Dotze operacions en set anys: d'aspirar a ser olímpica a no poder caminar

Barcelona"Tinc 27 anys i no puc caminar". La vida de Mariona Boix va fer un gir de 180° el divendres 13 de març del 2015. En una competició d'esquí alpí a Andorra, en la categoria de descens, va caure i va patir el que s'anomena la tríada maleïda: el trencament del lligament encreuat anterior, del menisc intern i del lligament lateral intern del genoll esquerre. Amb 19 anys va veure com els seus somnis de ser olímpica s'esfumaven i començava un llarg i dolorós camí que avui dia encara no ha acabat. Set anys després ha passat dotze cops pel quiròfan per intentar curar-se el genoll, però, ara com ara, encara continua amb una lesió que li impedeix fer una vida ordinària.

La Mariona es mira les escales de la redacció de l'ARA amb respecte. Sense deixar de banda la seva crossa enfila els esglaons amb pausa i tranquil·litat. "No el puc doblegar per pujar les escales", reconeix. El genoll l'ha privat i l'ha condicionat en moltes coses: complir els seus somnis, fer plans i, fins i tot, fer una vida normal. Les forces a vegades li fallen i els pensaments negatius sovint ronden pel seu cap. "Hi ha dies que no em vull aixecar del llit. Em suposa un esforç, ja que no tinc una motivació. Ningú m’està esperant. Soc jo qui està esperant que passi el temps i se solucioni el problema del meu genoll. Faig tot el que em diuen, però no funciona. Intentes portar-ho com pots i tens dies i èpoques de merda", confessa amb els ulls molls, i admet que ha estat a punt de no venir a l'entrevista.

El dia en què tot va canviar quedarà per sempre en la memòria de la Mariona. No era conscient del que podia venir després. Mai s'havia plantejat com una lesió li podria truncar la carrera. "Tenia 19 anys i formava part de la Federació Espanyola d’Esports d’Hivern. Era divendres i estava en una competició a Andorra. No era conscient de què era trencar-se el genoll ni de tot el que implicava o podia implicar. Tot ho vaig veure a mesura que anava passant el temps", confessa. "Quan em vaig lesionar ni em vaig plantejar que hauria de deixar l’esport d’alt nivell. Vaig acceptar que havia de parar i ja va ser molt dur. Després vaig seguir vinculada amb el món de l’esquí com a entrenadora, ja que tot i haver-me operat diverses vegades encara em podia posar els esquís. Des de fa dos anys, en què m’han operat cinc vegades, ja no me'ls he tornat a posar. Ara estic en un punt en què no puc caminar amb normalitat, sense dolor i sense bloquejos".

La primera operació és la que va marcar l'esdevenir de la Mariona. "Segurament no es va fer de la millor manera possible o no vaig entrar al quiròfan com hauria d’haver entrat. No tenia la mobilitat sencera del genoll. Ja tenia unes limitacions abans de la primera operació i em quedaven 20 graus per estirar-lo. Fins que el lateral intern no va estar reparat, no vaig entrar a quiròfan, tot i que ho vaig fer amb la cama semiflexionada", reconeix. "Dies després em van donar l’alta, però jo tenia molèsties des del minut 1 després de l’operació. Vaig anar a esquiar vuit mesos després i quan em treia les botes anava coixa. Vaig parlar amb els fisioterapeutes i els metges de la Federació per tornar-me a fer proves. Ells em deien que no tindria res, però jo veia que el meu genoll no funcionava com havia de fer-ho. Em vaig fer una ressonància i vam veure que un tros de l'encreuat que m’havien reconstruït estava trencat i que tenia una bola de teixit que no em permetia acabar d’estirar el genoll. L’endemà mateix m’operen i em diuen que d'aquí tres setmanes tornaré a esquiar. Dos mesos després, amb molt dolor i sense poder estirar el genoll, no havia millorat", recorda l'exesquiadora.

Aquell va ser el moment en què la Federació va comunicar-li que no comptava amb ella i que quedava fora. "Portava un any aturada i començo a ser conscient que el genoll no funciona. Al mes d’abril la Federació em comunica que em fan fora. No es van fer càrrec de res: ni quan estava dins, ni quan estava fora. Ni una simple trucada. Se'n van desentendre", recalca. A partir d'aquí, el camí l'ha fet sola amb el suport de la seva família i els seus amics. Ha passat per tres hospitals diferents, on s'ha fet les dotze operacions: sis a la Dexeus (amb dos equips diferents), una a Madrid i cinc a la Teknon, centre on els metges li han comunicat que ja no hi ha res a fer quirúrgicament per revertir la lesió. Només queda una opció: un tractament amb cèl·lules mare.

"És un tractament privat. Per això vaig decidir fer una campanya de recaptació de fons per poder-me'l costejar. Vaig aconseguir l’objectiu, 16.000 € en 24 dies. Amb la resta, fins als 18.000 que costa el tractament, m’ajuda una associació privada", reconeix. Aquest tractament té "una possibilitat d'èxit com seria fer una mà de pintura sobre superfícies que estan protegides", reconeix el Dr. Cuscó, metge que forma part de l'equip del Dr. Cugat, especialista en lesions de genoll en esportistes d'alt nivell. "El plantejament de tractaments biològics estaria indicat en aquest tipus de situacions, però prèviament s'hauria de fer una neteja amplia de l'articulació i un alliberament de la ròtula per assolir una extensió completa del genoll", recalca el metge, que ha ofert, de nou, els seus serveis a l'esportista arran d'aquest reportatge.

"Entres en una operació amb esperança i una setmana més tard jo ja veia que no funcionava. L'hòstia encara era més forta", admet la Mariona. Aquest dimecres, 27 de juliol, s'ha sotmès a la segona part del tractament. Ara, amb rehabilitació i paciència, l'esquiadora sabrà si li ha arribat la solució definitiva per al genoll.