“Tenc 38 anys, vull ser mare i les previsions són catastròfiques”

PalmaLaura Perelló es planteja seriosament anar-se’n a Holanda o a Bèlgica si d’aquí a quatre mesos no troba cap feina. Llicenciada en Màrqueting i Comunicació, el seu contracte temporal en una empresa de màrqueting digital de Pollença es va acabar en plena pandèmia, el 14 d’abril. Feia ja un any que estava a la mateixa companyia i, si no hagués arribat el covid-19, l’haurien feta fixa. “Vaig temptejar els meus caps el febrer i em varen dir que no passàs pena, que segur que hi quedaria”, recorda. La immensa majoria dels clients eren hotels, empreses de lloguer vacacional, restaurants... i en arribar l’estat d’alarma varen caure un darrere l’altre. A Perelló primer la varen posar en un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) i en acabar-se el contracte, la varen fer fora. Té quatre mesos de prestació d’atur, però encara no ha cobrat perquè el pagament va amb retard.

Com ella, milers de treballadors de les Illes han perdut la feina i no tenen previsió de poder recuperar-la. Tots els testimonis a qui dona veu aquest reportatge, de diferents perfils i sectors, remarquen el mateix: cerquen activament feina, però ningú no els crida. “No exager. Dec haver tirat més de 300 currículums, i no només a les Balears. Alguns m’han respost que guarden el currículum i tenc un perfil interessant, però que ara no hi ha res”, exposa Laura. Viu tota sola i les despeses se la “mengen”, subratlla. Aquesta crisi l’agafa, a més, en un moment generacional transcendent. “Tenc 38 anys i m’agradaria, en un futur no gaire llunyà, ser mare. Potser fins i tot mare sola. Però com ho faig? Les previsions són catastròfiques”, diu, i afegeix que intenta no mirar la premsa ni la tele perquè li genera ansietat. El fet de ser dona també li ha dificultat l’accés a la feina: “És il·legal, però a mi m’han demanat si vull ser mare”, confessa.

Per a Jorge Enrique, l’edat també està sent una barrera important a l’hora de trobar feina. En el seu cas, complirà els 60 anys a l’octubre i assegura que hi ha molts llocs on li diuen que, per l’edat, no el volen per treballar. És colombià i viu a Palma des de fa un any i tres mesos amb la seva dona Cecília, a l’habitació d’un pis compartit. Va venir per reagrupació familiar: la seva filla viu aquí i és casada amb una persona de nacionalitat espanyola. El permís de residència els l’han expedit, tant a ell com a Cecília, aquest juny. Durant el temps que ha estat vivint a Palma, Jorge Enrique ha fet algunes feines sense contracte pintant pisos, però ara ja fa mesos que no troba cap oportunitat. “No em criden. Necessit treballar del que sigui, perquè no podem carregar tot el pes a la filla, que és infermera a Son Espases”, diu.

Pel dia del treballador va treure una pancarta al balcó en què reclamava que les persones majors no siguin discriminades a les empreses. “Perquè també necessitam un sou i tenim molta experiència”, afirma. Se sostenen econòmicament amb les feines que aconsegueix Cecília netejant cases i cuidant una dona gran amb alzhèimer dues hores al dia. “Però ningú vol fer-me un contracte i jo pas pena perquè, si tenc un accident, qui respondrà?”, es demana.

Sense atur ni prestació

Als matins sempre hi ha una coa davant del SOIB de Mateu Enric Lladó, a Palma. Pocs volen parlar d’una situació que els és molt complicada. “Ho estic passant molt malament”, diu Anna [nom fictici]. Normalment li ingressaven una prestació de 165 euros i aquest mes li n’han ingressats 16. “Ningú em dona resposta, és una merda. Creus que algú pot viure amb 16 euros al mes? Jo crec que no. No arriba als 30 cèntims al dia”, diu. “Pitjor és no cobrar res com jo. Almanco vostè cobra alguna cosa”, afegeix una altra dona que espera al seu costat i que prefereix no explicar el seu cas perquè està “malament, molt nerviosa”. Anna fins març tenia un contracte de 20 hores a la setmana en una discoteca del passeig Marítim de Palma, encara que, d’hores, en feia moltes més, “però ningú et vol fer contractes millors”. A l’atur va començar cobrant 215 euros i ara l’hi han rebaixat a 165 perquè, segons explica, ha trobat una feina de 2 hores diàries cuidant una persona gran. A la coa també hi és Chiek, que té 21 anys i sempre ha treballat en el món de la construcció. De la darrera obra el varen fer fora en arribar la pandèmia i ara espera per “cercar informació sobre on treballar”. Ara cobra la prestació per atur, però només li’n queden dos mesos més. “És tot molt difícil”, lamenta.

Laura Parera ja l’ha exhaurida, la prestació. És mestra d’Educació Infantil i viu a Manacor. El darrer contracte que va tenir acabà el desembre i des de llavors que està a les llistes d’interins de mestres. “Estava a punt d’entrar, però amb el coronavirus i el teletreball es va frenar la llista”, lamenta. En veure que seria difícil entrar prest a la pública, va començar a cercar feina, “de qualsevol cosa”, diu. “He fet entrevistes, però no m’ha anat bé, i mira que jo sempre he tingut molta sort amb les feines, mai me n’han faltat”, assegura. Diu que té la sort que la seva parella està en ERTO i no paguen lloguer. Amb els anuncis que augmentaran la plantilla de mestres, té esperances que el setembre la cridin.