El Barça demostra davant mig món la seva impotència (1-2)

BarcelonaSeguir el Barça s'ha convertit en un acte de fe, en una agonia. En un exercici de masoquisme en què aguantes les ferides en espera d'un plaer que no sempre arriba. El clàssic contra el Madrid, en lloc de ser un dia per engrescar-se amb el futur, ha sigut un nou acte de penitència. Una nova ferida en una tortura que s'allarga massa. El barcelonisme carrega la creu de seguir un equip sense idees, que hauria pogut prendre encara més mal si el Madrid hagués estat més encertat en atac (1-2). Aquesta és la trista realitat. El gol del Kun Agüero, quan faltaven 20 segons per al final, ha sigut com una broma que no fa gràcia, quan ja no hi havia res a fer.

No podem criticar Koeman per amagar la realitat, ja que a les seves rodes de premsa s'ha encarregat de preparar els socis per a la pròxima patacada, encarregant-se ell mateix de trobar un bon titular per al seu projecte: és el que hi ha. I el que hi ha és un equip, tàcticament i col·lectivament, inferior al Madrid. Trist espectacle. Tan trist que en ocasions el soci queda amb la mirada perduda a l'horitzó, sense ganes ni d'emprenyar-se. Quan un equip amb cara i ulls es creua amb l'equip blaugrana, toca soroll de trencadissa a l'estadi. Al futbol de primer nivell jugar amb passió no serveix per tapar les esquerdes. I el Madrid d'Ancelotti ha aprofitat les decisions de Koeman per fer festa grossa amb els seus atacs verticals. Per sort per al Barça, tampoc tenia el dia de cara a porteria. En lloc de dos, haurien pogut ser més gols.

Ben cert és que Sergiño Dest hauria pogut canviar-ho tot si en lloc de xutar a la segona graderia hagués acompanyat la pilota al fons de la xarxa quan els aficionats ja s'aixecaven de la cadira per cridar un gol que no ha arribat, però era un miratge. Courtois no ha tingut gaire feina, més enllà de caçar centrades laterals. I el Madrid de mica en mica ha fet seu el partit en un estadi on últimament s'està acostumant a no caure derrotat. Koeman, de fet, encadena tres clàssics perduts. Mal senyal.

I mira que el Barça ha sortit engrescat el dia que més de 85.000 persones omplien de nou el Camp Nou. Com un pis d'estudiants que s'arreglen i ho endrecen tot el dia que tenen els pares de visita, el Barça ha intentat regalar als aficionats que tornaven a l'estadi la seva millor cara. Amb el 4-3-3 dels últims dies, en què Dest fa d'extrem i amb Gavi debutant en un clàssic enfrontant-se a Modric, un jugador que va debutar a Primera quan el futbolista blaugrana tenia un any. Es porten 17 anys. Koeman ha apostat per Mingueza de lateral dret i l'ha deixat tot sol davant Vini Júnior. I el brasiler ha guanyat tots els duels a un defensa massa sol. Al conjunt d'Ancelotti no li calia la pilota, per manar. Cada contra despullava la pobresa tàctica d'un Barça que ha acabat prenent mal en una contra en què Alaba, un central, ha creuat tot el terreny de joc sol. Ningú l'ha seguit, en una mena de suïcidi col·lectiu blaugrana.

Benzema perdona

Koeman, conscient que el partit anava pel pedregar, ha seguit insistint en posar un ciri a Coutinho, fent-lo entrar per Mingueza al descans. A Dest li tocava ballar amb Vinícius. I al brasiler li tocava intentar demostrar per quina raó el neerlandès és encara l'única persona que confia en ell. Countinho s'ha convertit en la gran metàfora per explicar la deriva dels últims anys d'un club que fugia cap endavant, enfonsant-se més en el fang dels deutes i les decisions sense sentit. I ara, esclar, costa canviar el rumb d'una nau a la deriva massa temps. El Barça és un esborrany mal escrit, una declaració d'intencions d'aquelles de Cap d'Any que ningú compleix, l'ombra de temps que van ser millors. I derrotes com aquestes fan mal, perquè ni tan sols arriba la promesa d'un futur millor. Un naufragi col·lectiu on ni tan sols l'espurna d'Ansu Fati o la rauxa de Gavi han permès somiar. Aquells que van encendre el cor del barcelonisme fa poc, com Memphis, ara també són castigats al racó de pensar. Més enllà de Busquets, poca cosa. Entrada la segona part, era evident que l'estadi encarava una derrota anunciada, tot i que s'intentés conjurar els mals esperits animant un equip que ha repetit a la segona part els pecats de la primera. Deixar-se l'ànima al sortir al terreny de joc, mentre el Madrid esperava el moment just per fer mal. Un escenari on Benzema, ara mateix, no té rival. El francès s'ha posat el vestit més elegant per jugar el clàssic, mentre el Barça anava cremant les seves naus amb centrades laterals. El Kun, que ha entrat per Ansu, no ha pogut canviar gaires coses. Luuk de Jong, que ha tingut 10 minuts, ha perdut les pilotes que ha tocat. Com si cada substitució, en lloc de millorar l'equip, servís per evidenciar la trista realitat d'un Barça que ha demanat penal al minut 94 sobre Piqué, en la jugada on Lucas Vázquez ha acabat per fer el 0-2 que ja feia estona que es veia venir. No era una sorpresa.

EI el Barça ha seguit penjant pilotes fins al final, fins que Agüero, quan el partit ja estava mort, ha fet el seu primer gol vestit de blaugrana. El recurs de qui no té idees, de qui no té màgia. El recurs d'un Koeman que al clàssic ha perdut el crèdit recuperat contra el València i el Dinamo. El seu destí sembla aquest, caminar per la corda fluixa fins que s'acabi la paciència de Laporta. El dia del clàssic, el partit que més de 600 milions de persones miren per televisió, el Barça ha quedat despullat altre cop. Impotent, sense idees.