Aitor Egurrola: “La gent no es cansa de guanyar, es cansa de perdre”

BarcelonaAitor Egurrola (1980, Castelldefels) forma part de l’elitista grup de llegendes de la pàgina poliesportiva. Són d’una pasta especial, d’exigència a pinyó fix, d’èxits perennes. El capità del Barça Lassa d’hoquei comparteix reflexions amb l’ARA i fa balanç d’una carrera que va començar fa 20 anys amb el debut al primer equip. El Palau porta mitja vida disfrutant del jugador amb més Lligues (18), més Lligues Europees i més Continentals (11) de tota la història.

¿L’esportista és conscient dels seus números?

Jo no. Últimament els tinc controlats perquè els he anat llegint. Al final és una feina dels companys de premsa. Prefereixo estar-ne al marge. A vegades encara em perdo recordant títols.

No és de posar-se objectius numèrics?

No, perquè considero que aquestes fites no et porten enlloc. Al final són resultats de cara al full d’estadístiques. Queden bé quan fas balanç de la carrera, però no ajuden a millorar a nivell individual o col·lectiu. Fa uns mesos vam començar el curs amb l’aspiració de fer el set de set en competicions, i a les primeres de canvi vam perdre la Supercopa d’Espanya.

Per què ha estat tota una vida al Barça?

És el millor club del món, no en tinc cap dubte. Els clubs portuguesos estan fent un pas endavant, sí, però com ens han cuidat aquí tota la vida, econòmicament i per tracte humà, enlloc. Sempre m’hi he sentit còmode. També he tingut la sort que han comptat amb mi. Fer carrera al Palau ha sigut la decisió encertada, segur.

31 d’octubre del 1998. 18 anys, lesió del porter titular i trucada exprés. Com recorda el seu debut?

Va ser estressant. Jo era a la universitat. El club em va localitzar, vaig anar a casa per fer les maletes i agafar l’avió per anar a la Corunya. Estava molt il·lusionat. Era un partit maco i en principi no jugaria. Seria com un viatge de plaer. Al final vaig disputar els meus primers minuts.

¿Espanta el primer contacte amb la pressió de l’elit?

Jo vaig viure-ho amb tranquil·litat. En aquells moments la inconsciència de l’edat em va ajudar a viure les coses relativitzant-les. Estava nerviós, òbviament, però no recordo una situació especialment estressant.

Aquest control de les pors és innat?

La gent diu que soc molt tranquil, però els nervis van per dins. Sempre ho he dit: el dia que no noti aquest neguit abans d’un partit haurà arribat el moment de plegar. La sensació és positiva, forma part de la concentració. Qui digui que no es posa nerviós abans de saltar a la pista menteix. La clau és saber gestionar-ho, que no afecti el rendiment.

¿El grau d’aquest neguit sempre ha sigut el mateix?

Diria que no. Avui dia em poso més nerviós que quan vaig començar. Abans no sentia la responsabilitat de defensar uns colors, de saber que tens uns companys que depenen de tu. Amb 18 anys ho vius diferent, d’una manera més egoista. Quan creixes en un equip entens la repercussió de les teves errades, parles amb l’entrenador, etc. Bé, directament tens un altre tipus de converses. Amb directius, per exemple.

Rol de jove o de veterà. ¿Amb quin es queda?

Són capítols diferents. No es pot escollir. El rol ve donat per l’edat i la maduresa. Cada moment té un punt de positiu. Jo, fa vint anys, venia, m’entrenava i me n’anava casa. No em feia meus els problemes del club. L’evolució és progressiva i necessària. Ara m’agrada el meu lloc en la plantilla, no el canviaria.

Tothom serveix per ser capità?

Ser capità va més enllà del braçal. Portar-lo és una anècdota. Jo feia anys que em sentia capità sense ser-ho. Panadero o Gual han de sentir-se igual. És un rol que t’ha de tocar i t’ha d’agradar. Hi ha jugadors que només se senten capitans a dins o a fora de la pista, i és lícit. S’ha d’agafar la iniciativa amb més naturalitat. Són més importants les funcions que les etiquetes, en un grup.

Un es cansa de guanyar?

No. La gent es cansa de perdre. No conec a ningú que s’hagi cansat de guanyar. Això que ara està de moda, de la panxa plena, de falta de motivació... No hi ha motivació més gran que la victòria. Ha de ser dur estar en una dinàmica negativa de moltes jornades. Per sort això és el Barça, i no és un escenari habitual. Aquí dues derrotes seguides pesen. Has de ser fort de cap, mantenir l’esperit de voler-te superar cada dia.

Com està el seu nivell d’exigència? ¿Val el tòpic de segona joventut?

Em sento bé, amb il·lusió. Els resultats i la pinya de l’equip ajuden molt. Si amb 38 anys arribés al vestidor i no hi hagués un bon ambient seria complicat. Seria complicat obligar-me a venir. Entrenar-me, estar amb els companys, fer bromes amb els júniors, personalment és una alegria. Recordo que quan tenia 18 anys veia molt grans els jugadors veterans. Ara em plantejo què deuen veure els joves en mi [riu]. Al final tot forma un equilibri: ells maduren i jo m’infantilitzo.

Quan no hi ha l’hoquei, què té al cap?

La família. Tinc dos nanos de 2 i 4 anys que em tenen ocupat. L’esport em permet tenir temps lliure per estar per ells. També soc soci amb el meu germà d’una empresa. Estic entretingut, la veritat.

Part de l’opinió pública creu que aquest equilibri no és sostenible per a un esportista. Què n’opina?

Que és totalment compatible. Em sona a excusa per justificar les crisis. Hi ha temps per a tot. Senzillament has de tenir clar que si vols estudiar potser necessitaràs dos anys per aprovar un curs o no podràs fer una jornada laboral tradicional. No crec que sigui bo centrar-te exclusivament en el teu esport. Has de tenir coses més enllà de la pista. A vegades el cap se satura i t’acabes cansant. O esclates o et converteixes en un obsessiu.

Pensa en la retirada?

No gaire. No hi ha dubte que la retirada la tinc cada vegada més a prop. Quan arribi el moment, quan noti que ha arribat el dia, o quan el club m’ho comuniqui, ja m’ho plantejaré. Ara estic bé. Espremo cada jornada. Si això no canvia, jo seguiré competint.