El Barça, el club que acaba devorant els seus ídols

La història, cíclica, se sol repetir. Generacions de barcelonistes han viscut el mateix debat, el debat entre qui sua la samarreta i qui lluita per mantenir l’estabilitat a la llotja. L’eterna lluita entre els futbolistes i els directius, dos col·lectius que no sempre caminen en la mateixa direcció. Alguns jugadors, aprofitant el bon temps i demostrant ser ben llestos, han evitat ser objecte de judicis públics escollint el moment en què calia marxar-ne. Ho van saber fer Puyol, Xavi i Iniesta, renunciant a anys de sou però també evitant el dolor de veure’s a la banqueta. D’arribar a ser qüestionats. Són l'excepció.

Ni tan sols Messi s’ha escapat d’aquest destí cruel. Ell, l’home que ha superat totes les estadístiques, el futbolista que va arribar a la ciutat sent un nen i es va fer gran, que hi ha vist com creixia la seva família i la seva fama a l’ombra de les tres anelles de graderies del Camp Nou. Ell també ha acabat atrapat en el fang dels conflictes interns del Barça, criticat per alguns per cobrar massa i per tenir massa poder. Amb Messi, tot és un joc d’extrems. La major part d’aficionats estarien disposats, si calgués, a pagar-li encara més sou, com a gest d’agraïment per tants anys de joia. D'altres prefereixen que marxi, com si prioritzessin la caixa als gols, tractant-lo com un treballador més del club. Les dues ànimes d’un club particular per la seva estructura, on el president no deixa de ser el representant dels propietaris, els socis. Tampoc Messi s'ha escapat d’aquest tràgic destí que també va afectar Kubala i Cruyff, els dos homes que ja tenen una estàtua davant l’estadi. Allà on segurament, amb el temps, també s’aixecarà la de Messi.

Del 1911 al 2021

Aquesta dualitat forma part de la història del club. Ja el 1911 el Barça es va fracturar quan Joan Gamper, el president, va plantar cara a uns futbolistes que van entendre que tenien més poder del que s’havien pensat els primers esportistes del club. El Barça no es va escapar de la guerra civil que va viure el futbol a tot Europa, entre el professionalisme i qui defensava que un esportista no podia cobrar. Molts clubs s’inventaven trucs per fer veure que els jugadors no cobraven, però en realitat els donaven sous, regals, feina o el que fos. Al Barça, convertit de mica en mica en un fenomen de masses, els millors jugadors es van revoltar contra Gamper perquè no els deixava rebre una part dels beneficis de les taquilles. La lògica dels futbolistes era clara: si ens venen a veure a nosaltres, tenim dret a cobrar una part de les entrades. Gamper, aferrat a un ideal d’esports amb valors, en què es juga per la glòria, no pas per omplir-se les butxaques, s’hi negava. I els futbolistes van pactar un amistós a València a canvi de 1.500 pessetes sense demanar permís i van aconseguir que la directiva expulsés alguns dels millors jugadors de l’època, com Josep Quirante, Charles Wallace, Percival Wallace, Carles Comamala, Arseni Comamala, Romà Solà i Paco Bru, aquest últim tot un rodamon que va viure mil vides en una de sola. Els rebels van arribar a crear un club nou, el Casual FC, però no se’n van sortir. El Casual va tenir pocs anys de vida i els dissidents van acabar practicant altres esports o fitxant per l’Espanyol. Gamper va guanyar una batalla però perdria la guerra, perquè el professionalisme era com una bèstia afamada, impossible d’aturar. El 1922, quan es va inaugurar l’estadi de les Corts, el mateix Gamper explicaria a la premsa que la cosa que més el preocupava era el "professionalisme, que tot ho corromp".

