"Als guies de muntanya ens paguen per no fer el cim"

TerrassaLes muntanyes de tot el món són l'origen d’històries meravelloses gràcies a gent que decideix dedicar-los la vida. Una d’aquestes persones que han trobat la passió per la natura és Bru Busom, un alpinista nascut a Terrassa el 12 de març del 1992. Aquest any ha rebut el premi de la FEDEME a la millor activitat d’alpinisme extraeuropeu i té possibilitats de guanyar el Piolet d’Or, el màxim reconeixement internacional.

“Què t’agrada fer els dies lliures? A mi, anar a la muntanya, he trobat al llarg de la vida que és la cosa que gaudeixo més”, diu en Bru, orgullós pel reconeixement rebut, però tenint clar en tot moment que no està sol en el camí. “En Roger Cararach, en Marc Toralles i jo som amics amb la mateixa passió i tenim ganes de compartir el que fem a les nostres vides. Valorem molt la companyia, perquè passem moments molt durs i la unitat que tenim fa que puguem superar tots els obstacles”.

En la seva última expedició, que li ha servit per guanyar el premi de la FEDEME, en Bru es va luxar l’espatlla. Era a la muntanya del Siula Grande, de 6.334 metres d’altitud, als Andes del Perú. “Vaig caure dintre d’una esquerda. Em vaig poder recol·locar l’espatlla, però ja sabíem que la lesió era inevitable”. Des que va patir l’accident aquest estiu fa recuperació al NEXT Terrassa, el centre d’alt rendiment esportiu i fisioteràpia on li porten tant la rehabilitació com la preparació física per afrontar nous reptes. “M'entreno cada dia perquè no em vull perdre la temporada d’hivern. Escalar amb gel i pujar als Alps. Quan entrem en aquesta roda ens anem plantejant reptes amb al·licients l'un rere l’altre. De moment, el primer objectiu és tornar a la roda”.

En Bru ha viscut feliç aquest període de recuperació, sempre amb un somriure d’orella a orella. “Ho faig per passar-m’ho bé”, insisteix. “Si no n'he de gaudir, em quedo a casa”. Un dels al·licients que Bosom troba en l'alpinisme, part del que l’omple, és l’adrenalina: “M’agrada passar por i superar-la. Evidentment, no vull arribar al pànic. Es tracta de poder gestionar el risc, això és el que ens agrada. Hi ha un punt de coneixement d’un mateix. Veure on són els teus límits i com reacciones a les adversitats".

Aquests riscos han quedat reduïts pels avenços tecnològics i, si bé són molt útils, treuen una part de la màgia de tot plegat: “Amb les eines que tenim avui estudiem una ruta abans de començar-la i sabem si ens en sortirem. L’ingredient de no saber el resultat final és preciós. Saber sempre que te’n sortiràs es fa repetitiu, fa baixar la motivació. Busquem l’aventura, el punt, que cada dia sigui nou. És màgic quan t’has d’anar espavilant. Abandones els problemes del dia a dia i simplement et concentres en aquell moment. Aquesta intensitat enganxa i és el que busquem en les nostres activitats”.

Però aquesta recerca de la incertesa i el joc amb la línia del perill no és una missió sense cap. “Som molt analitzadors de tots els riscos que prenem. No som allà pensant que som bojos i que anem ole ala. És una lluita mental de fins on acceptes el risc que assumeixes. Al Siula vam jugar molt amb la línia i ens vam passar. Potser no valia la pena assumir aquell risc. Sabem que la marca vermella era allà i la vam sobrepassar per assolir l’objectiu. Però tinc clar que la vam passar perquè vam voler". I mentre en Bru i el seu equip saben que poden assumir riscos especials, té clar que cal posar diferents límits en cada cas.

A banda de ser alpinista, en Bru és guia de muntanya i destaca precisament que la part més important de la seva feina és reduir els perills. “El risc zero no existeix, però és on volem arribar. Sempre hi ha la possibilitat que ens passi alguna cosa. De vegades a la gent li costa entendre quin paper juguem. Tots volem fer el cim, però si ens paguen és precisament per no fer-lo. Quan tot va bé és molt fàcil arribar-hi, però quan les coses no van de cara som nosaltres els que hem de decidir que anem avall”. Posar punt final a una expedició és una decisió molt més valenta del que sembla. 

En Bru va rebre la muntanya per herència familiar. “El meu pare em portava a fer cims. Amb 3 anys ja havíem fet el Pedraforca, amb 5 la Pica i amb 7 l’Aneto. Hi anàvem a l’aventura. Dormíem en tendes durant èpoques de molta de neu. No anàvem a una romeria. Jo, des del primer moment, vaig ser sofert i el vaig seguir. Des de llavors el que he buscat sempre ha estat gaudir”. I ara, tot i que sense cap mena de pressió, ja està traspassant la passió als fills. “Si alguna cosa vull per a ells és que trobin el que a ells els agradi i ho facin amb passió. Si podem compartir l’amor per l’escalada, genial, però vull que trobin allò que els ompli i ho visquin amb passió. Si els puc ajudar ensenyant-los el meu estil de vida, doncs millor”.