Rànquing de l'augment de sous: pugen el triple a la construcció que a la banca

MADRIDLa inflació puja, però els salaris no tant. Aquesta és la conclusió que s'extreu de l'Estadística de Convenis Col·lectius que cada mes publica el ministeri de Treball. "El conflicte està servit", advertien fa una setmana els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, davant la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors. El cert és que les revisions salarials que es pacten a través d'un conveni s'han situat en un 2,45% de mitjana fins al juny, una xifra un pèl superior a la revisió registrada fins al maig (2,42%), però molt per sota de la inflació general del sisè mes de l'any (10,2%), així com de la subjacent (5,5%).

Aquest increment de gairebé un 2,5% surt de la mitjana de tots els convenis col·lectius registrats fins al mes de juny i que tenen efectes econòmics aquest 2022: 2.314 convenis que afecten poc més de 6,17 milions de treballadors i mig miler d'empreses, segons dades del ministeri de Treball. D'aquests, només 344 s'han firmat aquest any. La resta, és a dir, 1.790 convenis col·lectius s'havien firmat amb anterioritat al 2022 (la majoria es firmen per a tres anys). A més, dels 6,17 milions de treballadors afectats, 4 milions tenen un increment salarial per sota del 2%.

El ritme de convenis signats des que va començar l'any, però, encara no ha recuperat els nivells prepandèmia. Fins al mes de juny del 2019, empreses i treballadors havien signat 419 convenis. Aquesta situació és un símptoma del que es respira a la plana major dels sindicats i les patronals, però també del govern espanyol i que té com a origen l'actual inflació disparada. A l'abril, l'augment dels preus va portar CCOO, UGT i CEOE a trencar la negociació per a un nou Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC), caducat des del 2020 (l'actual acord recull un augment salarial d'un 2%). El govern espanyol persegueix ara un pacte de rendes per contenir la inflació i repartir-ne els danys, una recepta que de moment s'ha deixat per a després de l'estiu.

Els serveis, a la cua dels increments

Tot plegat, però, ha donat lloc a una disparitat d'acords entre sectors i empreses. L'AENC funciona com una mena de guia de referència de cara a les negociacions dels convenis i, per tant, dels salaris entre empreses i treballadors. La sensació, ara, és d'intempèrie. Més enllà de l'increment mitjà salarial, poc tenen a veure les revisions dels sous acordades en les negociacions col·lectives a l'hostaleria o la banca amb les revisions negociades a la construcció, la cultura o el transport i la logística. Per grans sectors, el dels serveis és el que registra un increment més baix (2,16%) i, alhora, el que afecta més treballadors. El segueix el sector agrari amb una pujada salarial d'un 2,33%, la indústria (3,10%) i la construcció (3,15%).

Ara bé, si la lupa es posa damunt les activitats, l'hostaleria i la banca són les que en surten més mal parades. En el cas del sector financer i les assegurances, els convenis col·lectius en vigor fins al mes de juny recullen un increment dels salaris d'un 1,08% que afecta gairebé 300.000 empleats. El segueix l'hostaleria amb una revisió d'un 1,13% que afecta mig milió d'empleats. Per contra, els convenis en vigor que afecten les activitats artístiques, és a dir, la cultura, recullen un increment salarial d'un 3,66% (afecta 96.000 treballadors). És la revisió més alta, i la segueixen el transport (3,29%), les activitats vinculades al subministrament d'aigua (3,21%) i la construcció.

Sense clàusules de garantia salarial

A més a més, segons les dades del ministeri de Treball, la majoria dels convenis registrats fins al juny no incorporen cap clàusula de garantia salarial, és a dir, cap revisió a posteriori del salari per recuperar el poder adquisitiu en cas que l'augment hagi estat molt més baix que la inflació. En concret, de tots els convenis comptabilitzats, només el 14,6% (339) contenien aquesta clàusula, i no tots amb efectes retroactius. A més, cal destacar que només un 9% del total d'empleats es veu afectat per una clàusula. De fet, la negociació entre sindicats i patronals a escala estatal es va trencar, precisament, per aquest motiu. Per als primers era una línia vermella, mentre que els segons no en volen ni sentir a parlar.