La primera edat d’or del Barça va estar marcada per aquesta tensió, de vegades poc evident i unes altres portada dels diaris, entre la directiva i els futbolistes. Molts esportistes no portaven bé la popularitat de Gamper, que es deixava veure amb polítics, amb empresaris i liderava els esforços per portar els Jocs Olímpics a Barcelona. Les enveges entre directius i jugadors duren encara avui, de fet. Quan el 1924 el periodista Daniel Carbó Correcuita va escriure el llibre amb la història dels primers vint-i-cinc anys del club, més d’un jugador es va indignar per considerar que donava massa pes a la figura de Gamper.

Zamora i Samitier canviant de bàndol

El suís se les havia tingut amb el mític porter Ricardo Zamora, que havia deixat el seu Espanyol per ser blaugrana el 1919 buscant més títols i més diners. Aleshores, en una època en què jugadors com Zamora i el seu amic Samitier ja eren tan famosos com els millors actors, el porter no en tenia prou i cada temporada demanava més diners. Al final, doncs, Zamora va tornar a l’Espanyol. I el mateix Josep Samitier se'n va anar al Reial Madrid, enfadat perquè també considerava que cobrava poc. Tots els anys 20 van estar marcats per aquesta guerra freda pels diners. El 1926, de fet, es van filtrar a la premsa els sous dels jugadors més importants, per fer mal a la seva imatge. Com amb Messi ara.

Kubala, amb l'orgull ferit

Als anys 50 el Barça va viure la segona etapa d’or, la de les Cinc Copes, gràcies en part a un Laszli Kubala que també veuria com la seva figura, idolatrada els primers anys, es tacada amb filtracions a la premsa de directius tips de la seva vida nocturna. Després de la primera final de la Copa d’Europa perduda el 1961 a Berna contra el Benfica, la directiva d’Enric Llaudet va començar una renovació de la plantilla en què alguns jugadors històrics, com Justo Tejada, Sandor Kocsis i Zolta Czibor, es van sentir maltractats perquè van descobrir per la premsa que no entraven en els plans del club malgrat tenir, en alguns casos, contracte. Tejada, mort fa pocs dies, arribaria a explicar que quan va demanar explicacions pel que havia llegit als diaris li van dir que ja podia fer les maletes, però a més havia de pagar per rescindir el contracte. És a dir, si no volia pagar, s’hauria pogut passar un any sense jugar. Tejada va pagar, però va enganyar Llaudet dient que fitxaria pel Múrcia, tot i que realment se'n va anar al Madrid.

Kubala va viure aquesta època amb dolor, tot i que li van donar el càrrec d’entrenador. Quan la temporada 1962-63 el van destituir, es va queixar pel tracte rebut i, ferit, se'n va anar a jugar a l’Espanyol. L'hongarès considerava que encara tenia corda com a futbolista però Llaudet deixava anar als periodistes que ja no valia ni per marcar gols ni per fer de tècnic. La relació entre les dues parts es va tornar tan complicada que el Barça va deixar de donar suport a una escola de jugadors que l’hongarès havia creat. Tal com havien fet Zamora, Samitier i Tejada, doncs, Kubala també va escollir marxar a un etern rival, en aquest cas l’Espanyol, per fer mal a la directiva. Era una qüestió personal. Kubala, per cert, va protagonitzar un debat estrany amb Luis Suárez, el davanter gallec dels anys 60. Malgrat tenir-hi bona relació, van veure com l’estadi es dividida entre els kubalistes i els suaristes. El gallec sempre va acusar la directiva de fer servir la premsa per crear un debat irreal, per forçar així que se n'anés per permetre cobrar diners que a l’economia del Barça, necessitada, li feien falta.

