Els adults que valorem comprar cromos del Mundial de futbol

BarcelonaEstic valorant seriosament comprar un àlbum de cromos del pròxim Mundial. Tinc uns quants amics de la meva quinta que ja ho han fet. No tinc gaires arguments racionals per justificar-ho, ho admeto. És un sentiment irracional, una idea que neix en algun lloc amagat dins del meu cos, entre la panxa i el cor.

Ser aficionat als esports és un acte d’amor. He passat tota la vida bastint teories racionals amb les quals defensar-me de les persones que no segueixen els esports i els critiquen. Sempre solen ser persones amb un toc prepotent, de les que s’escolten quan parlen. De les que fugen d’un producte d’èxit, ja que ells sempre han de ser especials. I esclar, els esports és una cosa massa popular. Però per moltes teories que tingui, al final m’adono que aquesta passió segueix sent molt irracional. És aquell retorn setmanal a la teva infància que deia Javier Marías.

I els cromos formen part dels records de moltes generacions. Fa il·lusió veure com en plena era dels productes digitals, tants nens s’ho passen pipa obrint un sobre. De fet, un munt de jocs i productes online, com aquestes lligues on esculls jugadors cada setmana, s’inspiren en la màgia dels cromos de tota la vida. Com pot ser que el sol gest d’obrir un sobre i veure què en surt t’ompli tant? Quan buido capses de vells records, fent neteja, mai em desprenc dels vells àlbums. Tinc feixos de cromos guardats com si fossin tresors. Cada cop que en un film apareix una escena on algú troba una caixa vella, rovellada, que un nen havia enterrat amb els seus tresors, m’emociona veure que hi havia un cromo.

Aquesta setmana un cromo del jugador de beisbol dels anys 50 Mike Mantle ha batut el rècord d’objecte esportiu més car de la història, en ser venut per més de 12,5 milions de dòlars, superant el preu d’una samarreta de Maradona. És una bogeria? Esclar. ¿M’he gastat jo més de 50 euros en un sol cromo del Sabadell dels anys 20, d’aquells que venien dins de paquets de xocolata? També. ¿He regatejat amb venedors de cromos vells a Roma o Kíiv, per cromos dels anys 60? En tinc un del soviètic Anatoli Demianenko que m'estimo molt. De fet, miro el paio que ha comprat el cromo de Mantle i sento una mena de simpatia, pensant que prefereixo aquests milionaris en lloc dels que s'ho gasten en armes o festes en segons quines discoteques.

M’agrada molt aquella frase que valora els esportistes dient "No et jutjo pel que vas fer amb la teva vida, et jutjo pel que vas fer amb la meva". L’esport, com qualsevol àrea de la societat, amaga corrupció, joc brut i blanqueja dictadures. Però segueix emocionant-me tant, que ara que arriba un Mundial que m’engresca ben poc pel fet de jugar-se a Qatar, on tants drets humans són vulnerats, igualment valoro comprar l’àlbum de cromos. I veure com la meva dona somriu en veure com els ulls se m'obren, content, si em surt el cromo de Felix Afena-Gyan. I li puc explicar la seva història.