Andreu Subies: “A Madrid no hi ha ganes de canvi, quan el canvi al futbol és urgent”

BarcelonaEn tres anys Andreu Subies (Lleida, 1970) espera culminar un projecte que va començar el 2011, quan va assumir la presidència de la Federació Catalana de Futbol. De tracte fàcil i conversa generosa, l’ARA hi parla abans que els membres del govern siguin empresonats. En un moment excepcional com l’actual, la màxima autoritat del futbol català extrema la prudència quan el debat s’escapa del món de l’esport.

Per què va dimitir de la junta directiva de la Federació Espanyola de Futbol?

Amb un president suspès [Ángel Maria Villar], amb un dia a dia complicat, el més normal era convocar eleccions, i encara no s’ha fet. Per ser a Madrid, on no hi ha ganes de canvi... era una cosa personal que tenia molt clara: el món del futbol necessita un canvi urgent.

Aquest canvi vol dir que la federació espanyola té una imatge rància?

El futbol espanyol ha aconseguit més que no pas altres esports. La selecció ha tingut èxits esportius i no està en una situació econòmica delicada. Però és clar que els últims anys la vida ha canviat, i el president portava molts anys en el poder. Crec que als llocs no hi pots estar gaire temps. Hi has d’estar intensament i deixar el camí lliure per als que vinguin després.

Per tant, no dimiteix pel tema polític.

Vaig presentar la dimissió el 10 d’agost. A Madrid no estan preocupats per temes polítics. Els preocupa més que una federació no tingui president. Aquí estem pel que estem: intentar que la societat mantingui la calma, que els partits es juguin... Som una federació molt forta i implicada en el canvi en l’espanyola.

Des de llavors han passat coses. El Reus pot ser sancionat per mostrar una senyera gegant.

Al Reus no se li ha obert cap expedient. Se li ha transmès un expedient per si volia fer-hi al·legacions. El que va escriure el delegat arbitral del partit contra l’Osasuna no era punible. En un informe d’aquest tipus s’ha d’apuntar tot: si les pilotes estan bé, si la música està forta, si hi ha càntics, senyeres... aquí l’únic punible era que 300 aficionats de l’Osasuna van cridar “Puta Espanya”. Hem vist l’informe del delegat arbitral i el tema de la senyera no és punible.

Si hi hagués sanció seria una sorpresa.

Per descomptat. Al camp del Barça hi ha estelades, al del Girona també... el que va passar no és punible.

Una altra qüestió polèmica és la del president del comitè de competició, Francisco Rubio, i els seus tuits ofensius contra la societat catalana.

És un tuit personal, i en aquell moment no se li va donar importància. Després el Barça es va queixar i la federació es va disculpar. Altres clubs catalans i jo personalment vam decidir fer un escrit conjunt. El Paco [Rubio] actua de manera molt agressiva, és molt actiu, li és igual arremetre contra Podemos, el PP, Tebas o el Madrid. Vam demanar a la federació que prengués les mesures necessàries perquè no tornés a passar i, finalment, s’ha calmat tot.

Qui no cessa és Javier Tebas, molt actiu en la qüestió catalana.

La Lliga és una empresa privada que gestiona els drets dels clubs professionals. Ha fet un canvi brutal en pocs anys. La feina que ha fet Tebas a la Lliga no la pot discutir ningú. És una entitat econòmicament molt forta i ell és un professional que coneix molt bé l’entorn en què es mou i el que vol aconseguir. El futbol espanyol té el futur garantit gràcies a això. És evident que la Lliga té una preocupació, ja que un canvi produiria una descomposició en la seva empresa privada i en els clubs. Hem d’anar tots junts i si hi ha un acord a alt nivell, els clubs catalans podran jugar-hi i no passarà res.

La federació està preparada per organitzar el futbol català en un nou país?

Ara ja tenim delegades les funcions de categories territorials sense cap problema, i les competicions nacionals dependrien dels clubs. Ara bé, econòmicament i estructuralment hem fet un canvi, som més sòlids, hem fet una reestructuració gran i ha arribat gent més jove. Ens hem professionalitzat, jo tinc un càrrec amb un molt bon sou, s’han creat comissions d’ètica esportiva, de xarxes, els clubs i els comitès estan preparats... aquesta casa està preparada per assumir qualsevol responsabilitat esportiva. Amb els 24 euros anuals que recollim de cada jugador el futbol català té diners per no dependre de ningú.

El futbol català té pes a Madrid?

Ha de ser molt més fort. Fins ara només hi havia Joan Gaspart, i més per una qüestió d’amistat que no pas una altra cosa. Tot i això, no tenim cap queixa de Madrid, ja que en 6 anys hem pogut fer el que no havíem aconseguit en 20 anys. A Catalunya hem sabut obtenir de Madrid el que en teoria ens pertocava de fa molts anys i que els nostres anteriors directius no van saber fer o no van poder fer. Havíem tingut 7 presidents en 11 anys; el desgavell a Catalunya era gran i teníem fama de no complir. Ara hem recuperat el temps perdut amb un Madrid que, si una cosa té, és que a la primera que falles et tanca la porta.

Més forts a nivell de passadissos? Això el Barça ho ha viscut, de com era amb Laporta i com s’ha fet després.

