La pugna de Milei amb les províncies pel gas i el petroli argentins

Buenos AiresEn els dos mesos i 20 dies que Javier Milei ha estat president de l’Argentina, han passat tantes coses que sovint costa d’assimilar-les. Una de les que han ocupat més titulars a la premsa i hores de debat televisiu aquesta setmana ha estat la “guerra” contra les províncies i contra els governadors provincials –un equivalent a les comunitats autònomes i els presidents autonòmics a Espanya– per part del president argentí.

En la seva brutal retallada de despesa pública –l’anomenat “ajuste”–, Milei ha entrat amb força als pressupostos destinats a les diferents regions, amb reduccions dràstiques, per exemple, en educació, fet que va desencadenar una vaga de docents el primer dia de curs escolar aquest dilluns, o en el foment del treball i la construcció d’obra pública en barris populars. El governador de la província de Buenos Aires, la més poblada del país, el peronista Axel Kicillof, ha acusat Milei de “robar” els recursos de les províncies, mentre que des del govern nacional sostenen que busquen acabar amb certs “privilegis” de la política.

En aquesta disputa, han pres especial protagonisme alguns governadors de la Patagònia. El dirigent de la província de Chubut, Ignacio Torres, va tirar la primera pedra divendres: “Si dimecres [el govern] no ens ha tret el peu de sobre, no sortirà un barril més de petroli de Chubut cap a l’Argentina”. Va redoblar l’aposta Gustavo Melella, governador de Terra del Foc, amenaçant amb paralitzar la producció de petroli durant 24 hores. Kicillof va afegir llenya al foc dient que ell també podia tancar els ports i duanes interiors.

L’escalada de tensió, escrupolosament monitoritzada pels mitjans de comunicació i l’opinió pública, la va resoldre la justícia argentina, a favor de les províncies: Milei haurà de tornar les partides pressupostàries als territoris. Els governadors han abaixat el to i han reafirmat una voluntat de diàleg amb l'executiu central, que ja ha avançat que apel·larà la resolució judicial. La incògnita és: què passaria si, efectivament, la Patagònia aturés la producció de petroli com a mesura de força?

Petroli argentí: un recurs mal administrat

“En primer lloc, no existeix l’opció de frenar la producció de petroli com qui apaga el llum –aclareix a l’ARA Rubén Caligari, enginyer petrolífer– i, en segon lloc, les províncies del sud viuen de les regalies del petroli i el gas: per cada barril que s’extreu del fons del pou, un percentatge variable [segons la concessió] se’n va directament a les arques de l’estat provincial, sense passar pel govern central. Suposem que es pogués aturar la producció: el primer perjudicat seria la província”. Segons dades de la secretaria d’Energia, Chubut és la segona productora de petroli i la quarta productora de gas del país, amb 136.378 barrils i 8 milions de metres cúbics diaris, respectivament. L’administració provincial manté el 20% de participació en la producció petroliera. Caligari fa un càlcul ràpid amb el preu del barril al mercat internacional: “Aproximadament la venda de Chubut són uns 9 milions de dòlars al dia, dels quals un 20% és per a la província. Són molts diners”.

Si són tants diners només en una província, com és que l’Argentina no està nedant en dòlars –que n’hi falten– amb la producció de gas i petroli? “Perquè si no acompanyes el recurs natural amb planificació, gestió i control, el recurs es dilapida, i a l’Argentina tenim una incapacitat de gestió gairebé congènita”, lamenta Caligari. “En la indústria del petroli ha caigut la competitivitat, que en aquest país és gairebé una mala paraula”, afegeix l'acadèmic. Molts experts argumenten que és el nacionalisme econòmic heretat del peronisme el que ha portat l’Argentina a una gestió ineficient dels seus recursos naturals. Enmig de la crisi brutal que travessa el país, Milei abandera l’obertura a l’economia mundial. “Jo crec que a mitjà o llarg termini, obrir-se és positiu”, argumenta a l’ARA Daniel Dreizzen, enginyer i consultor d’energia. Els dos experts comparteixen que, al llarg dels anys, la gestió, per exemple, d'YPF, ha estat més política que estratègica.

Model federal en qüestió

El xoc d’aquesta setmana amb els governadors patagònics evidencia un conflicte subjacent en la naturalesa de l’estat federal argentí: de quin grau d’autonomia han de gaudir les seves 23 províncies i la seva ciutat autònoma, Buenos Aires, respecte del govern central? Pel que fa als recursos naturals, la Constitució estableix que el “domini originari” és de les províncies, tot i que el mateix article apunta que el govern nacional té la potestat de regular-ne l’ús. “Les províncies són les propietàries del recurs i donen concessions, però el govern central pot regular els preus del que ven la província o fixar pautes de les concessions –aclareix Dreizzen–; per això les relacions amb les províncies a vegades són conflictives, i Milei té un estil de confrontar més que de consensuar”.

El peronisme, per la seva banda, ha tendit més al federalisme i s’ha esforçat per equiparar territoris. Així i tot, des de l’anomenat “interior” del país sempre hi ha la sensació que Buenos Aires és el fill predilecte de l’Argentina. “El que ha de fer Milei és mirar a Chubut i dir: això és l'Argentina –argumenta Caligari–, perquè si a Chubut li va malament, ens va malament a tots”. En una entrevista sobre el conflicte patagònic, la ministra de Seguretat, Patricia Bullrich, va condemnar el to del governador Torres: “Mai hauria imaginat que un governador es plantaria sobre el petroli i no el deixaria sortir”, i va advertir-lo: “Acabaràs com Catalunya”. Aquest divendres Milei pronunciarà el seu primer discurs com a president davant dels diputats al Parlament nacional, i hi ha una gran expectació sobre la menció que farà a la relació amb les províncies. Buscarà un discurs de pau o continuarà atiant el foc?