Una selecció cada cop menys sincronitzada

BarcelonaFernando Carpena es va assabentar de l'eliminació de l'equip espanyol de natació sincronitzada durant la final de la Copa del Rei de waterpolo. Expliquen els que s'asseien al seu costat que el president de la Federació Espanyola de Natació (RFEN) va rebre un missatge, va mirar el mòbil i li va quedar la cara blanca com el paper de fumar. No s'ho esperava. I encara menys que les 'sirenes' acabessin cinquenes al Preolímpic, superades per equips com Itàlia i el Canadà, seleccions que fa no gaire estaven uns quants graons per sota.

L'eliminació ha estat la gota ha que fet vessar el got. Un got que s'havia anat omplint de rancúnies, decisions discutibles, declaracions i contradeclaracions. Una guerra civil entre dos bàndols ben marcats: el que es posiciona a favor de la RFEN i el que es mostrava crític amb les decisions de Carpena. I enmig d'aquest llançament continu de míssils, les nedadores, les grans damnificades d'aquest declivi iniciat el 2012. Fora dels Jocs, es queden sense les beques ADO i miren amb incertesa i preocupació el seu futur.

Del podi de Londres a l'eliminació de Rio

Els números no enganyen. Les puntuacions de l'equip espanyol –format ara i gairebé sempre per nedadores catalanes– han baixat considerablement, mentre que la resta de seleccions han fet un pas endavant. Només Ona Carbonell i Gemma Mengual, classificades en la prova de duo, mantenen l'equip a l'elit mundial.

Tot s'ha condensat en un cicle olímpic. Rússia es manté impertorbable a la primera posició, amb puntuacions que superen el 98, i la Xina viu còmodament instal·lada en el segon lloc, oscil·lant entre els 96 i 97 punts. El tercer graó del podi se'l disputen ara el Japó i Ucraïna. Al Preolímpic, l'equip ucraïnès –que compta amb l'assessorament d'Anna Tarrés– va aconseguir l'or, tot i que les japoneses van ser un xic superiors en l'exercici lliure. Les dues seleccions han madurat en els últims quatre anys i han assolit els 94,5 punts. Per darrere, Itàlia, el Canadà i Espanya. Les noies que ara dirigeix Esther Jaumà han passat dels 94 punts en el Mundial de Barcelona (2013) als 92 de Kazan (2015) i als 90 en la darrera prova disputada, la rutina lliure.

“És evident que el resultat no és el que esperàvem i pel qual ens havíem preparat. No hem tingut la sort de cara en els sortejos, on ens ha tocat competir primeres i segones, ni tampoc amb la lesió de la nostra millor nedadora”, justificava la seleccionadora després del Preolímpic. En general, hi ha unanimitat a l'hora de donar la raó a Jaumà sobre l'infortuni, especialment en la baixa d'Ona Carbonell, que no va poder competir l'últim dia per culpa d'un cop al cap. En canvi, les paraules més crítiques arriben a l'hora d'analitzar la preparació de l'equip, la selecció dels exercicis, de les acrobàcies i de les músiques. “Han perdut la capacitat de sorprendre, no arrisquen tant i això els jutges ho han tingut molt en compte”, coincideixen a dir diferents entrenadores. "Falta talent, falta rapidesa en els exercicis i plasticitat en els moviments. I, sobretot, falta originalitat. No pot ser que de quatre rutines, dues siguin amb música espanyola”.

Un búnquer contra les crítiques

Ben poques volen parlar en públic. Per evitar que la ferida es fes més gran, la Federació ha decidit tancar files i no concedir entrevistes individuals, llevat d'excepcions comptades. Des de l'eliminació només han parlat, i en actes públics, Gemma Mengual i Ona Carbonell, les entrenadores i el president Fernando Carpena. I han dedicat més temps a contraatacar Anna Tarrés que no pas a fer autocrítica. L'exseleccionadora va tardar poques hores a disparar amb bala cap als que li van prendre el lloc, presumint a més del seu èxit amb Ucraïna. “Va ser oportunista”, li han retret. La mateixa Anna Tarrés ha reconegut, en petit comitè, que va equivocar-se, no tant amb el com sinó amb el quan.

És difícil posar data a l'inici del conflicte. Les tensions van començar abans fins i tot que Fernando Carpena decidís acomiadar Tarrés. Hi havia en qüestió els seus mètodes de treball i la “constant recerca de la perfecció”, com ella sempre ha defensat. Però també el poder que havia arribat a assolir, passant en alguns casos per davant del president. La corda es va anar tensant i es va trencar després dels Jocs de Londres. “El problema –apunten algunes veus des de la Federació– és que es va gestionar el relleu buscant l'antítesi de l'Anna Tarrés, en comptes d'agafar algú amb la mateixa visió de la sincronitzada però amb uns mètodes diferents”. I aquí va començar el declivi de debò. L'equip va marcar-se l'objectiu d'aconseguir el ple de medalles en el Mundial de Barcelona, i va penjar-se set metalls en les set modalitats. Les puntuacions, però, ja havien començat a baixar.

De mica en mica, van començar a canviar les dinàmiques de treball i els exercicis. Andrea Fuentes, capitana de l'equip, va retirar-se pocs mesos després de la destitució d'Anna Tarrés, tot i que la barcelonina va deixar ben clar que no ho feia per posicionar-se ne cap dels bàndols, i que simplement era una qüestió personal. De fet, va seguir propera a l'equip, assessorant les nedadores, i en especial Ona Carbonell, que passava a ser la nova capitana. Després també penjarien el banyador Laia Pons, Irene Montrucchio, Marga Crespí i Thaïs Henríquez. Aquesta última, la més crítica amb la situació. “He callat fins ara per no influir en l'equip –deia acabat el Preolímpic–, però la gent ha de saber que no és casualitat que haguem plegat tantes nedadores. S'han carregat en només quatre anys allò pel que moltes vam donar la nostra vida”.

Els resultats del Mundial de Kazan, en què van aconseguir només dues medalles de les set possibles, van ser un toc d'atenció. Però a la Federació amb prou feines es va fer autocrítica. Les coses van seguir més o menys igual. Ona Carbonell havia demanat deixar l'equip i centrar-se en les proves de solo i duo, i no ha estat fins aquests Jocs que ha reprès el treball amb les companyes. “Nosaltres ho hem donat absolutament tot, no ens hem guardat res, hem treballat totes les hores possibles però els resultats no han sortit”, lamentava una de les nedadores de l'equip en aterrar a Barcelona, després del Preolímpic. “No és un problema de les hores de treball sinó del sentit de la feina", comenten des de l'entorn de l'equip. “El prestigi compta. Costa molt guanyar-se'l i costa massa poc perdre'l”, afegeix una de les exnedadores.

El futur més incert

A la Federació Espanyola comença una jornada de reflexió. Es preveuen canvis i Esther Jaumà podria deixar el càrrec després dels Jocs, sobretot si el duo no puja al podi. Paral·lelament, s'inicia la reconstrucció de l'equip amb la mirada ja posada al Mundial del 2017. “L'única bona notícia és que tindrem més temps per treballar amb un equip tan jove”, deia Ona Carbonell. “S'han de fer molts canvis i calen nous mètodes de treball –afegeixen des de l'entorn de l'equip–. El dubte és saber si això durarà quatre anys o hauran de passar uns quants cicles olímpics”. Comença una travessia pel desert mentre els dos bàndols segueixen amb la guerra de guerrilles particular.