TENIS
Esports22/01/2017

Andy Murray i la vulnerabilitat mental

Mischa Zverev treu rèdit d’un tenis valent i una disposició superior

àlex Ochoa
i àlex Ochoa

BarcelonaDes del 2004, a Roland Garros, que els dos primers caps de sèrie no queien abans de quarts. Els culpables, Denis Istomin, botxí de Novak Djokovic, i sobretot Mischa Zverev, el germà gran del prometedor Alex, que en vuitens es va carregar Andy Murray (7-5, 5-7, 6-2 i 6-4) en un partit esplèndid, amb xoc d’estils propi d’una altra època i un contrast de mèrits. D’una banda, la valentia d’un jugador inexpert amb prou talent per executar el seu tenis sense pensar en les conseqüències, i de l’altra, la vulnerabilitat d’un número u pres del pes mental d’un esport que castiga sense remissió dubtes i inconsistències.

Tant és qui sigui, del rànquing o del palmarès que l’enalteix, el poder de la mentalitat és més fort que el cop més demolidor. En la majoria d’entrevistes a jugadors i tècnics pregunto per quin percentatge té l’element mental en el tenis. Mai ningú ha baixat del 70%. Hi influeix notablement que es tracti d’un esport individual, però queda clar que el cap s’ha de cuidar i entrenar com altres aspectes del joc. Fins i tot, més.

Cargando
No hay anuncios

Zverev, l’home del moment

La derrota de Murray és l’evidència que qualsevol pot sucumbir en un escenari hostil, bastit pel plantejament del rival i per la mateixa incapacitat de revertir la situació. L’escocès coneixia Mischa Zverev. Tothom estudia l’adversari, i l’alemany d’origen rus és dels pocs que encara donen valor a la xarxa. No dubta a pressionar, desafiant virtuts alienes. El britànic, de fet, és un dels millors passadors del circuit. La majoria pensarien quan atacar, però el gran dels Zverev, de 29 anys, subratlla l’atreviment del tenis d’abans, quan la volea era més protagonista. El patró de joc, per tant, és (i era) previsible. Murray ho sabia i, per moments, va trobar solucions tècniques a un problema que, passats els dos primers sets, va anar més enllà de cops i potència de servei.

Cargando
No hay anuncios

Zverev, en una prova de consistència formidable, feia estona que plantava els fonaments de la victòria. I és que, en diverses fases del matx, va ser capaç de resistir l’intercanvi de fons d’un jugador que sovint és un mur infranquejable. Aquest cop, per a Andy, pecant també de defensiu, cada punt llarg que perdia esdevenia una petita erosió a la seva resistència mental, que va començar a esmicolar-se en un tercer set en què el veritable mur va ser l’altre. A la xarxa, Mischa Zverev es va fer gran i Murray no trobava forats per superar les pujades constants i punxants d’un adversari incontenible.

El clar 6-2 ofegava un tenista que s’estava quedant sense respostes. La batalla tècnica i tàctica l’estava perdent. No obstant, la mental és la que va condemnar el número u, visiblement nerviós i irascible. Signes evidents d’un esportista desenfocat que, tot i lluitar per la reacció, ja no va poder canviar el guió d’una derrota tan sorprenent com merescuda.

Cargando
No hay anuncios

“Això significa el món per a mi. Tinc tota la meva família aquí donant-me suport. És increïble”, deia Mischa Zverev, que en 13 dels seus anteriors 17 Grand Slams disputats havia caigut en el debut. El món, com ell el definia, possiblement va remarcar una altra diferència: l’oportunitat d’una carrera davant un dia més a l’oficina. Els vuitens, per a Murray, tothom els dona per descomptats; Zverev no els havia jugat mai. Una sensació similar a la que va descriure Istomin quatre dies abans amb Djokovic.

“No és un somni, això és real i Zverev és l’home del moment”, deia Jim Courier, antic campió i avui perspicaç entrevistador. Té raó, però el somni de Mischa està servit: disputar els quarts contra el seu admirat Roger Federer. El suís va desfer-se en cinc sets de Nishikori (6-7, 6-4, 6-1, 4-6 i 6-3) amb un festival de tenis a un ritme trepidant que va trencar el japonès (dolors al maluc els últims jocs). Un triomf que eleva el retorn d’un Federer que sis mesos després es mostra fi i sencer físicament com els millors temps. El talent el manté intacte. El 17è cap de sèrie, després d’exhibir-se contra Berdich i superar un top ten sòlid, certifica la candidatura al títol.