El Barça deixa passar una oportunitat per sentenciar la Lliga

BarcelonaNo cada dia pot ser festa major. El barcelonisme semblava que estava a punt per veure un triomf que podia deixar la Lliga mig vista per a sentència, però el Betis es va encarregar de tirar aigua al vi blaugrana enduent-se un empat que tampoc és un accident greu. Punxar amb un Betis en bona ratxa de resultats és una possibilitat, però després de veure com el Madrid es deixava mitja Lliga a casa amb el València, el barcelonisme va acabar amb la sensació d’haver deixat encara viu l’equip d’Ancelotti. I ja sabem que, amb el Madrid, com més aviat el deixis fora de combat, millor.

El manament innegociable del Gavi més fidel: els apunts en calent del Barça-Betis

El que havia de ser una festa havia començat unes hores abans amb el gol d’Hugo Duro al Santiago Bernabéu. El barcelonisme enfilava el camí de l’estadi de Montjuïc, feliç. La primavera ha arribat, el sol brillava i el Madrid havia ensopegat i els havia deixat via lliure cap a Canaletes. Un dissabte rodó, vaja. I, quan Gavi va fer el primer gol blaugrana, tot semblava el guió d’una d’aquelles pel·lícules romàntiques ensucrades en què tot va bé. L’estadi, que molts cops sembla més un viatge de final de curs amb tot de turistes feliços, anava celebrant el joc de l’equip de Flick. Però hi havia una esquerda, en aquest escenari tan bonic: el Betis. Sense practicar el joc alegre d’altres dies, l’equip de Pellegrini va aconseguir empatar amb un gol de cap de Natan, que Szczesny es va empassar. Tocaria picar pedra, per derrotar els sevillans.

Per al Betis semblava vàlid tornar a casa amb un punt, amb un plantejament defensiu en què anava intentant connectar amb Antony i Cucho Hernández a la contra. La major part de vegades, però, es van quedar amb un pam de nas. El Barça tenia el timó del partit, amb una bona pressió després de pèrdua, amb Cubarsí atent per aixecar un peatge que necessitaven i llargues possessions. Però no era el Barça alegre d’altres cops, aquell equip elèctric que es menja la moral dels adversaris. Era un Barça una mica més lent, qui sap si per cansament després del partit de Copa de Madrid, pels mèrits del Betis o per una mica d’indolència. O una mica de tot. Com altres cops, Lewandowski semblava un nàufrag solitari, desconnectat dels seus rivals, esperant el seu moment. El polonès a vegades sembla un d'aquells depredadors que poden estar amagats darrere uns arbustos hores esperant el moment per fer el salt i mossegar. És la seva manera d’entendre el joc, vivint sempre en zona enemiga. Però sense Raphinha, el Barça no s'acabava de sentir còmode, com quan estrenes unes sabates. Ferran jugava a una banda i Lamine Yamal feia de les seves a l’altra, amb Pedri i Gavi ajudant. Gavi era la gran novetat i de fet, va ser l’autor del primer gol amb una bonica assistència de Ferran, en aquell inici de partit en què semblava que tot seria bufar i fer ampolles. El migcampista no va voler celebrar el gol, ja que de petit havia jugat al Betis, però sí que va voler abraçar-se amb Flick. L’alemany s’ha guanyat la complicitat de gairebé tots els jugadors, creant un bloc molt unit que va dominar tot el partit. Contra el Betis no va ser com en altres partits d’aquest any en què l’equip mossega i juga a un ritme molt alt. Semblava més un Barça del passat, aquell que tenia possessions eternes, com si estiguessin jugant a handbol.

Flick ho va entendre i va moure peça ben de pressa, fent entrar Eric Garcia per un De Jong que no tenia el dia, i Raphinha per Ferran. Esperava recuperar ritme amb el brasiler, que pot ser tot un corcó, i millorar la circulació de pilota, perquè Gavi s’anava apagant després d’un bon primer temps i Pedri tenia sempre a sobre dos jugadors rivals. El canari, cansat –ja que sol jugar-ho tot– acabaria substituït per un Flick que es trencava la closca per saber com obrir la defensa dels rivals. Calia sumar-hi, a més, que per un dia, Lamine Yamal semblava només un bon jugador. Quan el jove de Mataró no acaba de tenir el dia, segueix sent un tros de futbolista, però al Barça li calia un heroi per desbloquejar un partit que hauria pogut guanyar Kounde quan es va quedar sol davant d'Adrián, en una de les poques errades defensives bètiques. Però el francès no és Lewandowski i Adrián va salvar el xut amb una gran estirada.

El partit entrava en aquella fase en què el rellotge passa a ser el teu enemic. Tampoc es tractava de tornar-se boig, ja que sumant un punt igualment t’escapaves a quatre punts del Madrid, però tothom sabia que calia aprofitar el regal del València. El porter del Betis cada cop trigava més a sacar des de la porteria, Raphinha intentava trobar el suport dels aficionats i Lewandowski no se’n sortia ni xutant de falta, ni saltant, ni topant amb Marc Bartra. No, no era el dia. D'ocasions clares, més enllà d'aquella de Kounde, poques. Moltes centrades, aproximacions i res més. Al final fins i tot el Betis va espantar amb dues aproximacions quan el Barça ja no podia dir ni fava. En lloc de fer un gran pas endavant, va tocar fer-ne un de petit just abans del retorn de la Champions. Un petit accident que fa menys mal que el del Madrid.