L'atletisme plora el comiat d'Usain Bolt

BarcelonaEl jamaicà Usain Bolt i el britànic Mo Farah, dos dels atletes més increïbles de la història, es van trobar al túnel de l'estadi olímpic. Tots dos comparteixen representant i es coneixen, però era una trobada especial. Bolt, de 30 anys, es preparava per viure l'última cursa de la seva carrera, la final dels 4x100 amb Jamaica. A Farah li tocava sortir a la cerimònia d'entrega de medalles dels 5.000 metres, on havia de rebre una medalla de plata, fet insòlit. Farah, l'home que ha tiranitzat durant l'última dècada els 10.000 i els 5.000 metres, i ha guanyat en sis ocasions les dues proves a la vegada en una gran cita, va ser derrotat per l'etíop Muktar Edris. El britànic, però, va somriure en veure Bolt, que feia broma amb la mascota del campionat. Poc s'imaginava el que passaria al cap de no gaire estona.

Usain Bolt, el millor velocista de tots els temps, va tancar la seva carrera lesionant-se en la final dels 4x100 relleus. Han sigut 10 anys en què Usain Bolt s'ha convertit en una llum que il·luminava les tenebres d'un atletisme tacat pel dopatge i per la falta de referents positius com Carl Lewis. L'atletisme, orfe, va trobar en Bolt l'heroi que buscava. "Ens ha donat tant que omplir el seu buit serà dur", admetia Sebastian Coe, president de la Federació Internacional. El jove de barriada de Jamaica, el campió que no perdia mai la capacitat de fer broma, va imposar el seu físic privilegiat per sobre d'un esport tacat pels tramposos, i va convertir la pista en el púlpit des d'on predicava i convertia a tothom que havia gosat dubtar d'ell el 2007. El jamaicà es retira amb vuit medalles d'or olímpiques –n'hi van retirar una del 4x100 per dopatge d'un company–, és a dir, havent guanyant totes les proves olímpiques en què ha participat. Si als Jocs no coneix la derrota, deixa els Mundials havent acumulat onze títols, més dues plates i un bronze. Des de la seva presentació en societat fa just una dècada, quan encara tenia problemes per controlar tanta força, Bolt ha canviat la història de l'atletisme, traslladant l'epicentre de la velocitat mundial dels Estats Units a Jamaica.

A Londres, però, el destí va decidir ensenyar a Bolt el que no havia conegut abans, i recordar-li la seva condició de mortal: si als 100 metres va acabar tercer, als relleus va patir la part més dura de l'esport en lesionar-se quan lluitava frec a frec amb britànics i nord-americans per la medalla d'or. Jamaica, que encadenava sis títols als 4x100 entre Mundials i Jocs, estava patint quan Yohann Blake va donar el testimoni a Bolt, que es va trencar.

Triomf britànic

Per un moment, l'estadi es va oblidar de la lluita per la medalla d'or i va centrar les mirades en la ganyota de dolor del gran campió. "Em sap greu pels companys, pel país, els volia dedicar aquesta última cursa. Però ara toca mirar cap al passat i veure tot el que ha viscut", deia Bolt, que va trigar ben poc a recuperar la rialla. La lesió de Bolt i el mal últim relleu dels nord-americans van provocar una sorpresa més en uns Mundials marcats, precisament, per les sorpreses. Els Estats Units, que feia 10 anys que no guanyaven els 4x100, una ferida que feia mal, van patir un cop fort en veure com eren els britànics els que aconseguien el triomf, amb la plata per als quatre velocistes de les barres i estrelles i el bronze per als japonesos.

El Mundial de Londres, que avui viurà la final dels 1.500 amb Adel Mechaal present, serà l'últim acte de servei de Bolt. Farah encara té corda per estona i es passa a la marató. L'atletisme, però, perd la seva cara més carismàtica just quan més ho necessita. Bolt, el campió que en veure com entrava una cadira de rodes per treure'l de la pista, la va rebutjar. Va voler sortir de la pista caminat. Amb el cap ben alt. Com ha viscut fins ara.