L'autoestima del Girona es recupera jugant amb foc (1-0)

GironaLes victòries donen confiança, i això és el que volia un Girona que ha patit el que no està escrit per derrotar el Mirandés (1-0). No cal exigir un joc perfecte, perquè aquest equip no està dissenyat per jugar bé. Està construït per ser solidari, competitiu. I això és el que ha fet, res més. Primer cal recuperar l’autoestima. Si més endavant ha d’arribar alguna cosa més, ja arribarà. Avui, en aquest sentit, s’ha fet un pas endavant important. Avui ha començat una nova Lliga.

En les últimes vint-i-quatre hores a Girona s’ha parlat molt de Cristhian Stuani. Perquè la temporada s’ha anat complicant tant que ja no és que se’l trobi a faltar i prou, que també, sinó que se’l necessita. Ell el primer, per començar a recuperar uns hàbits de normalitat que lluny del terreny de joc no pot tenir; l’equip, perquè amb ell sempre hi sortirà guanyant; Francisco, perquè el crèdit no li durarà eternament i necessita col·leccionar bons resultats, i l’afició, per creure que encara hi ha capítols interessants per escriure. Quan ha sortit l’alineació, amb l’uruguaià amb el dorsal set i el braçalet de capità, tothom ha respirat amb alegria.

I això que el primer quart d’hora ha presagiat que potser hi hauria problemes seriosos. El Mirandés, instal·lat a un pas dels play-off d’ascens, ha demostrat valentia, dominant sense cap mena de complex. Però d’ocasions no n’ha arribat a concretar. I els blanc-i-vermells, que havien perdonat amb un cop de cap de Bernardo que s’ha perdut fora, han picat primer en una elaborada combinació que Mamadou Sylla, que ha fet parella amb Stuani, ha enviat al fons de la xarxa. Per fi, sis partits més tard, ha sigut el Girona el que s’ha avançat i no al revés.

Del descontrol dels primers minuts s’ha passat a un cert control després del gol, que només s’ha perdut en el tram final. El tècnic blanc-i-vermell d’inici ha modificat certs aspectes, com el dibuix. Per jugar amb l’arsenal ofensiu que ha utilitzat s’ha vist obligat a sacrificar una peça al mig del camp. Benvingut sigui el canvi si significa que a dalt l’equip pot fer mal. En definitiva, disposar de més alternatives. De totes maneres, les formes (triomf patit, justet i per la mínima) no s’han diferenciat gaire de les passades victòries.

Una exhibició a la porteria

Però quan no tanques el marcador t’arrisques a deixar que t’empatin. Sobretot si l’àrbitre decideix passar per alt dues entrades de Jackson mereixedores de groga quan el davanter ja en tenia una. Ha hagut de sobresortir Juan Carlos, primer amb un peu immens a un llançament de Moreno, que ha sigut l’inici d’una autèntica exhibició. Abans Francisco ha variat el pla traient Stuani i posant Cristóforo. Més tard ha tornat als tres centrals afegint Ramalho a l’equació. I ha acabat amb un 4-5-1 i penjat del travesser. Múscul, destrucció i assegurar els tres punts. Però tornem a Juan Carlos, que ha reclamat el títol honorífic de futbolista del partit. Ha fet aturades de tota mena, traient de polleguera els futbolistes d’un Mirandés que no es creien el que veien. Amb les mans, la punta dels dits, el cos i els peus. El que fes falta. I on no ha arribat ell hi ha arribat la mala punteria de Jackson, que ha enviat una pilota fora sense saber-ne els motius. La qüestió era guanyar, i el Girona ho ha aconseguit.