Punt final a CaixaBank per a Juan Antonio Alcaraz, el banquer que va sobreviure a tot
El número tres de l'entitat, persona molt pròxima a Fainé, tanca una etapa de 15 anys al banc català
BarcelonaEl consell d'administració de CaixaBank ha acordat aquest migdia la sortida del director general de negoci, l'influent i incombustible Juan Antonio Alcaraz. La sortida del directiu d'origen madrileny tanca una era al banc català, on es va incorporar el 2007 de la mà de Joan Maria Nin; tots dos venien del Banc Sabadell i el seu fitxatge va ser sonat, cosa que va propiciar una forta controvèrsia entre els dos grans bancs catalans.
Alcaraz, de 61 anys, serà rellevat en el càrrec per tres directius que es repartiran les seves funcions: Jaume Masana serà el nou director de negoci; María Vicens ostentarà el càrrec de directora de transformació digital i advanced analytics, i Jordi Nicolau assumirà la direcció de payments & consumer. Aquest repartiment de poder dona una idea ben aproximada de fins a quin punt tenia pes Alcaraz al banc. Segons algunes fonts, estava al mateix nivell d'influència que el president de l'entitat, José Ignacio Goirigolzarri, i el conseller delegat, Gonzalo Gortázar. El directiu va entrar al comitè de direcció del banc l'any 2011, però va fer un veritable ascens amb la sortida del seu valedor, Joan Maria Nin, l'any 2014. En aquell sacseig de la cúpula, que va portar Gortázar al càrrec de conseller delegat, Alcaraz ja va mostrar els seus dots de supervivent: no només no el va esquitxar la caiguda de Nin, sinó que va guanyar influència.
Durant els seus anys al capdavant de la formidable maquinària comercial de CaixaBank (l'entitat minorista més gran d'Espanya, condició accentuada amb la compra de Bankia l'any 2021), Alcaraz va ser el factòtum de la idea que l'entitat catalana amb seu a València havia de ser un supermercat de productes financers i també no financers, ja que a les oficines els clients hi podien comprar des de fons d'inversió fins a electrodomèstics, telèfons, alarmes o assegurances. Al sector hi ha unanimitat en què aquest va ser un gran encert d'Alcaraz, sobretot perquè es va avançar a l'era dels tipus d'interès negatius, que castigaven la tasca tradicional de la banca de prestar diners i endur-se un marge a canvi del risc assumit.
Un home del president de La Caixa
Amb la seva gairebé llegendària energia –i també amb un geni que era temut pels seus col·laboradors– Alcaraz era el directiu al capdavant de totes les oficines del grup i una persona de la més estreta confiança d'Isidre Fainé, president de La Caixa, amb qui compartia estones de lleure i també afiliació religiosa a l'Opus Dei. En aquest sentit, la seva caiguda ha generat sorpresa aquest dimecres entre cercles financers, tot i que l'adeu d'Alcaraz no ha tingut a veure amb la Fundació que és màxima propietària del banc català.
Les fonts consultades apunten que Alcaraz havia mantingut en els últims anys una dura lluita pel poder al banc amb Gortázar i que, a poc a poc, el conseller delegat li havia anat guanyant el pols. Algunes veus apunten que, a conseqüència d'aquesta situació, Alcaraz s'havia trobat en els últims temps que les seves propostes i iniciatives no superaven el filtre del comitè de direcció.
Alcaraz va sobreviure a l'adeu de Nin, però no menys meritori va ser que el 2018 sobrevisqués a un excés verbal: “Els desnonaments formen part de la llegenda urbana, nosaltres no hem desnonat ningú”, va dir en públic, en el que era una declaració completament falsa. Algunes veus van apuntar que allò seria el seu final i fins i tot es va especular amb el fet que havia arribat a presentar la seva dimissió, però el cert és que va superar la crisi i es va mantenir en el seu càrrec: n'hi va haver prou amb una disculpa pública.
Amb el seu adeu es tanca una etapa a CaixaBank, però no està clar fins a quin punt això serà el final de la trajectòria del directiu madrileny. La seva proximitat a Fainé fa que fonts financeres l'hagin situat en els últims anys a la quiniela més exclusiva de l'economia catalana: la dels candidats a substituir l'encara president al capdavant de l'entitat més influent de Catalunya. Només el temps –i Fainé– ho aclarirà.