Un Barça digne d'Antonio Gramsci
Ja coneixen l'aforisme del cèlebre pensador sard Antonio Gramsci: "El vell món mor, el nou triga a aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres". A cavall entre dues èpoques viu aquest Barça ansiós dels nostres dies, que vol anar de pressa quan la realitat aconsella tranquil·litat i bons aliments. Però no, el barcelonisme ha recuperat els inacabables vells temps de sotsobre, quan s'estripava el carnet després del primer disgust.
Més enllà de la batussa entre faccions internes i l'agressivitat de les anomenades cavernes, temeroses que el club blaugrana pugui recuperar embranzida, convé recordar que res s'ha creat d'avui per demà. I menys encara un nou equip de futbol que ha viscut en aquest mogut estiu la revolució ajornada des del 2015, pel cap baix, quan d'altres tenien l'obligació de preparar el futur i superar la inèrcia d'èxits, enorme mancança que el Barça arrossega i purga en la llarga penitència. A 13 d'agost ningú passa exàmens finals, tampoc en futbol, just quan la injecció de saba nova acaba d'aterrar i els supervivents del vestidor viuen una situació peculiar. Hi ha pressa per convertir-los en pretèrit perquè recorden aquell vell món culer que es va acabar amb l'adeu de Leo Messi.
Segurament, el drama dels supervivents, les anomenades vaques sagrades, consisteix a recordar temps millors, de vi i roses, de mantenir viva la flama de la nostàlgia per temps irrepetibles, ja llunyans. Avui no es tracta d'això, sinó de refer, quasi de començar la reconstrucció des de zero malgrat que la parròquia exigeixi satisfacció immediata i la il·lusió del futbol consisteixi en guanyar, guanyar i tornar a guanyar, com deia Luis Aragonés i obliga a fer l'escut blaugrana.
Queden dotze dies de mercat, hem viscut un frenètic estiu amb categoria d'històric quan agafem perspectiva, però fins i tot el planeta va requerir sis dies d'intens treball diví per ser creat. D'avui per demà, ni Laporta ni Xavi poden obrar cap miracle. En tot cas, millor serà per al benefici comú que continuïn ben junts i en harmonia si volen iniciar el vol de remuntada, sense malfiances i sense que un acusi l'altre massa aviat d'haver-li donat el que necessitava carregant-lo de pressió. La festa acaba de començar i el Barça trigarà força temps a canviar de pell, a crear la nova personalitat. Per tant, recepta general de paciència, tot i que qualsevol sap que el futbol desconeix tan enorme virtut. I aquest Barça digne de Gramsci, encara més. Aquest és el pa que s'hi dona. No n'hi ha cap altre, tot i que el xou exigeixi l'ara i aquí.