300 dies a l'any dins de l'aigua per fer realitat els teus somnis

BarcelonaVeure navegar un vaixell F50 no és una experiència que s’oblidi. Més que navegar, volen, s'aixequen uns pams de l’aigua. Des de fa quatre anys existeix un campionat mundial de vela que "és com la Fórmula 1, però al mar", segons explica Florian Trittel (Münsterlingen, Suïssa, 1994). Vaixells molt similars als que aquests dies ja s'entrenen a Barcelona per a la Copa Amèrica, però en aquest cas en una competició on no has d’esperar un grapat d'anys per veure’ls. Cada temporada, el mundial de SailGP viu diferents proves i fa poc per primer cop el vaixell espanyol va aconseguir guanyar-ne una, als Estats Units. El Florian era a bord, esclar.

Un nou èxit en la carrera d’aquest navegant català, membre del CN el Ballís de Sant Andreu de Llavaneres, nascut a Suïssa i fill d’alemanys que van venir a viure a la costa catalana amb l’amor per la vela ja a la sang. "El meu avi i el meu pare ja navegaven a Alemanya. Jo era un nen i ja era a l’aigua", explica a l’ARA un home que ha fet tots els papers de l’auca, al mar. Ha navegat amb optimist, windsurf, el kitesurf, la classe 49er (dos tripulants) i el Nacra 17. Amb aquesta darrera disciplina, amb un format mixt a bord, va ser olímpic als Jocs de Tòquio del 2021, quan Trittel i la canària Tara Pacheco van ser sisens i van quedar prop de les medalles. Ara ha tornat al 49er i és vigent campió d’Europa fent parella amb Diego Botín. "El repte és guanyar medalla als Jocs de París", deixa anar amb calma.

Amb 18 anys va marxar a viure a Tarifa, ja que la costa gaditana és ideal per a la pràctica del kitesurf, disciplina que Trittel confiava que fos olímpica el 2020. S'havia dit que aquest esport, on un gran estel t'arrossega per les ones, seria olímpic, però els organitzadors van descartar-ho en el darrer moment. En Floiran va poder ser als Jocs del Japó apostant per participar en la modalitat de Nacra 17. "Ser olímpic sempre ha estat un somni, ara vull medalles", diu un home que va estudiar administració i direcció d'empreses. Després d'uns quants anys a Tarifa, va tornar a Barcelona, on va crear el seu negoci, Flying Sardine, una empresa que fabrica foils (alerons) de kitesurf. "Cada any passo 300 dies a l’aigua, navegant", admet un navegant que ho sap tot, dels alerons. De fet, la seva feina a dalt del vaixell espanyol F50 és controlar el foil rígid que permet que aquests vaixells volin per sobre l’aigua. "Jo soc el trimmer d'ala, que és la vela gran, però en aquest cas és com una ala d'un avió Airbus 380 rígida. Es mou amb uns flaps i bàsicament el que faig és donar gas al vaixell. És com el pedal del gas d'un cotxe, ja que la vela et dona la propulsió per avançar", explica. Els F50 gairebé poden arribar als 100 quilòmetres per hora. "Quan ets a dalt és com volar, ets en un núvol" somriu el Florian.

La competició va ser creada per l’empresari nord-americà Lawrence J. Ellison i el neozelandès Russell Coutts després de la derrota de l'equip d'Ellison, l'Oracle Team USA, a la Copa Amèrica del 2017. La idea era potenciar l'ús dels catamarans F50 en competició anual, un torneig on tots els vaixells són exactament iguals per a tots els equips. De fet, són propietat de l'organització, que els cedeixen als equips, que han de representar un país. "El primer any es va notar la diferència de nivell, però hem anat ajustant l’equip i millorant. L'objectiu és ser competitiu i ser a les finals aquesta temporada. Teníem el somni de guanyar un gran premi, però mai hauríem dit que vindria tan aviat", raona Trittel. Amb vaixells iguals per a tothom, el que marca les diferències a la competició és la tripulació.

Tot va començar fa tres anys, quan amb el Sergi Pi van seguir l’inici d’aquesta competició: "Ens vam dir que això és el somni de qualsevol regatista. És la Fórmula 1 del mar i nosaltres volíem ser allà. I res, vam anar a veure el Russell, que és el CEO, el Russell Coutts, a la gran final de la primera temporada, a Marsella. Li vam trucar i el vam convidar a sopar. I quan l’equip xinès va caure de la competició, ens va oferir entrar. Nosaltres som molt competitius i també estem ocupats amb les campanyes olímpiques, però somiem poder ser campions al final de temporada alguna vegada", diu el Florian.

Un mariner que les darreres setmanes no ha parat quiet, ja que ha participat en els tests preolímpics organitzats fa poques setmanes a Marsella, port que serà la seu de la vela l'estiu del 2024, fent parella al 49er amb el càntabre Diego Botín. I gairebé sense temps per descansar, van creuar el món per competir a Califòrnia en una prova del Mundial de SailGP amb l’equip estatal. I per primer cop, van guanyar. Els dos primers Mundials els han guanyat els australians, per davant dels japonesos. Vaixells que, per primer cop, van acabar per darrere seu.

A dalt de l'F50 també hi ha el seu company en l’aventura olímpica, Diego Botín, fet que ajuda a compaginar dos somnis, l’olímpic i aquell de SailGP. "Al 49er també soc l’encarregat de la vela, on cal fer-ho amb les mans i cordes, mentre que a l’F50 tens una palanca, com un joystick, i és tot hidràulic", explica de forma didàctica i amb passió, amb el convenciment que si s’explica bé, la vela engresca. "La vela fins ara ha estat un producte que ha sigut difícil de vendre, No és el futbol, això és clar. Però aquesta competició és un bon producte. La gent ho veu, diu, ostres, això és increïble. Un dels objectius del SailGP i també del nostre equip és apropar la vela a tothom", afegeix. De moment, al calendari hi ha una cita a l’estat, a Cadis, però el Florian somia amb tenir-ne una a casa, a Barcelona. Qui sap si aprofitant l’impacte de la Copa Amèrica. "Seria una oportunitat molt gran per a Catalunya i per a la costa catalana". De fet, Trittel admet que li faria il·lusió que alguna vegada la vela estatal presenti un vaixell per participar a la Copa Amèrica, fet que només ha passat el 2007. "I m'agradaria ser a bord, esclar", conclou.