Àlex Granell, un símbol irrepetible

Girona“Mai vaig pensar en el meu comiat, però si l’hagués pogut triar, no canviaria res del que estic vivint ara. El meu sentiment cap al Girona és irracional, me l’estimo com si fos un fill”. Són paraules d’Àlex Granell, que ha rebut un merescudíssim homenatge a Montilivi, l’estadi que abandona després de tota una vida. “Haver vestit aquesta samarreta és un tresor. Estic molt agraït per haver viscut tantes coses i sé que si hagués volgut m’hauria pogut quedar més temps”, ha dit en un emotiu discurs, abans d’emprendre una nova etapa al Bolívar, club que dirigeix Marcelo Claure.

La petjada que deixa és d’aquelles que no s’esborren. El capità del millor Girona de la història és un símbol irrepetible, un futbolista entre milers que només sorgeix molt de tant en tant. El seu nom ja forma part d’una curta llista, liderada per Isidre Sala i Fèlix Farró. Integrant del ‘trivot gironí’, juntament amb Eloi Amagat i Pere Pons, que van conduir l’entitat a Primera, ningú ha jugat més partits que ell a la LFP vestint uns colors blanc-i-vermells que l’acompanyen des de la infància. La transformació de l’entitat no hauria estat possible sense la seva entrega. “Tu pots estar a Primera o a Segona, però el que s’ha creat aquí és una identitat de club. La gent és del Girona, els més petits no pensen en cap altre escut que no sigui aquest. És un gran reconeixement, el millor que hem fet”, ha assegurat aquell nen que corria pel camp de la Devesa amb només cinc anys, que sempre ha donat la cara pel club que estima. Sobretot, en els mals moments, quan més difícil és fer-ho. Granell, però, ha dit prou. Marxa amb la consciència tranquil·la i amb tots els honors. “S’ha de ser prou honest per saber marxar dels llocs. La derrota contra l’Elx m’ho va fer sentir, la decisió la vaig prendre aquella nit. Perquè ho he viscut tot amb una intensitat que fins i tot m’estava afectant la salut”, ha afegit.

La dificultat de triomfar a casa

Acostumat a pair-ho tot amb la passió que el caracteritza, ha volgut tenir un record per a tots els empleats, per qui s’ha preocupat personalment en els darrers dies, en què el club, immers en les retallades forçades per la nova realitat, ha acomiadat aquest estiu. “Això s’acaba aquí, marxo feliç. És el meu club i desitjo que els camins es retrobin; però si això no passa, m’asseuré a la tribuna al costat del meu pare. És un orgull veure com la gent que m’estimo m’envolta. La meva família mai m’ha abandonat, mai. Sense la meva dona, hauria marxat abans. Vull deixar clar que he sigut jo qui ha volgut acabar aquest camí, perquè podria haver continuat”. Pocs dignifiquen tant una professió com Granell ho ha fet sent futbolista. S’ha bolcat en cos i una ànima que, de mica en mica, el Girona va perdent. Pocs aconsegueixen triomfar, a casa, una plaça sempre incòmoda perquè l’exigència sol ser una mica més elevada. Granell pot mirar als ulls de tothom, perquè ha complert amb una responsabilitat que avui reposa en un calaix.

No ha volgut dir adéu sense transmetre un missatge d’esperança: “El Girona necessita gironins i identitat gironina, hem de fer créixer els joves amb aquests valors. Cal protegir el club, cal protegir-lo”. 233 partits i un munt de records el converteixen en una veu autoritzada. Què serà ara del Girona sense Granell i de Granell sense el Girona? “Durant tot aquest temps hem lluitat per coses boniques. El millor moment és el debut al futbol professional, perquè mai havia jugat amb el primer equip del Girona. També l’ascens a Primera, evidentment. El pitjor? El descens a Segona. I, encara que no ho hagi dit molts cops en veu alta, quan em vaig sentir assenyalat”. Gràcies per tot, capità.