BarcelonaEl record de Roma obligava a no deixar-se emportar per l'eufòria. Trepitjar Anfield anava lligat, inevitablement, a posar-hi els cinc sentits. El Barça es receptava prudència i ambició, sabia que el 3-0 del Camp Nou no garantia absolutament res. Però la tornada contra el Liverpool es va moure des del principi en registres emocionalment difícils de controlar. Les primeres arribades dels anglesos. La graderia rugint. Les cares de patiment de Piqué i Jordi Alba, desencaixats, nerviosos. El primer gol. La teràpia per domar la pilota un altre cop, per retrobar el camí, per asserenar-se i seguir jugant, apartant els fantasmes, lluitant contra la fera red. Els contraatacs que no acaben en gol i la sentència que no arriba, l'1-1 que s'escapa i que no permet afluixar la virulència dels de Klopp.
La desfeta en un cop d'aire a la segona meitat és difícil d'explicar, fins i tot revisant-la un any després, sense l'estrès d'un partit decisiu.
El 4-0 és una pàgina negra, fosquíssima, que va acabar d'enterrar el Barça de Valverde.
Un any després, la revisió del partit planteja diverses qüestions (per què es va repetir l'onze de l'anada, per què l'equip transmet aquesta sensació de fragilitat en cada imatge curta de la televisió, per què l'equip es desendolla en cada pausa de la pilota aturada, per què Malcom surt i comença a la dreta, per què a Messi se li escapen els remats que en altres circumstàncies havia sigut capaç de marcar) que, analitzades amb fred, reconcilien amb el relat d'aquella eliminatòria. El Liverpool va acumular més mèrits globals en 180 minuts, però el Barça hauria pogut plantar-se a la final si alguns petits detalls li haguessin somrigut. Són les coses de l'esport i del futbol.