S'apaga l'última central elèctrica de carbó del Regne Unit després de 142 anys

LondresEl gener del 1882, el diari The Times publicava una notícia relativa a un experiment que feia un parell de mesos que s'estava duent a terme al viaducte de Holborn, a poc més de 2 quilòmetres a l'oest de Trafalgar Square. S'hi llegia: "Després d'algunes proves durant les últimes setmanes per garantir-ne el bon funcionament, ara es pot veure a Londres una demostració del sistema d'il·luminació dels edificis i carrers que [Thomas A.] Edison ha desenvolupat. Des de Newgate fins a Westwards, a través del viaducte de Holborn fins a Hatton Garden […] ara, i durant els dos mesos vinents, carrers i edificis continuaran il·luminats per làmpades incandescents".

Començava així la història de l'energia elèctrica al Regne Unit produïda amb carbó. El relativament modest inici –s'il·luminaven un miler de carrers– esdevindria dominant durant el segle XX. A principis de la centúria, el 100% de l'electricitat britànica era generada per centrals de carbó. El 1950, el 96%, i a finals dels anys 60 i primers 70, la Central Electricity Generating Board, propietat de l'estat, va introduir una nova generació de supercentrals de carbó.

El pes en l'imaginari cultural i social era tan gran que en aquells anys als noticiaris cinematogràfics i els reportatges publicitaris o els informatius de televisió era freqüent sentir comentaris sobre les bondats d'aquesta font d'energia. Tant, que apostaven perquè el mateix sistema continuaria funcionant "no només durant els quaranta anys vinents, sinó durant els pròxims quatre-cents anys". El temps ha demostrat que s'equivocaven rotundament.

Dilluns a les 24.00, l'última planta encara en funcionament a les illes Britàniques de producció d'electricitat amb carbó –una de les supercentrals dels anys 60– va tancar definitivament i va posar fi a una era que s'ha allargat 142 anys, des que Edison va començar a il·luminar Londres. Tres mesos abans del 30 de setembre, el 28 de juny, l'últim tren ple de carbó destinat per ser cremat a la planta de Ratcliffe-on-Soar, al comtat de Nottingham, al centre d'Anglaterra, hi deixava l'últim lliurament. Només 1.650 tones. No res per als estàndards de quatre dècades enrere. Els dos milions de llars que rebien electricitat de la planta en els moments de màxima producció de la central elèctrica només haurien rebut energia durant dues hores amb tota aquesta càrrega de carbó.

Amb la desactivació de la planta, el Regne Unit és el primer país del G-7 –les set economies més importants del món– que fa un pas així d'important en el procés de descarbonització i de substitució dels combustibles fòssils per energia neta. Càlculs estimatius d'especialistes i consultors de la indústria que ha publicat la premsa britànica aquests dies indiquen que des del 1882 fins al tancament de Ratcliffe, les centrals de carbó del Regne Unit han fos 4.600 milions de tones i han emès 10.400 milions de tones de diòxid de carboni.

Ratcliffe-on-Soar es va construir entre 1963 i 1967 i va entrar en servei l'últim dia de gener del 1968. En aquells moments, tota la xarxa elèctrica del país es renovava, així com el parc de centrals: se'n construïen una dotzena al mateix temps. La que ara ha tancat, l'última, era la segona capaç de produir 500 megawatts cada segon.

Sentència de mort l'any 2015

La desaparició de l'energia de carbó a les illes Britàniques s'havia previst gairebé una dècada enrere. El novembre del 2015, la ministra d'Energia i Canvi Climàtic, Amber Rudd, en va signar la sentència de mort. "No és satisfactori que una economia avançada com la del Regne Unit depengui de centrals elèctriques de carbó, contaminants i intensives, de més de cinquanta anys d'antiguitat", va dir.

Dos anys abans, el 2013, la segona unitat de la central de Tilbury, al sud-est d'Anglaterra, ja va tancar i es va convertir en la primera de carbó de les construïdes els anys 60 del segle XX que s'aturava. Des d'aleshores fins a l'apagada definitiva de Ratcliffe-on-Soar n'han tancat dotze més, o bé s'han convertit en plantes que generen electricitat amb fonts d'energia alternatives, com el gas per exemple. L'any 2000, el 38% de l'electricitat consumida al Regne Unit provenia del carbó. Quan la ministra Rudd va posar-hi data de caducitat, era només una cinquena part. L'any passat, el carbó ja només va subministrar-ne l'1%. L'objectiu del nou govern laborista és assolir la descarbonització completa del sistema elèctric del país el 2030.

Al llarg de més de dos segles, el carbó ha estat un ecosistema econòmic, cultural i social al Regne Unit. Va ser el combustible de la Revolució Industrial, però també de les enormes desigualtats socials que va desencadenar. Testimonis com la novel·la Temps difícils, de Charles Dickens, en són la prova. De la duresa de la vida a les mines també n'és testimoni el relat How green was my valley, de Richard Llewellyn, que Hollywood va adaptar a la pantalla en una pel·lícula icònica dels anys 40. Tampoc es pot oblidar el paper de la Miners' Federation of Great Britain, el sindicat que va barallar-se per la millora de les condicions laborals dels treballadors a finals del XIX, durant la vaga general del 1926, símbol de la resistència dels treballadors davant el govern o la derrota en la vaga del 1984-85 davant de Margaret Thatcher. Sens dubte, un altre moment simbòlic. Com ho va ser el tancament, el 2015, de l'última mina de carbó explotada sota terra, la de Kellingley Colliery.

El visitant de la Tate Modern de Londres o el viatger que arriba a l'estació de Victoria i creua el Tàmesi per topar-se amb les quatre xemeneies de Batersea potser no ho sap o ho ha oblidat, però aquella arquitectura també és herència de la relació entre el carbó i l'electricitat. El futur de Ratcliffe-on-Soar és el mateix: el desmantellament.