La cara humana de l'habitatge: propietaris que encara lloguen pisos per 600 euros

PalmaEls lloguers desorbitats han convertit en una raresa els propietaris que es neguen a participar de l’especulació i lloguen les seves propietats molt per sota del que dicta un mercat desbocat. En una comunitat autònoma com les Balears, on la demanda és molt superior a l’oferta, un anunci d’un habitatge d’aquestes persones rebria centenars de peticions en minuts. Maria Antònia Fullana lloga un pis cèntric a Palma, de 90 metres quadrats i tres habitacions per 600 euros. “M’han dit que era beneita, fins i tot moltes persones d’esquerres que després veus en una manifestació contra el problema de l’habitatge”, assenyala. “Tenia una hipoteca de 550 euros sobre el pis i vaig decidir que simplement volia que es pagués sol. Amb els altres 50 euros tampoc em donava per a impostos com l’IBI, la comunitat o les reparacions, però ho vaig fer per coherència. No pot ser que estigui convençuda que existeix un problema amb l’habitatge, que la gent necessita un lloc per a viure, i que després llogui a un preu pels núvols”, argumenta.

Maria no encaixa en el patró de multipropietari que no necessita els diners per arribar a final de mes; la seva motivació era de pur compromís social. De fet, mentre llogava ca seva a la capital, li varen doblar el preu pel pis en el qual vivia a un poble de Mallorca. “Em vaig negar a fer el mateix que estaven fent a la meva família. Els doblers no tenen per a mi un gran valor. Amb les necessitats bàsiques cobertes i alguna cosa per a les meves aficions, ja som feliç”, conclou.

El portal immobiliari Idealista, líder del sector, ofereix a Palma només deu pisos –d’un total de 864– per menys de 1.000 euros mensuals. Cinc, si la cerca se circumscriu a Eivissa. I a penes 49 (d’un total de 2350), si es té en compte tot Mallorca. Fa temps que viure en un poble va deixar de ser una ganga. La geògrafa de la UIB Sònia Vives data en la darrera bombolla immobiliària el principi de la situació actual. “Des de 2008 s’han implantat mecanismes que han transformat el lloguer en un actiu. S’ha generalitzat com una forma d’inversió en els petits propietaris. Entre l’estancament dels salaris i la pujada de l’habitatge, surt més a compte llogar que treballar”, explica.

El lloguer ètic, per sota del preu de mercat, es limita a “gent amb principis i que no ho necessita per viure”. “Són persones que s’ho poden permetre, que prenen una decisió conscient i que, en cap cas, suposen una solució, perquè l’arrel del problema no és la consciència personal sinó el desenvolupament de polítiques adequades per part de l’Administració. L’habitatge té un vessant econòmic, però també la té com a llar i s’està utilitzant únicament com un negoci, mentre se’n relega l’altra part”, afegeix.

Joana Caldentey fa feina com a administrativa, té el seu pis pagat, i un segon que va rebre en herència i que lloga per 650 euros. Amb 120 metres quadrats, tres habitacions i un bany, està situat a deu minuts caminant de la platja a un barri de Palma. “Fa un parell d’anys, el llogater em va dir que se li havien aixecat unes rajoles i vàrem posar el parquet, canviàrem les finestres i la instal·lació elèctrica. Llavors, li cobrava 500 euros i li vaig consultar, educadament, si seria possible pujar a 650 després del desemborsament que havia fet. Va estar d’acord amb el nou preu, li va semblar perfecte, de fet; i té el meu compromís de mantenir-lo. Jo pens que si a mi m’agrada viure bé i tranquil·la, també als altres”, relata. “Ell és equatorià i sé l’esforç que li suposa, per exemple, comprar bitllets d’avió per viatjar i veure la seva família. Jo tinc la sort de tenir la meva aquí i no em sentiria bé privant altres persones de coses com aquesta només per enriquir-me”, prossegueix, conscient que podria “demanar el doble” pel pis, però no ho farà. “Jo ni tan sols he entrat en el pis. No necessit comprovar res. Tenim una relació cordial, de respecte mutu i només sé que em semblaria fatal llogar el meu pis per 1.200 euros. No vull caure en aquesta avarícia”, conclou.

El preu que ofereix Joana al seu llogater és, simplement, un vestigi del passat. Un estudi del portal immobiliari Fotocasa determina que el lloguer a les Balears ha pujat un 158% en els darrers deu anys. El 2014 era possible tenir un habitatge de 80 metres quadrats per 560 euros mensuals, mentre que actualment la mitjana se situa en 1.450 euros. D’aquesta manera, el preu del metre quadrat ha passat de 7 a 18 euros. Idealista ho situa en 17 euros el juny de 2024, una xifra mínimament més baixa, però, en qualsevol cas, n’és el rècord absolut des que obté registres. Aquestes dades amaguen una majoria de persones que cerquen el màxim benefici dels seus immobles. “És cert que existeixen propietaris que t’indiquen una quantitat i et diuen ‘amb això ja em va bé’, que no cerquen enriquir-se. Però, per a la gran majoria, ‘money is money’, només preval l’econòmic. I t’ho diuen clarament: ‘si puc llogar per 1.000, no ho faré per 800’. Només un percentatge molt baix, sense problemes per arribar a final de mes, opta pel contrari”, certifica la vicepresidenta del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de les Balears (APIB), Natalia Bueno.

Catalina Victory és multipropietària. La seva família gestionava diversos pisos de renda antiga i ara, que ja han passat al mercat lliure, els lloga per un preu d’entre 450 i 650 euros. Són estàndard: 80 metres i tres habitacions a Palma. “Sembla que per tenir un pis pots demanar el que vulguis, però em sembla molt bèstia aprofitar-me d’una situació com l’actual. No faré als altres el que no voldria que em fessin. I crec que els meus llogaters ja paguen un preu just”, assegura, convençuda. “Les falles del mercat no fan que les coses tinguin més valor. És pura especulació i avarícia. També crec que els propietaris no som els responsables de les polítiques públiques que haurien de posar remei al que està passant”, denuncia. De fet, reclama incentius fiscals per a llogaters conscienciats, alguna cosa que no és possible segons la vicepresidenta d’API perquè les Balears no està declarada zona tensada i, per tant, no pot acollir-se al que dicta la Llei d’habitatge.

“És com el reciclatge”

L’experta Sònia Vives llança un símil per als qui creuen en un lloguer ètic i es neguen a formar part de la dinàmica de preus abusius. “És com el reciclatge. Tu contribueixes amb accions individuals a frenar el canvi climàtic, però sense polítiques a gran escala no aconseguirem l’objectiu”. Catalina apunta en la mateixa direcció i apel·la directament a l’Estat: “No és correcte el lloguer desorbitat ni des d’una perspectiva capitalista. Existeix una oferta i una demanda desigual, però per què no hi intervé l’Estat. Si ocorregués amb les barres de pa, que no tothom pogués comprar-les, segur que faria alguna cosa. L’habitatge és una cosa bàsica, un bé de primera necessitat. No podem deixar-ho tot en mans de les regles del mercat perquè és una qüestió de drets humans, de convivència, de la vida dels barris, d’acollir i rebre de manera positiva els que venen de fora”. I ella, conscienciada en el seu ‘reciclatge’ limitat, acaba emplaçant de nou els polítics: “L’habitatge és un dret que hem d’exercir no només els propietaris sinó també l’Estat”.