Tristesa, felicitat i realisme sense moure’s de lloc
L’Espanyol registra una situació a la classificació idèntica pràcticament a la de fa un any
BarcelonaEl futbol, sovint, es converteix en una muntanya russa d’emocions en què ràpidament es pot passar de l’eufòria a la decepció més profunda en qüestió d’hores o dies. L’Espanyol, aquest 2018, ha viscut un trajecte intens ple d’alts i baixos per acabar l’any pràcticament tal com el va començar. Ara fa exactament 12 mesos, l’entitat blanc-i-blava havia tancat el 2017 amb una alegria inesperada, la victòria 'in extremis' contra l’Atlètic, després de tres decepcions (derrotes contra Eibar i Girona i empat davant el Las Palmas) que l’havien allunyat de tres a quatre punts d’Europa. Haurien sigut set sense un gol de Sergio García que va fer tremolar Cornellà-El Prat. El del Bon Pastor, però, no va poder evitar que uns dies abans, contra el Girona, se sentissin els primers càntics que demanaven que Quique Sánchez Flores se n'anés.
L’Espanyol va arrencar el 2018 com a 15è classificat amb 20 punts, però, cosa més important, enmig d’un ambient enrarit que no va millorar ni amb la victòria a Màlaga. Tot el contrari. La segona setmana de gener Quique Sánchez Flores va rebre una oferta de l’Stoke City que va analitzar amb detall. El madrileny es va acabar quedant després de no arribar a un acord, una decisió que mesos després li va acabar costant força diners –i alguns disgustos esportius– a l’Espanyol, que el va cessar juntament amb Jordi Lardín només tres mesos després. “Al gener hi va haver moltes converses que no poden transcendir. Si la seva sortida s’hagués fet quan va arribar l’oferta d’Anglaterra, tot hauria sigut més normal”, va reconèixer Lardín a l’ARA mesos després de la seva sortida del club.
El destí de l’aleshores director esportiu hauria pogut ser un altre si Quique hagués marxat al gener i, tal com desitjava el mateix Lardín, hagués pogut designar David Gallego com a entrenador del primer equip amb més de mitja lliga al davant. El madrileny, però, va acabar seguint uns mesos més, fins que la dinàmica de resultats (a cinc partits per al final eren setzens, nou punts per sobre del descens i vuit per sota del desè) i, sobretot, la frase lapidària de Quique a Getafe –“Potser és que aquest equip no dona per més”–, van acabar arrossegant-los a tots dos cap al seu final al club. El moment del tècnic del filial va arribar amb un equip en plena caiguda en picat, però amb cinc jornades va obrar el miracle: quatre victòries i un empat per acabar situant l’equip onzè. El llegat més important del tècnic de Súria, però, van ser un estil de joc i unes sensacions que a l’estiu van trobar continuïtat gràcies a un bon amic seu: Joan Francesc Ferrer Sicília, ‘Rubi’.
Rubi i el darderisme
Durant mitja primavera i els primers mesos d’estiu, la secretaria tècnica, comandada per Felipe Sánchez, i la direcció esportiva, amb Òscar Perarnau, que va exercir temporalment les funcions de director esportiu, van arribar a la conclusió que el tècnic ideal era Rubi, un vell conegut de la casa que acabava d’ascendir l’Osca. “L’Espanyol que vull es pot definir amb una paraula: valentia. Ens hi deixarem l’ànima perquè la gent gaudeixi i marxi de l’estadi identificada amb la manera de jugar de l’equip”. Amb aquestes paraules es va presentar el tècnic maresmenc davant la seva nova afició. Un discurs atrevit i ambiciós que no va tardar a veure’s traslladat sobre la gespa. “Hem d’intentar guanyar la Lliga”, va deixar anar Darder a mitjans de juliol, amb una frase que alguns no van veure tan llunyana uns mesos després. El d’Artà va alinear-se en el corrent de pensament del seu tècnic, un Rubi que va recollir pràcticament la mateixa plantilla que tenia Quique. La principal modificació, el canvi de dependència golejadora: de Gerard Moreno al ‘Panda’ Borja Iglesias. La resta, Rosales per Navarro; a més del retorn de Roberto per cobrir la sortida de Pau, i de quatre joves del planter, Puado, Álex López, Pipa i Pedrosa, per cobrir les places d’Aarón, Jurado, Álvaro i Sergio Sánchez.
Amb el maresmenc, els blanc-i-blaus van mantenir la bona dinàmica amb què havien finalitzat el curs anterior. L’inici de curs va situar ràpidament l’Espanyol com un dels equips revelació de la Lliga: a la jornada 11, segon classificat, a tres punts del Barça, amb només dues derrotes i la sensació que l’equip, totalment transformat, podia competir amb qualsevol rival. "En aquesta Lliga tan igualada, potser és un bon any per estar un bon temps a dalt", va dir abans de jugar contra l’Athletic, en l’última victòria registrada fins avui. Rubi somreia. Ho faria encara una setmana més, fins a l’ajustada desfeta al Sánchez Pizjuán. Seria la primera de les sis que acumula l’Espanyol. Aquestes sis bufetades han despertat per complet un equip que ha caigut fins a la catorzena posició. L’Espanyol s’ha estancat, i ha anat caient, veient com el sisè lloc passava d’estar quatre punts per sota seu a cinc per sobre. Han igualat la pitjor ratxa de resultats de la història del club, un balanç que manté l’equip amb 21 punts. Un més dels que tenia amb Quique a aquestes altures el curs passat. En un any, l’Espanyol ha vist passar la decepció i l’eufòria, per tornar al mateix punt on havia començat. La vida continua (pràcticament) igual a l’Espanyol un any després.
