Ball històric del Girona a Mestalla per confirmar el tercer lloc

GIRONAVa ser rematar al fons de la porteria i sortir corrents cap a Míchel. Savinho, una de les sensacions de la Lliga i, per descomptat, del Girona, tenia ben presents les paraules del seu entrenador la setmana passada, a la gespa de Vitòria, segons després de canviar-lo després de desaprofitar un munt d'ocasions en un partit en què els gironins haurien d'haver golejat, però que els van empatar al noranta-nou. Míchel, amb cura, va dir-li que no podia malgastar segons quins xuts. Que, amb el potencial que té, el brasiler ha de marcar més gols dels que marca. Ho va fer agafant-lo de les espatlles, mirant-lo als ulls. Savinho, penedit, va demanar perdó davant dels micròfons. "Em sap greu, n'he fallat tres de claríssimes".

"Té dinou anys, però pot ser una estrella mundial. Ha fet una temporada increïble, però desitjo que faci més. S'ha d'obsessionar amb la finalització: ha marcat vuit gols, però en podia haver fet quinze. El vull amb ambició i autocrítica. Li vaig recordar que era molt bo, però que no podia sortir del camp feliç si no havia marcat". A Mestalla, quan la pilota va petonejar la xarxa, la rialla el va delatar. Savinho, que a banda de tenir talent toca de peus a terra perquè té el cap ben moblat, ha captat el missatge de Míchel, que també somreia mentre es fonien en una sentida abraçada per celebrar el 0-1. No exageren gens els que diuen que pot arribar on vulgui.

Era el 0-1 a la mitja hora de joc per a un Girona que volia sortir de València fregant la bogeria dels vuitanta punts, esgotant les opcions de ser segon i confirmant que la placa del tercer lloc portaria el seu nom. Amb el seu 1-3 i la derrota de l'Atlètic, ho va segellar. Perquè qui és el valent que s'atreveix a dir que la tercera posició del Girona no és bona? Enmig dels somnis humits que l'han dut a flirtejar amb una irrealitat inesperada, asseure's i analitzar fredament l'espai que ocupa tan sols pot provocar orgull i aplaudiments. Res de retrets per no haver escalat una mica més.

Míchel juga tots els papers de l'auca perquè no és un entrenador normal. És educador, pare, acompanyant, líder i guru d'un vestidor al qual ha convençut des de l'honestedat de les seves paraules. Els ha exigit quan tocava de la manera que tocava. Sempre, buscant retroalimentar el creixement d'un col·lectiu que aquest any ha rebentat qualsevol mena de sostre amb un futbol que pocs poden presumir d'haver practicat.

A Mestalla el Girona també va brillar. Juguen de memòria, els blanc-i-vermells. El premi a la intencionalitat va arribar de la mà de Savinho, que va dirigir el peu per fer immensa una assistència de Tsygankov, que abans havia posat la por al cos als valencians amb un xut al pal. Canós, qui Gazzaniga li va negar tot, va respondre picant també a la fusta un embolic d'Arnau, titular en absència de Miguel i Couto. Però el partit era gironí i, de fet, si Mamardashvili no hagués posat la punta dels dits al límit del descans, Savinho hauria marcat un doblet.

Dovbyk, sense Pitxitxi

Sentenciaria després de passar pels vestidors, amb el gol vint-i-u de Dovbyk aquest curs, que iguala el rècord de Stuani a Primera Divisió amb el Girona. L'ucraïnès, que tan sols va haver d'empènyer una fantàstica conducció d'Iván Martín, es fregava les mans pensant que assoliria el Pitxitxi de la categoria. Però es va quedar amb un pam de nas quan es va assabentar que Sorloth, del Vila-real, havia fet un pòquer de gols contra el Madrid. Suposem que no es pot tenir tot, i Dovbyk li haurà de retallar un parell de gols en l'última jornada per ser-ho.

La golejada va arribar amb un intent de refús de Yarek que el mateix Dovbyk ja es disposava a fuetejar. Un 0-3 històric per al Girona a Mestalla, maquillat per un penal final aprofitat per Pepelu. L'any és irrepetible.