Sí, és cert que Laporta tenia una relació personal amb Villar. Era més proper, dedicava més temps a Madrid. Al principi del seu mandat el Barça no era un equip guanyador, i axò va fer que s’impliqués més en tot això. Però d’uns anys cap aquí la idea que està instal·lada a Madrid és que el Barça és villarato : que Villar anava a favor seu. A Madrid aquest tema és un escàndol. Florentino està que es puja per les parets, des de ja fa temps, amb el tema arbitral. En certs moments de la temporada passada van passar coses especials amb els àrbitres... però ni el Barça ni el Madrid es poden queixar en comparació amb els altres equips. La batalla Barça-Madrid és inevitable i alhora necessària: és el 50% del futbol d’avui en dia.

L’arbitratge sempre en el punt de mira.

Gairebé som massa exigents i tot amb els àrbitres. Demanen unes proves físiques molt grans, quan estem faltats d’àrbitres. Els que no les passen no els accepten, i això fa que tinguem problemes per cobrir els 5.000 partits que es juguen el cap de setmana. Molts no estan preparats, els criden, els insulten...

Insults als àrbitres. Rebaixar la violència és un dels objectius que s’ha fixat la federació durant aquests anys.

Hem d’intentar que la gent que va al camp es comporti. Hem sigut molt valents amb això, i ara a Andalusia i València ho estan duent a terme. Les campanyes són molt vàlides, però s’han d’incloure en el reglament. Hem aconseguit que les targetes baixin, les vermelles més encara. En un any hem aturat 800 partits. Hem de preparar els àrbitres, calmar-los perquè no aturin el joc al primer insult. Hem de trobar un equilibri. Per què àrbitres tan joves? Perquè amb 30 anys l’experiència et fa qüestionar moltes coses; en canvi, els més joves els pots formar i surten molt preparats. El pas següent serà anar més enllà, protegir les instal·lacions, és a dir, que se sàpiguen les normes: igual que no es pot fumar ni portar el gos, tampoc es pot insultar.

Abans parlava que cobra un “molt bon sou”: 120.000 euros, més que un conseller. La feina feta ho justifica?

Sí, sí. Ha marxat gent d’aquesta casa que cobrava el doble que jo. Quan vaig entrar a la federació el 2011 teníem de patrimoni 2,5 milions; ara, 11,5. Això t’ho has hagut de guanyar tu. Jo he tancat acords amb el Barça i amb els patrocinadors. Jo m’he quedat a dormir en un sofà de Madrid a les 23:30 h perquè m’atenguessin. No vinc aquí per perdre el temps. Ara tenim un pressupost de 21milions. S’ha de viure d’això i que t’exigeixin pel que ets i fas. I, esclar, no estar molts anys a la mateixa cadira.

Precisament fa un any se’l va acusar d’irregularitats en una assemblea. Es va fer tot bé?

Es va fer tot bé amb la normativa que hi ha actualment. Qualsevol persona pot actuar com a representant del club. Qualsevol. Falsificar, mentir o enganyar no es fa, en aquest món. Aquí no hi ha diners. El que va passar és que un treballador d’aquesta casa va donar informació al carrer tergiversada, i hi va haver una campanya molt dura contra mi abans de les eleccions.

Hi haurà partit de la selecció enguany?

Cada any hem intentat jugar. És complicat. Tenim peticions dels jugadors per anar a jugar fora i estar dos dies a l’estranger, ja que molts són joves. A més, el partit era un tema més reivindicatiu que esportiu, i ara el suflé ha baixat. Costa anar al camp, costa omplir els estadis. Estònia i Jamaica s’ofereixen sempre, però no compleixen uns mínims. Els bascos hi van anar i els jugadors d’Estònia arribaven al camp directes de treballar. Altres, com Escòcia, cada any diuen que no: tenen lliga i només juguen amb seleccions homologades. Hem de trobar algú que vulgui jugar, i tampoc tenim diners. On són els calers si no vens entrades? Ja no tenim subvencions. I ara, a més, està tot intervingut. No podem anar alegrement a fer un partit i gastar 300.000 euros sense tenir un retorn. O baixem el caixet i fem un partit contra qui sigui, o anem a fora, on no tens tantes despeses i només pagues l’avió. No pots fer gaires invents. El Brasil ara ni et ve. El 2009 l’Argentina ens va costar 1 milió d’euros i en vam perdre 400.000. De moment el que tenim tancat és que durant l’aturada del Mundial de Clubs intentarem jugar la Supercopa entre el Barça i l’Espanyol a Lleida.

No hem parlat de Villar.

És una persona noble. És difícil entrar en el seu entorn més íntim. És molt dels seus. La seva primera paraula és no, i després, l’endemà, et dirà: “Escolta, què em vas demanar ahir?”. No conec ningú del món del futbol que parli malament de Villar. Ningú.

Tebas.

És una empresa diferent, amb una mentalitat molt més avançada. Tebas si pogués manar a tot el futbol ho faria.

Com veu el futur?

Sempre anem darrere dels problemes. En tenim molts, com amb els juvenils, que no es queden, i estem perdent molt de futbol amateur. Però en el món del futbol no està tot inventat. Som a l’inici d’un boom que el futbol farà si trobem estabilitat de lleis, televisions... perquè de diners n’hi ha.