Ara sí que goso dir-ho: pujarem

BarcelonaLa mare del gran Jorge Luis Borges va morir amb 99 anys. Diu la llegenda que, com a resposta a una veïna que lamentava que no hagués arribat als 100, l’escriptor li va dir que exageràvem amb els encants del sistema decimal. Potser tenia raó, però tots passem per les crisis dels 40 i dels 50, celebrem els centenaris (enguany tres segles del naixement de Kant, un del d’Estellés i un de la mort de Kafka i de Salvat-Papasseit) i els mateixos segles (i les dècades) són expressió d’aquest sistema decimal. 

Des del llunyà mes d’agost que va començar el nostre viatge per un infern que imaginàvem divertit, però que està resultant molt dur, després de tres entrenadors i d’una constant muntanya russa, ha arribat l’hora de la veritat: deu partits. I, guardeu l’article (els entranyables i fidels rivals a qui mai agrada el que escric i els qui comparteixen desig) perquè ara sí que goso dir-ho: pujarem. Pels tangibles i pels intangibles. Per futbol i per convicció. I perquè cada errada nostra va acompanyada de múltiples errades dels nostres competidors directes. Perquè diumenge tots vam ajudar al fet que Dani Gómez ens donés una alegria que mai no ens va donar portant la nostra samarreta. El vespre de Diumenge de Rams tots els pericos seguint i celebrant un Llevant-Elx. Com ens hem de veure.

El resultat de dissabte va ser decebedor. Però el joc i les reaccions posteriors al partit són els meus motius per a l’esperança. Tornem a ser ambiciosos, tot torna a tenir sentit, tornem a sentir junts. Hem trobat l’equilibri entre la consciència que no serà fàcil i la responsabilitat que no es pot fallar.

Tothom ha tret la calculadora i sembla que amb vint-i-un punts fem. Sis victòries, tres empats, una derrota. Amb Manolo González ho veig possible. De fet, estic convençut i il·lusionat (d’il·lusió i potser, també, d’il·lús), que de punts ens en sobraran.