Els homes del president

El Quim Molins és un soci molt actiu del Barça, extremadament crític amb Laporta. Fa uns dies va ironitzar sobre la feina de Sergi Atienza, director de compliance, en relació amb un dels fills de Joan Laporta, el Guillem, i la seva suposada intermediació en fitxatges i cessions de jugadors, un fet que Atienza i el seu equip van descartar. El director de compliance, molt lligat a Laporta, defensava la seva professionalitat i independència i instava Molins, en un gest que l’honora, a fer un cafè per parlar.

Atienza ha d’entendre que el problema no és ell. És estructural i ve de temps immemorials, no és exclusiu de Laporta. La manera com es gestiona el Barça fa que sempre hi hagi dubtes, foragita els rousseaunians i fomenta la malfiança de les ànimes amb esperit crític. Cada vegada que hi ha eleccions, el president entrant obre la porta per deixar passar amics, coneguts i col·laboradors de la campanya electoral. Els favors es paguen. I si no poden entrar-hi, se’ls fa un vestit a mida a través de col·laboracions periodístiques o se’ls fa fer un protocol o un servei per pagar la seva fidelitat i els seus silencis. Ha passat sempre. Amb Rosell, amb Bartomeu i ara amb Laporta. Amb l’afegit que el president actual no se n’amaga, i ha defensat obertament que el Barça és un club que s’ha de gestionar ara mateix com una empresa familiar. I, esclar, això fa que els dubtes ètics –i més enllà de l’ètica– siguin importants i totalment legitimats.

Ja he dit en més d’una ocasió que no estic en contra que un familiar pugui entrar a treballar al Barça, sempre que s’acrediti que té les mateixes aptituds que altres candidats de primer nivell, i que el procés de selecció sigui pulcre i transparent. I això, malauradament, no ha estat gairebé mai així. Ni ara ni abans. El Barça hauria de ser gestionat pels millors executius. Però la cultura de l’amiguisme, tan nostrada, tan típica de la nostra societat, que la veiem a tot arreu, està instal·lada al club. Amb la diferència que si això passa a la petita pime del barri pots entendre-ho, però que passi en una institució que ha de competir amb els principals clubs del món, o que hi hagi nepotisme dins de l’administració, posa de manifest les nostres misèries i incapacitat per fer de la meritocràcia el nostre principi rector. Col·locar alguna persona de confiança és lògic, perquè necessites lleialtats, però per sobre de tot en un club com el Barça el que necessites és talent, i això s’ha d’anar a buscar més enllà d’amics i coneguts.