El vi, l’estrella del camp, es fa amb precarietat

PalmaSi hi ha un producte que ha aconseguit, a les Balears i a bona part de l’estat espanyol, superar amb èxit els problemes de rendibilitat que té el camp en general, aquest és el vi. Mentre el sector agrari veu com els costos de l’energia i del combustible han complicat encara més els marges de cada explotació, la indústria del vi és capaç de defensar un preu digne per als seus productes als punts de venda. Encara que no hi ha una xifra oficial, segons diferents fonts del sector només a les Balears s’han invertit més de 280 milions d’euros en aquest negoci, una xifra impensable en altres tipus d’explotacions agràries. Però hi ha una realitat que es manté amagada a l’ombra d’aquest èxit:les precàries condicions laborals dels treballadors que sostenen aquest sector.

El conveni col·lectiu de les indústries vinícoles de les Balears és del 2006. Per tant, fa 17 anys que no s’ha revisat. Això fa que els sous que estableix, en la majoria dels casos, ja no siguin ni tan sols legals, perquè estan per davall del salari mínim interprofessional. Els titulats superiors, com per exemple els químics, que són fonamentals en la cadena de valor, hi tenen assignada una remuneració mensual de 1.044,62 euros. “Sens cap dubte és un dels sectors dels quals podem estar menys orgullosos els qui treballam pel repartiment de la riquesa. No és acceptable que el conveni no s’hagi actualitzat, però és que ens resulta molt complicat actuar com a sindicalistes. Les empreses es tanquen en banda i els empleats tenen por, no s’afilien ni aconseguim tenir-hi representació”, explica Daniel Cámara, secretari general d’Indústria de Comissions Obreres.

El sector vinícola no només inclou els cellerers que tenen plantilles reduïdes, sinó també les indústries que fan vi i altres begudes, i que s’acullen a aquesta regulació laboral. Juan, que ha treballat durant 25 anys com a directiu en una de les grans del vi i que demana anonimat perquè encara manté relació amb el sector, assegura que “hi ha tècnics de laboratori, químics, gent que té una responsabilitat enorme, perquè de la seva perícia depenen lots enormes, i són mileuristes. En aquests moments, amb els costos de la vida i amb el que mou el sector, em sembla molt trist, però tots miram cap a una altra banda”, lamenta.

Un sector que creix

El vi no atura de créixer en reconeixement i en producció a les Balears. El 2022 es varen fer a les Illes 63.548 hectolitres de vi considerat de qualitat per comercialitzar, mentre que el 2011 només se n’havien produït 46.313. El raïm atreu capital inversor i no hi ha restaurant d’un cert nivell que no tingui alguna marca reconeguda d’aquest tresor del camp a la seva carta. Es fa més vi, s’ocupen més hectàrees i, sobretot, es mouen més doblers. Entre els més de 280 milions d’euros invertits els darrers cinc o sis anys en noves explotacions, sense comptar les ampliacions de capacitat productiva de les empreses existents, hi ha més de 25 cellers de capital estranger. Arribats principalment del nord d’Europa, aquests inversors se senten atrets, més que per la rendibilitat, pel prestigi que ara mateix han assolit els sucs que es produeixen a bona part de la Mediterrània. “Amb alguna excepció, la gran majoria són gent de molts de doblers, que tenen un caprici que és el de produir el seu propi vi, i no reparen en les despeses. No és negatiu, perquè és un revulsiu per al camp, si bé contrasta veure el luxe que hi ha en algunes d’aquestes finques i llavors pensar que els seus treballadors tenen uns sous tan baixos”, afirma Juan.

Un peix que es mossega la cua

De totes maneres, generalitzar sempre és injust, perquè hi ha empreses que paguen salaris dignes i que són conscients de la importància de la mà d’obra per a un sector que aspira cada vegada més a la superació. No són, però, la majoria. “Falta molta professionalització al camp. Desgraciadament, ens passa un poc com al sector de la construcció i de l’hoteleria, on molta gent, pel fet de no tenir estudis, acaba fent feines sense la qualificació necessària. I això és un peix que es mossega la cua, perquè també alimenta el model de precarietat”, admet Joan Gayà, empresari i coordinador general d’Unió de Pagesos. “El vi, a més, té un factor afegit d’ultratemporalitat, perquè un 70% o un 80% de la plantilla que necessita l’empresari és només per a un mes i mig o dos, que és la collita i una mica més”, apunta el portaveu d’Unió de Pagesos.

Miguel fa anys que fa feina com a temporer al vi. No forma part del contingent que du Unió de Pagesos cada any per a la collita, sinó que resideix a Mallorca. “El camp és molt dur, molt més del que la gent es pensa. Replegar el raïm es fa en un moment de molta calor i jo, que he fet diferents feines, t’assegur que aquesta no és la més agradable. A 49 anys no puc aspirar a triar l’ofici. Ens complementen el sou una mica i, què vols que et digui, hi estic resignat. De jardiner en un hotel cobrava igual de malament”, lamenta.

Una arrel d’incertesa

Entre les causes que expliquen la paradoxa de la precarietat en un dels gremis més innovadors del sector primari hi ha, segons el president dels productors ecològics d’Apaema, Miquel Coll, “la base i l’arrel d’incertesa que marca la història de totes les explotacions agràries. No oblidem que el vi no deixa de ser part del món agrícola, on d’un dia per l’altre una gelada o una ventada s’endú una part de la facturació anual”, afirma. En aquest sentit, Coll reconeix que “el camp té una història de negoci familiar, amb uns codis propis, i recorre a personal temporal, sempre per a moments com la sembra o la collita i, per tant, encara ens queda molt camí per millorar tots els aspectes laborals”, assegura.

El del vi també és un dels sectors més dinàmics del món rural. El suec Stellan Ludvisc, propietari d’Euroclinic, va encetar el camí fa més de tres dècades amb Santa Caterina a Andratx i l’han seguit un bon nombre d’inversors, com el gegant de la cosmètica Hans-Peter Schwarzkopf, amb un espectacular celler, Can Axartell, a Pollença. Encara ara es tramiten set o vuit expedients per a noves explotacions, la majoria de les quals també de capital estranger.

Conviuen amb les més tradicionals, les empreses locals que també s’han sabut modernitzar, en part gràcies a ajudes públiques per renovar i fer més competitiu el seu producte. Segons la Conselleria d’Agricultura, els darrers quatre anys s’han pagat més de cinc milions d’euros en diferents programes d’inversió pública. Segons Daniel Cámara, de CCOO, “seria desitjable que aquestes ajudes anassin acompanyades de requeriments en l’àmbit laboral. Hi ha un gran control sanitari, però ningú no es demana per les condicions de feina”, sentencia.