Els 100 metres tenen nou propietari: Noah Lyles, l'home que vol revolucionar l'esport

Enviat especial a París20 anys després, un nord-americà torna a regnar als 100 metres. Noah Lyles va recuperar el tron de la velocitat per als Estats Units amb un triomf amb suspens, ja que va marcar gairebé el mateix temps que el jamaicà Kishane Thompson, 9.79. La diferència va ser de cinc mil·lèsimes de segon. Tant anys de feina, dies entrenant i la glòria es decideix per cinc mil·lèsimes. Per un coll estirat, per un cop de cap, per un darrer esforç quan ja no pots més.

L’atleta de Florida, que feia anys que tenia una sola idea al cap, la de regnar a París, va guanyar allargant el coll tant com va poder, després d’una cursa en què va començat més lent. De fet, va ser qui va començar pitjor, amb el temps de reacció menys ràpid. En aquestes curses, on tot passa en un tres o no res, aquests detalls et poden condemnar, tot i que els grans campions, com Bolt, ja ho tenen això de despertar més lents, com si els agradi motivar-se perseguint rivals. Lyles seguia darrer als 40 metres i en arribar als 50, havia pujat una sola posició. Semblava impossible veure'l guanyar, però els seus darrers 10 metres van ser demolidors. Potser és una distància curta, però no guanya qui surt millor, guanya qui reparteix millor l'energia durant menys de 9 segons.

Va ser una final preciosa, amb tots els corredors ben junts, arribant en menys de 0.20 segons. Al final, tots van acabar mirant la pantalla, amb neguit, preguntant-se qui hauria guanyat. Qui tenia una cita amb la glòria era Lyles, amb la seva millor marca personal. Ell era el guanyador d'una final amb un nivell altíssim on de fet, per primer cop un home va baixar dels 10 segons i es va quedar a les semifinals.

La final, davant de 70.000 persones que van ajudar a fer un magnífic espectacle de llums abans de la cursa amb unes polseres que s’il·luminaven que havien regalat a tothom, va ser la carta de presentació d’un Lyles que ja havia participat als anteriors Jocs, quan jove i amb menys experiència, va ser tercer als 200 metres lliures. Aquests cicle olímpic, ha treballat fort per millorar als 100 metres, aconseguint brillar en el moment i el lloc ideal: la final.

El guanyador havia de ser ell, el noi que afirma que no n’hi ha prou amb guanyar medalles. Que cal repensar l’esport, que cal deixar petjada, amb un discurs en què barreja modernitat amb la pedanteria de Muhammad Ali. Les seves declaracions abans dels Jocs de París ho deixaven ben clar: “Soc il·limitat. Has de tenir la mentalitat d’un déu per guanyar. Has de tenir la mentalitat d’un déu per poder pensar cada vegada que guanyaràs la carrera. Creure. Això és el que has de tenir. No crec en els ídols. Crec en mi mateix. La meva mentalitat és molt forta. I si no ho és, l’entrenaré perquè ho sigui”, deia l’atleta de Florida, que va oferir tot un espectacle quan el van presentar, fent salts, tocant-se la cara com si fos una fera. Si, en el passat, Usain Bolt abans de les curses semblava de bon humor, Lyles vol fer por.

El nord-americà, que vol guanyar més medalles als relleus i també a la seva gran especialitat, els 200 metres, va aconseguir guanyar una cursa en què els jamaicans, després de més d’una dècada de domini gràcies a Bolt, van plantar cara gràcies al bon paper de Thompson, que va anar per davant tota la cursa per ben poc. Per darrere, patia el vigent campió, l’italià Marcell Jacobs, que ja va fer prou en ser cinquè, afectat per les lesions. La tercera posició va ser per a un altre nord-americà, Fred Kerley. Quart va acabar el sud-africà Akani Simbine, que ja fa anys que es queda a les portes del cel.

Nascut a Florida, però criat a Virginia en una família d’amants de l’esport, Lyles volia ser gimnasta fins que el 2012 va veure per televisió Usain Bolt. Va ser com una revelació. Va entendre que volia ser atleta, que havia de ser per als Estats Units el que Bolt era per a Jamaica. De tornada a Florida, per estudiar i competir, ha anat cremant etapes, no sempre fàcilment, ja que el 2021 va patir una depressió provocada en part per la pandèmia, que va tallar la seva carrera, i els incidents que es van viure als Estats Units després de l’assassinat a mans de la policia del ciutadà de color George Floyd. Un cop es va recuperar brillant als mundials d'atletisme, va demostrar de quina pasta està fet en una roda de premsa on va dir "miro la NBA i veig que al campió li donen el títol de campió mundial. ¿Campió mundial? A un Mundial o uns Jocs és on hi ha tot el món. No vull ser mal interpretat, m'agraden els Estats Units...en ocasions, però quan guanyen diem que som campions mundials...no, no el món és més gran". Així es queixava de la costum nord-americana de proclamar com a "campió mundial" al campió de les seves lligues, com el bàsquet.

Revolucionar l’esport

Lyles va aconseguir, de passada, que els Estats Units passin ràpidament pàgina del mal record de la jornada de dissabte, quan van perdre els 100 femenins i el relleu 4x100, deixant clar que tot el que deia, encara que sigui una mica pujat de to, potser era veritat. “Estic preparat per transcendir l’esport. Les medalles són primer perquè sense elles, qui et fa cas? Hem d’impulsar la narrativa de l’atletisme. Hem de fer més; hem de ser presentats al món”, diu un home actiu a les xarxes, que col·labora amb empreses reflexionant sobre les marques comercials, amb un documental a Netflix i que, sempre que pot, busca la càmera. A París va ser la càmera qui el va buscar a ell.