscules: no és el millor pis; és el pis", afegeix Serrano.

De fet, va més enllà i hi situa al darrere el que en paraules d'un dels gurus del món del luxe immobiliari, Jack Cotton, és un col·leccionista de propietats: una persona a qui l'apassionen els immobles i aspira a tenir els millors habitatges de les principals ciutats del món. Diu que l'adquisició és producte d'un triumvirat d'èxit: la marca Barcelona, la marca Mandarin Oriental i l'arquitecte Carles Ferrater.

Barcelona, a la lliga de grans actius immobiliaris?

Aquest directiu assegura que una venda d'aquestes característiques no és dolenta per a la ciutat de Barcelona, ja que es tracta d'una operació summament excepcional que no és comparable a res a la ciutat ni a tot l'Estat. "És positiu perquè ens posa en un mapa internacional d’actius de luxe, ens situa a la Champions League de grans ciutats que tenen aquests tipus d’actius", destaca. Ara bé, considera que a la capital catalana només hi ha aquest actiu i que difícilment n’hi haurà un altre.

En aquest sentit, Raya creu que aquesta adquisició situa Barcelona a la lliga de les grans capitals europees: "No és una cosa exclusiva de Barcelona, però és possiblement la pionera dins d’Espanya. A Europa són més comunes aquestes operacions, en ciutats com París i Londres, per exemple". No obstant això, destaca que Barcelona té una particularitat, i és que és diferent en dimensió en comparació amb altres capitals: "Si parles d’una extensió que és la que és i que no es pot allargar, això la fa diferent de Madrid, que té camp per recórrer si vol expandir-se, com París".

Per a Serrano, l'operació no es tracta d'una flor en el desert: "A la Gran Poma de Nova York hi ha 10 o 15 pisos de 50 milions d'euros, però la resta són de 20 o 25 milions. I a la plaça Francesc Macià, a l'antic edifici Winterthur, hi ha pisos per valor d'entre 10 i 25 milions d'euros. Barcelona està i ha d'estar en aquest segment de mercat", assenyala. En tot això el que veu Montalvo és una paradoxa. El grup inversor va comprar l'edifici per convertir-lo en un hotel de luxe de la cadena Four Seasons, però la moratòria a les llicències de nous hotels al centre de Barcelona imposada el 2015 va forçar a repensar el projecte, i la societat finalment va optar per construir-hi pisos de luxe. "Es va fer perquè no es volia tenir massa gent rica, i mira com ha acabat ara: amb apartaments de supermegaluxe", ha afirmat. Tots els experts consultats coincideixen en el fet que l'operació no influirà de cap manera en el mercat.