L'etern debat amb Cruyff

L’altre home amb estàtua al Camp Nou, Cruyff, també va veure com el seu sou apareixia publicat en una portada, en aquest cas de la revista Don Balón, quan la directiva ja no el volia. L’home que va fer tornar la rialla al Barça els anys 70 era una ànima lliure. I la seva relació amb les directives no va ser gaire bona, ni al Barça ni a l’Ajax. De fet, el 1984 va acabar la carrera al Feyenoord, etern rival de l’Ajax, per revenjar-se de Tom Harmsen, president del club d’Amsterdam, que explicava a la premsa que el futbolista ja no podia jugar a un nivell alt. Cruyff, que el 1976 va veure com el seu sou de futbolista (48 milions de pessetes) apareixia publicat a Don Balón amb el titular "Els mals del Barça comencen aquí", també tindria topades com a tècnic amb Josep Lluís Núñez, el president que protagonitzaria grans conflictes amb estrelles com Romário, Ronaldo, Laudrup i Figo pels seus contractes i que acabarien amb sortides doloroses. NI el mateix Guardiola, com a jugador, va poder anar-se'n tranquil, entre negociacions complicades quan calia renovar i filtracions sobre la seva vida privada quan Núñez ja no el volia. De fet, una bona part de les guerres internes del barcelonisme encara són herència de la lluita entre Núñez i el Cruyff entrenador, amb el neerlandès arribant a tornar la insígnia d’honor del club quan Sandro Rosell era president perquè considerava que la seva figura no era respectada. Abans, Núñez se les havia hagut amb Diego Armando Maradona, que arribaria a dir allò de "Catalunya és un gran lloc per viure-hi, excepte si ets futbolista", perquè considerava que Núñez manava massa. "Va arribar a amagar-me el meu passaport. Creia que podia decidir per mi, tot i que ell no hi entenia, de futbol", explicaria l’argentí.

L'escàndol entre Schuster i Núñez

Encara pitjor va acabar Bernd Schuster. L’alemany arribaria a portar el club als tribunals quan a la final perduda a Sevilla de la Copa d’Europa del 1986 no es va quedar a l’estadi per veure els penals quan el van substituir. Quan Núñez va dir que Schuster no jugaria més amb el Barça, el cas va esdevenir un conflicte que acabaria als tribunals. Schuster va ser sancionat amb un any sense jugar, però va guanyar el cas quan, d’amagat, ja negociava per anar-se'n al Madrid. "Núñez era molt dur, et volia deixar clar que el president manava. I que si calia sancionar-te o fer-te fora, ho faria", recorda Ramon Maria Calderé. De fet, ell va ser un dels futbolistes que van protagonitzar el famós motí de l’Hesperia, la temporada 1987-88, quan els jugadors van fer una roda de premsa en aquest hotel exigint el cap de Núñez. De nou, al rerefons hi havia els diners i saber qui manava més. El Barça havia fraccionat els contractes dels jugadors, dividint el salari dels drets d’imatge, una operació que va acabar comportant investigacions d’Hisenda. Veient que els tocava pagar molts impostos i haver de veure’s les cares amb Hisenda, els jugadors van topar amb Núñez, que prioritzava que fos el Barça qui pogués estalviar. Aquella batalla la va guanyar Núñez, perquè el Camp Nou va estirar les orelles dels futbolistes xiulant-los.

Una xiulada del Camp Nou, de fet, no s’oblida fàcilment. L’entorn de Messi explica que veure com Ronaldinho era xiulat pel mateix estadi que poc abans l’havia divinitzat va marcar l’argentí. "Quan el Camp Nou t’esbronca, no s’oblida", deia Xavi fa alguns anys. I si els directius busquen evitar una mocadorada, els jugadors no volen ser escridassats. I l’etern conflicte entre els jugadors i els directius s’ha anat vivint a les fosques, als reservats, amb filtracions, amb missatges encoberts, fins que es va fent tan gran que esclata. I, llavors, el barcelonisme es veu obligat a prendre posicions. I decidir a qui dona suport. Tampoc Messi s'ha escapat d’aquest destí, tot i que amb el covid-19 el judici del Camp Nou es posposa. Quan hi torni l’afició, caldrà veure si Messi encara és al club. Bartomeu, de fet, ja no hi és.