La Gabarra de l'Athletic reapareix després de 40 anys de sequera

BarcelonaHan hagut de passar 40 anys perquè l'Athletic Club torni a guanyar una Copa. D'aquell títol del 84, que es recorda més per la batussa final amb els jugadors del Barça de Maradona, el conjunt basc havia disputat sis finals, totes perdudes. Aquesta vegada partia com a favorit contra un Mallorca que s'havia plantat a la darrera ronda contra pronòstic i que va estar a punt d'esguerrar la festa als d'Ernesto Valverde. Res pitjor que un rival que no té res a perdre per complicar-te les coses i que s'avançava amb un gol de Dani Rodríguez. Però els nervis i la por per acumular un altre fracàs començaven a desaparèixer a la segona meitat amb un gol de Sancet, i s'acabaven a una tanda de penals on l'Athletic no en perdonava ni un (1-1, 4-2). La Gabarra ja té permís per recórrer triomfal la ria de Bilbao.

El futbol són detalls, moments, estats d'ànim. I tot hauria estat diferent si Nico Williams hagués tingut punteria en la primera acció del partit, quan no s'haiva arribat ni al minut de joc, després de recuperar una pilota i fer una aventura en solitari que acabava amb un xut que tocava el lateral de la xarxa. O al quart d'hora, quan Galarreta va xutar de cop al bot des de la frontal però el tir el salvava Greif. L'Athletic feia el que li agradava a Valverde, pressionar i atacar amb joc de combinació, amb Sancet i Galarreta com a directors d'orquestra i els germans Williams de finalitzadors. Però es va imposar al primer temps la fórmula d'Aguirre, aquell joc més primari, menys elaborat però que, ben executat, és tant o més efectiu. I així s'obria el marcador amb un córner que la defensa basca no va saber refusar i que, a la tercera rematada, acabava amb la pilota de Dani Rodríguez al fons de la xarxa.

A l'Athletic no li sortia res i el Mallorca sabia tenir paciència, esperar l'error i sortir novament a l'atac. Així hauria pogut arribar el segon en una jugada calcada a la del primer gol que, aquest cop, Vivian va refusar a temps. Era un escenari idil·lic per als balears fins que Sancet va rebre una pilota afortunada a l'àrea i va xutar de primeres. Greif va haver d'intervenir. No va ser gol, però els d'Aguirre van veure les orelles al llop i es van tirar enrere. Un error que acabaria pagant car l'equip perquè l'Athletic va tenir tot el camp per construir jugades. Nico marcava un golàs, anul·lat per fora de joc, i arribaven tres ocasions més, claríssimes, del propi Nico, d'Iñaki i de Galarreta. Va ser un miracle que el partit arribés amb victòria mallorquinista al descans.

Una segona part de domini de l'Athletic

Valverde va moure fitxa. Es desesperava a la primera meitat per les ocasions fallades i donava oxigen al mig del camp amb l'entrada de Vesga. Curiosament, la primera ocasió de la represa va ser per al Mallorca. I claríssima, perquè Larin va desaprofitar un mà a mà amb Aguirrezabala. L'Athletic va recuperar-se'n aviat i va imposar el mateix ritme amb el que havia acabat la primera part. La insistència va tenir premi i aquesta vegada Nico es disfressava d'assistent per habilitar Sancet, amb una passada interior que el migcampista enviava a l'escaire. Efectivament, tot era diferent.

Aguirre sabia que l'equip no resistiria, tan enfonsat, i canviava el plantejament per afegir un home al mig del camp, passant del 5-3-2 al 5-4-1. Necessitava controlar el partit. No va fer-se amb la pilota, però sí que va minvar l'atac basc. L'Athletic continuava dominant, però no asfixiant. Ara bé, el futbol consisteix en marcar gols i mentre les arribades d'uns eren tímides i amb comptagotes, les de l'Athletic eren cops de martell. Greif mantenia el Mallorca viu i, amb unes últimes aturades, enviava el partit a una pròrroga que tindria el mateix guió.

L'Athletic seria un equip temible si tingués més pólvora en atac. Perquè jugar, sap jugar de nassos. Però les ocasions continuaven sense entrar. La més clara, una rematada d'Iñaki que Maffeo desviava amb la punta de la bota quan el porter ja estava vençut. Encara que, just abans d'acabar, va arribar un últim ensurt per als bascos, quan Muriqi va rematar de cap i va forçar Aguirrezabala a fer una de les aturades del partit. Va ser la única rematada mallorquinista amb cara i ulls des del gol i no va entrar de miracle.

Si fos boxa, l'Athletic hauria guanyat per punts. Però en aquest cas, els penals dictarien sentència. Aguirre va intentar rebaixar la tensió dels seus homes, fent broma a la petita xerrada prèvia per espolsar-los els nervis. No se'n va sortir. Al contrari. El Mallorca en va fallar dos: El de Morlanes l'atuarva el porter i el de Radonjic se n'anava als núvols. En canvi, l'Athletic no va perdonar. Raúl García, Muniain i Vesga deixaven el títol a punt de caramel i Berenguer rematava la feina. Quatre dècades després, Bilbao se'n va de copes.