Azpilicueta, Kounde i la síndrome Ramos
El primer tram de campanya del Barça deixa nombroses certeses. L’afició culer, que està omplint el vell Camp Nou com en els millors temps, s’ho passa pipa amb els gols i els moviments acadèmics de Lewandowski, un ariet d’època que encara vol viure del present. També entra pels ulls el gran nivell del renascut Dembélé, que amb 25 anys, i ben conduït per Xavi, per fi s’ha decidit a ser futbolista després d’un lustre limitant-se a jugar a pilota. L’extrem francès mescla bé amb Raphinha, un nouvingut amb ganes de gresca, i viu felicíssim uns metres per davant del superlatiu Pedri i del sorprenent Balde, dos dels rostres de joventut que representen el canvi generacional que envia Piqué i Jordi Alba a escalfar banqueta com mai.
S’acumulen tantes lectures després de sis jornades de Lliga i dues de Champions que n’hi ha que queden en segon pla. Una d’elles és el fet confirmat que el millor lateral de la plantilla sigui central. L’àrea esportiva buscava en Jules Kounde el relleu definitiu de Piqué i, de moment, el que troba en el francès és principalment un futbolista capaç de cobrir la banda dreta de la defensa amb una barreja perfecta de contundència en la marca, clarividència amb pilota i profunditat continguda. I no perquè no pugui ser titular a l’eix central, sinó perquè Azpilicueta, que era l’objectiu prioritari de Xavi per al carril dret, es va cansar d’esperar el Barça.
Mai sabrem què hauria passat amb el navarrès si el seu representant hagués sigut Mendes, Zahavi o Ramadani, però això ja no és tan important. Ara la prioritat és fer-li entendre a Kounde que les necessitats de l’equip demanen que sigui el lateral dret titular encara que ell prefereixi consolidar-se com a marcador. L’internacional bleu ho fa tan bé que no només millora ostensiblement els experiments amb Araujo obert a la banda, sinó que passa per sobre de la competència que prometien protagonitzar Bellerín (solució d’última hora a les carabasses d’Azpilicueta) i Sergi Roberto en una posició que no té un amo clar des del primer Dani Alves.
Si Xavi no en tenia prou amb la difícil gestió de l’ostracisme dels capitans o els equilibris per justificar la participació amb comptagotes d’Ansu Fati, ara també se li gira feina per evitar que Kounde pateixi la síndrome del central que no volia ser lateral (o del lateral que va descobrir que podia ser central i que mai més va voler tornar a ser lateral). Al Reial Madrid en coneixen bé els símptomes i saben que no són de fàcil cura. Els van viure la temporada passada amb David Alaba, fa uns anys amb Sergio Ramos i tots dos van acabar sortint-se amb la seva. És a dir, imposant la seva voluntat i ocupant una de les dues posicions a l'eix de la defensa.
