El Barça sap brillar i patir al Metropolitano per poder somiar amb el triplet

MadridEl Barça de Hansi Flick vol cruspir-se el món. Va escombrar el Reial Madrid a la final de la Supercopa. S’ha carregat l’Atlètic de Madrid a les semifinals de la Copa. Va primer a la Lliga. A la Champions tots els equips el temen. No hi ha rival ni entrenador que pugui amb ell, tampoc el Cholo Simeone. Amb un estadi Metropolitano ple a vessar no n’hi va haver prou per derrotar un Barça que va brillar durant els primers 45 minuts i va saber patir durant els 45 següents. Un gol de Ferran Torres a la primera meitat classifica els blaugranes per a la final de Copa a Sevilla, contra el Reial Madrid.

Va ser un partit de dues cares. Amb un primer temps d’exhibició blaugrana i una segona meitat de posar-se la granota de treball, lluitar, patir, mossegar-se les ungles i fer bo el preuat gol de Ferran. El valencià va marcar a passada de Lamine Yamal, el que més va brillar quan els blaugranes van dominar. El Barça té un tresor que és La Masia. D’allà va sortir Leo Messi, que va fer feliç el barcelonisme durant més d’una dècada i va fer anar de corcoll l’Atlètic de Simeone tantes i tantes vegades. L’entrenador matalasser continua esperonant els seus des de la banqueta partit rere partit, mentre que Messi ja no hi és. Si abans el tècnic argentí havia de patir les exhibicions del seu compatriota, ara ha de sofrir les d’un tal Lamine Yamal. Perquè la seva actuació al primer temps al Metropolitano va ser això: una exhibició.

A Lamine Yamal li agrada dir als seus companys i a la seva família que ell vol jugar aquests partits, els grans partits. I no només s’omple la boca com un adolescent crescut, perquè no deixa de ser un noi de només 17 anys, sinó que compleix fil per randa les seves paraules. En els primers trenta minuts de joc, ell solet va desactivar tot un Atlètic que va confondre duresa amb intensitat: tres grogues i una expulsió perdonada en menys de quinze minuts.

Quan fiqui la meitat de les que té, fliparem: els apunts en calent de l'Atlètic de Madrid - Barça

Pocs oficis més complicats ara mateix hi ha al món del futbol que ser el defensor encarregat de marcar Lamine Yamal. És un extrem de carn i ossos que juga com si ho fes dins d’un videojoc. En una gran actuació coral dels blaugranes, el 19 brillava amb llum pròpia. S’encarregava de liderar les transicions i de governar l’atac en un Barça que sabia quan calia madurar la jugada a partir de la possessió i quan calia accelerar per afegir picant a l’assumpte.

Beneït sigui Hansi Flick, que ha dotat aquest equip d’uns registres, sempre amb vocació ofensiva, que fan que cada jugador tregui la seva millor versió damunt la gespa. Com Ferran, titular en detriment de Lewandowski. El valencià va respondre a la confiança que li va donar el seu tècnic fent un gol que val or aprofitant una assistència genial de Lamine Yamal. Va ser una jugada vertical i esmolada. Pur rock’n’roll.

Així, es confirmava al marcador el domini aclaparador dels blaugranes, que només van pecar de no acabar de rematar l’Atlètic quan més tocat estava al primer temps. Acostumats a sobreviure, els matalassers van aconseguir descafeïnar la contundència del Barça, que hauria pogut treure petroli d’un xut escorat de Raphinha.

El futbol anava a càrrec del Barça davant d’un Atlètic que va acabar la primera meitat demanant unes mans inexistents de Pedri. Abraonant-se contra l’àrbitre, un costum dels equips de Simeone. Qui acabaria veient la targeta seria Julián Álvarez, per agafar de la samarreta un Lamine Yamal que va treure tothom de polleguera amb el seu futbol. Uns es dedicaven a protestar, els altres a jugar. Els locals es van dedicar a embrutar cada acció que passava en els darrers compassos del primer temps, amb una escridassada general del públic a un Munuera Montero que els havia perdonat l’expulsió d’Azpilicueta. Que curta que pot ser la memòria en el futbol.

El Barça resisteix quan toca patir

Exigit per les circumstàncies, Simeone va moure fitxa i va aconseguir canviar la cara al partit: amb l’entrada de Sorloth va espolsar-se del damunt el seu plantejament poruc i va a passar a jugar amb dos puntes. L’aposta li va sortir bé perquè els matalassers van aconseguir collar els blaugranes. Pedri tocava poca pilota, i això és símptoma que el Barça perd el control. Tocava remar i aguantar. També reforçar-se: Flick va donar entrada a Eric i Araujo, rellevant Fermín i un Cubarsí menys fiable que de costum. Una pèrdua de pilota del central d’Estanyol va acabar amb De Paul deixant tot sol Sorloth davant Szczesny. Per sort per als blaugranes el gegant noruec va rematar fora quan ho tenia tot a favor.

Sorloth sí que trobaria la xarxa després, però en fora de joc. L’Atlètic no afluixava i el Barça es defensava, esperant alguna oportunitat al contraatac. La va tenir Lamine Yamal, però es va equivocar en la rematada. Tornarien a contestar els locals, però Kounde, Iñigo Martínez i Araujo es feien forts al darrere fins al final, mantenint la fe de tot un Barça que somia amb el triplet.