Tenim un problema econòmic
Les Illes, amb una renda per habitant de 26.764 €, ocupen la setena posició del rànquing del PIB
La reconeguda capacitat de les Balears d’integrar laboralment un nombre creixent de persones, juntament amb l’abundància d’automòbils de marca prestigiosa que circulen enmig d’un tragí continu de turistes que es mouen, amunt i avall, pels nostres carrers i places, ha topat aquesta setmana amb la Comptabilitat Regional d’Espanya.
No han estat pocs els mitjans de comunicació que s’han fet ressò de la pèrdua de posicions de l’Arxipèlag en el rànquing de PIB per càpita, que mesura la capacitat de crear riquesa de les distintes comunitats autònomes. Perquè resulta que les Illes, amb una renda per habitant de 26.764 €, ocupen la setena posició del llistat autonòmic i tot just freguen la mitjana espanyola, atesos els minsos 3,5 punts percentuals que les separen. Res a veure amb la tercera posició que ocupaven les Balears a principi de segle, quan la diferència amb la renda per càpita de l’Estat era de 25,7 punts. I és que en el període 2000-2018 el diferencial que separa el PIB per càpita balear i el de l’Estat s’ha escurçat 22,2 punts, tot experimentant la major retallada d’entre les desset comunitats autònomes. Una erosió que s’amplifica si hom agafa com a referència les 264 regions que formen part de la UE-28, ja que les Balears han perdut 26,5 punts o, en altres paraules, 65 posicions en el rànquing europeu de renda per càpita.
No es tracta, en absolut, d’una qüestió baladí. El seguiment dels diferencials interregionals que Impulsa Balears fa a través d’i|global confirma que quan una regió escurça, de manera contínua i progressiva, l’avantatge en renda per càpita que manté respecte d’altres comunitats, augmenta les dificultats per afavorir les qüestions que afecten el benestar (salut, educació, seguretat, protecció social...) i, per tant, s’autoimposa, també de manera contínua i progressiva, restriccions en matèria de progrés econòmic i social. Això, precisament, és el que succeeix a les Balears. Un fet que no es registra a Madrid -que continua liderant el rànquing de l’Estat, després d’ampliar els darrers devuit anys el diferencial amb la resta de l’Estat 1,2 punts- ni tampoc al País Basc -que ha ascendit de la quarta posició a la segona, després d’eixamplar el diferencial respecte de la mitjana espanyola amb 9,2 punts.
Augment demogràfic
Però, per què? Per què cedírem el 2002 la tercera i quarta posició al País Basc i Catalunya? Per què perdérem el 2007 la cinquena posició a favor d’Aragó? I, per què, des de 2008, de manera intermitent, la Rioja ens ha desplaçat a la setena posició? Potser algú, en un intent d’identificar-ne ràpidament el culpable, atribueix el descens del PIB per càpita al dinamisme del denominador -l’increment de població-. Emperò no es pot obviar que l’augment demogràfic (42,9%) s’ha concentrat en el segment en edat de treballar (86,7%), un fet que ha empès a l’alça la participació laboral efectiva i, de retruc, ha beneficiat el numerador -el creixement econòmic-. I és que tenim un problema econòmic, no aritmètic.
Potser algú, en el mateix intent, argumenta que si les Balears haguessin disposat de determinades inversions estatals, especialment en infraestructures, el creixement acumulat aquests darrers devuit anys (26,7%), el cinquè més baix de l’Estat, hauria estat molt superior. Emperò no es pot obviar que més important que el volum d’inversió, ho són tant l’encert en la selecció de les inversions -un fet que correspon a les administracions autonòmica i locals- com el grau d’aprofitament -una capacitat que, atès l’escàs rendiment obtingut, hom pot afirmar que és baixa-. I és que tenim un problema econòmic, no polític.
Factors de producció disponibles
Tot assenyala, doncs, que la causa que s’amaga darrere l’erosió de la renda per càpita balear té molt a veure amb el grau d’aprofitament dels factors de producció disponibles. I és que tot (tot!) el creixement que aquests darrers devuit anys s’ha registrat a l’Arxipèlag ha estat degut a la pujada substancial de la taxa d’activitat (volum) i no a una millora en el resultat que se n’ha aconseguit (valor). No debades, el PIB per persona ocupada (o productivitat aparent del treball) ha descendit en termes reals a les Illes un 1,7%, mentre que en el conjunt de l’Estat ha augmentat durant aquest període un 12,8%, percentatge que en el cas de la Rioja ha estat del 16,1%. En altres paraules, a les Balears n’hi ha molts més, en termes relatius i absoluts, que treballen, per la qual cosa el pastís creix, però atès que el rendiment de l’esforç individual minva, la ració per càpita és cada cop més petita. Aquest és el problema econòmic que tenim. Un problema econòmic que n’aglutina molts d’altres, relacionats amb la inadequació del capital humà, la manca d’inversió en recerca i innovació, la inadaptació del patró d’especialització productiva, la inaccessibilitat a determinades infraestructures, el desajust de les polítiques públiques respecte de les noves realitats socials... Problemes econòmics que conflueixen tots en una única solució: l’impuls de la competitivitat global. I que demanen la participació de tots els actors -empreses, administracions i ciutadania- per recuperar el terreny perdut. Perquè no es tracta de venjar el passat, sinó de construir plegats el futur.
