Els àrbitres no volen que l’Espanyol continuï somiant

BarcelonaL’Espanyol allarga l’agonia i s’allunya una mica més de l’ascens directe després d’empatar (0-0) en un partit que ben podria haver guionitzat Quentin Tarantino. Menys gols, hi va haver de tot: quatre grans polèmiques arbitrals, onze grogues i una expulsió, dues lesions matineres i un exercici de resistència numantina i d’errades clamoroses de cara a porteria. Cinquè empat consecutiu –i setè en les últimes vuit jornades– d’un Espanyol que cada cop té més clar que haurà de resignar-se a assegurar una plaça de play-off. L’ascens directe encara no és matemàticament impossible, però sí una quimera. Tan cert és que futbolísticament l’equip no ho ha merescut com que l’estament arbitral fa mesos que maltracta l’Espanyol. A Valladolid, tres de les quatre grans decisions van anar en contra dels blanc-i-blaus.

I és que al minut 10, ni Cordero Vega ni l’àrbitre del VAR –Gorostegui Fernández-Ortega– van apreciar que Masip blocava amb les mans, fora de l’àrea, una passada llarga cap a Braithwaite. El reglament és clar: si la mà que toca la pilota està fora de l’àrea, cal xiular mans. Una acció força evident, que hauria implicat l’expulsió del porter local, que incomprensiblement no es va revisar.

La polèmica no va acabar aquí, perquè ben poc després, Anuar va cometre un clar penal sobre Jofre, a qui va lesionar al turmell, que novament l’àrbitre principal no va considerar adequat xiular. Dues accions –una possible expulsió del porter i un penal– que haurien condicionat el partit si no hagués estat per la inacció arbitral. L’Espanyol, resignat, va intentar proposar més que el Valladolid, que durant força estona va semblar donar per bo l’empat. Els castellans, de fet, no van amenaçar la porteria de Joan García fins al temps afegit d’una primera meitat plena de més interrupcions que futbol. 

Els blanc-i-blaus arribaven amb més urgències i van arribar a trepitjar més camp rival en un primer temps en què van trobar a faltar més idees per fer mal al líder de Segona. I això que sobre la gespa tenien Aguado i Melamed. Ni ells ni Braithwaite van aconseguir superar un Masip que va firmar el rècord d’imbatibilitat del Valladolid. Amb la titularitat de Gastón Valles i les irrupcions d’Antoniu Roca i Bauzán, Manolo González va tirar d’efectius del filial per intentar desencallar un partit que encara es va complicar més al segon temps. 

El Valladolid va començar a activar-se a base de centrades després de la represa i va estar ben a prop d’avançar-se. Primer, en un penal inicialment xiulat per Cordero Vega que posteriorment va ser anul·lat després de revisar les imatges: un contacte insuficient de Roca sobre Monchu, que va caure mentre rematava desviat la pilota amb el cap. L’Espanyol, això sí, tot just va poder celebrar un minut una decisió arbitral justa, ja que immediatament després l’àrbitre va expulsar Melamed amb segona groga al considerar que s’havia deixat llançar a l’àrea en una jugada on va caure després de trepitjar el peu d’un defensa. En cap cas un intent d'enganyar. 

Jugant amb deu i amb mitja hora per afrontar al camp del líder, l’Espanyol va haver de treure força aigua. En el moment més delicat, Joan García va fer-se gran per evitar que Salazar marqués en una claríssima ocasió dins de l’àrea petita. Poc després, va ser Negredo qui va finalitzar amb una rematada als núvols un perillós contracop. Un punt amb moltes lectures, del tot insuficient, però que pot servir per consolidar una plaça de play-off.