Germans Pou: “La competitivitat i l’esport reglat són contraris a l’alpinisme i als nostres valors”

PalmaEls germans Iker (1977) i Eneko Pou (1974) són naturals de Vitòria-Gasteiz, Euskadi. Junts formen una de les millors cordades d’escalada lliure del món caracteritzada per la polivalència, la potència i l’avantguarda dels seus projectes. Presents a les xarxes socials, es resisteixen a sucumbir a la seva esclavitud i representen uns valors de l’escalada més propis del mític programa de RTVE Al filo de lo impossible. Aquests punkies de la roca anhelen la sensació de llibertat que els produeix explorar nous límits i per això es rebel·len contra les regles establertes.

Euskadi és el bressol de l’alpinisme i l’escalada ibèrica, per què heu triat Mallorca com a campament base?

Iker: És un lloc perfecte per entrenar, gairebé no hi plou i hi ha molta roca per escalar. A més, està molt ben comunicat amb la resta del món, cosa que ens va molt bé per realitzar els nostres viatges. També hi ha una altra raó, i és que les nostres parelles són d’aquí.

Aquest estiu heu pujat el Pico Cão Grande, un coll volcànic situat a l’illa de São Tomé i Príncipe, al golf de Guinea. En què consisteix el vostre nou projecte ‘4 Elements’?

Decidírem iniciar el projecte per poder combinar exploració i aventura amb naturalesa. Cercam que siguin llocs molt diferents entre si, que ofereixin una experiència única. Ara cercam el nostre darrer objectiu, però no volem perdre la immediatesa de darrera hora que pugui sortir-nos i tampoc no ens interessa que se’ns avancin.

El psicobloc és la modalitat d’escalada que més practicau aquí, per les condicions climàtiques favorables i la qualitat de la roca.

Arribàrem aquí el 2008, gràcies a un esdeveniment organitzat amb Red Bull, i convidàrem altres escaladors internacionals com James Pearson o Toni Lamprecht, però també el mallorquí Miquel Riera, que podríem considerar com el pioner d’aquesta modalitat. Sempre ha estat un escalador molt visionari. El psicobloc es feia a Anglaterra i en altres llocs, però Mallorca és el bressol i el millor lloc del món per practicar-lo, tant per la qualitat de la seva roca calcària com les condicions climàtiques que ofereix. Riera ha estat el que ha obert la majoria de rutes i les ha promocionades.

Pregunta per a Iker: Quin és el secret per estar tant d’anys a l’elit de l’escalada sense patir greus lesions als dits?

I.: Sincerament no ho sé, és veritat que no he tingut mai una lesió greu. El meu cos no n’és propens i la constància és molt necessària.

Eneko: El que ha dit és cert, però no dirà que entre els atletes professionals de qualsevol esport hi ha els que són molt bons i que no es lesionen i els que sí. Iker té aquest do.

Joe Kinder va perdre els seus patrocinadors per haver parlat del físic de l’escaladora Sasha Digiulian. És un exemple de com les xarxes et poden donar molt però també llevar-t’ho tot. L’obsessió per crear contingut per als seguidors té a veure amb això?

Els coneixem a tots dos i va ser una gran equivocació, una sortida de to injustificable. Això li ha sortit molt car perquè ha passat de ser un déu a perdre tot l’equip que li donava suport. Es dona massa importància a les xarxes socials i en aquest cas parlam d’un perfil d’escaladors que viuen obsesionats per les xarxes. Alguns patrocinadors, sobretot els nord-americans, ens retreuen que hauríem de continuar creixent, però preferim la qualitat a la quantitat. Potser l’edat hi influeixi.

Brad Troemel reflexionava sobre el concepte “Athletic Aesthetics” i que entre les personalitats digitals hi ha una necessitat permanent de mostrar-se elles mateixes audiovisualment per satisfer la demanda dels seguidors, que acaben per fetitxitzar-les. Teniu aquesta sensació quan publicau alguns dels ‘instastories’?

I.: No és total, però si vols viure d’això, gairebé estàs obligat a ser a les xarxes. De fet, una de les darreres rutes que vàrem obrir a Margalef la batiàrem ‘Esclaus de les xarxes’.

E.: Treballam les xarxes socials perquè cal fer-ho, és part de la feina. No obstant això, no és la panacea. Fa poc ho comentàvem en una entrevista, són una autèntica esclavitud que obliga a explicar la nostra vida contínuament i, en aquest aspecte, el nostre ego està molt satisfet. Els donam el valor que tenen. Potser és contradictori que les usem i ara expressem el nostre rebuig, però sempre hem estat sincers.

“Hem de tractar de no veure la muntanya com un “fast food” i ser capaços de gaudir-la com una teràpia de xoc contra la societat estressant”, vàreu escriure al vostre Facebook. Què volíeu expressar amb tot això?

I.: Hi ha molt de postureig, tot és ràpid i has de publicar-ho.

E.: Crec que hem estat fidels als nostres principis tota la vida. En aquest escrit criticàvem certes coses però amb respecte. En començàvem a estar farts, ja res no és real al món de l’escalda i així ho vàrem expresar. Molts es dediquen només a explicar batalletes de coses que no senten de debò, no és com abans. La societat s’ha aburgesat, se cerca més seguretat i sofrir menys, quan això es tracta d’una altra cosa, parlam d’alpinisme. A la muntanya no has de mesurar-te amb el del costat per veure qui arriba abans, és un medi molt inhòspit.

E: La muntanya s’ha esportivitzat fins a l’extrem i s’ha convertit en un espectacle. La competitivitat i l’esport reglat amb un jutge no s’adiuen amb el que és l’alpinisme i els nostres valors.

I: Jo no m’entrén per estar cinc mesos al rocòdrom i sortir una setmana a la muntanya en forma. Preferesc estar més fluix i passar el temps a la natura. Cada vegada s’escala menys en pedra i això és inconcebible per a nosaltres.

Quins són els valors que valorau i que només la muntanya us dona?

Afany de superació, exploració i aventura, l’amistat, ajudar el proïsme quan li fa falta i, sobretot, la sensació de llibertat. Per això ens rebel·lam contra les regles establertes de l’escalada i l’alpinisme. Ens sembla bé que es practiquin aquestes modalitats, però no es poden anomenar alpinisme. Això no és un esport, és una forma de vida que ara veim com va canviant i que va desapareixent de cada vegada més ràpid.

Hi ha cultura d’escalada a les Illes Balears?

Es practica molt l’escalada esportiva, però actualment la disciplina clàssica és gairebé nul·la, és a dir, explorar una via en la qual el primer de la cordada va instal·lant les assegurances, ja siguin ancoratges naturals o artificials. No obstant això, hi ha molta gent i molt bon ambient a l’illa. Mallorca és una de les millors ubicacions del planeta per a l’escalada esportiva. Encara que els valors de l’alpinisme autèntic són contraris a Mallorca, aquí s’hi viu molt bé. És difícil sortir de la zona de confort, pots escalar a la Serra durant el dia i acabar sopant un albarinyo amb pop al Marítim.