El Barça escull el camí més difícil per arribar a la final de la Supercopa

BarcelonaHaurà de patir de valent, el Barça, si vol guanyar de nou un títol. Però, després d'una semifinal agònica, l'equip de Xavi Hernández ja és a un sol pas de tornar a tenir una copa entre les mans. Diumenge es veurà les cares amb el Madrid en una final de la Supercopa entre dos gegants que hi arribaran ferits, cansats, sense estabilitat. Amb un calendari massa carregat i amb massa deures per fer, el Barça ha après a patir. Cada triomf és un viacrucis, però després d'una pròrroga que semblava no acabar mai, l'equip blaugrana va poder superar a la tanda de penals un Betis molt lluitador en part gràcies a la màgia d'Ansu Fati, autor d'un golàs. Com seria d'important que Ansu torni a ser el d'abans. Una tanda de penals on dos vells companys i rivals, Ter Stegen i Bravo, es van veure les cares. L'alemany en va sortir guanyador, aturant els penals a Juanmi i William Carvalho.

El Barça té més fam que futbol, ara mateix. Ja n’està tip, de somiar. L’equip de Xavi vol guanyar de nou. Vol deixar-se de xerrameca i passar als fets, tot i que els fets demostren que encara queda feina per fer. Tal com va fer contra l'Atlètic de Madrid el cap de setmana, va saber guanyar un partit incòmode en què, per moments, va jugar amb foc. La final contra el Madrid, però, està servida en safata. Partits que són un duel com aquells d’altres èpoques, en què dos duelistes es miraven als ulls abans de batre’s. Per a un, la glòria. Per a l’altre, la derrota i una ferida de les que fan mal. Si fa un any en terres saudites el barcelonisme va celebrar com un triomf haver perdut a la pròrroga contra un Reial Madrid que llavors semblava més fet, ara ja no es poden celebrar ensopegades. Ara cal guanyar, com sigui, com es va fer als penals contra els bètics. A la bombolla saudita, amb un ambient sense encant en un estadi mig ple, l'espectacle va ser magnífic. Més pels nervis que pel joc. Era com veure dos gladiadors que ja no poden dir ni piu, cansats, però segueixen lluitant. Els diners saudites els han permès comprar un bon espectacle. Una cosa ben diferent era l’embolcall, que semblava fals, una invenció. Tan estrany com veure el Barça jugant amb pantalons vermells. El futbol modern té aquestes coses.

Dembélé, dues cares

Xavi, malgrat estimar-se'l com un germà, va haver de deixar Sergio Busquets a la banqueta, obligat a acceptar el pas del temps, que mai perdona. El vent bufa a favor de Frenkie de Jong, que tampoc va jugar com els àngels. De fet, la primera substitució que faria Xavi a la segona part seria treure’l per fer entrar Busquets. Al mig del camp, Xavi segueix preferint el que coneix que no pas el que insinua De Jong. L’estilet a la primera part, però, va ser Dembélé. Ja amb la primera jugada que va protagonitzar, Dembélé va demostrar que tenia el dia. Hi ha dies que no hi és, d'altres que converteix cada pilota que rep en una errada. No va ser el cas contra els bètics, amb un primer temps en què va trencar per la banda un cop i un altre, oferint assistències, generós. El gol de Lewandowski va ser després d’una centrada seva, tot i que el polonès va tenir una mica de sort amb la rematada, ja que inicialment havia fallat. Els golejadors ja ho tenen això, els surten bé les coses també quan no encerten.

No es tractava només de Dembélé, però. Es notava que tot el Barça feia temps que pensava en aquesta Supercopa, més encara després de saber que un Madrid en hores baixes espera la final. Ja no fa por, l’equip d’Ancelotti, que ha tornat una mica perdut després del Mundial. Ara, el Barça tampoc està per tirar coets, tot i que va començar prou bé. La possessió va ser blaugrana, el control de joc també. Un o dos tocs i la pilota ja era als peus d’un company. Gavi i Pedri, com dos bessons entremaliats, s’esmunyien dins de l’àrea del Betis, que hauria pogut prendre més mal quan Raphinha li va donar una assistència magnífica a Pedri. El canari va batre el veterà Claudio Bravo, però estava en fora de joc per ben poc. Raphinha no acaba de tenir sort. Quan l'encerta, el seu company estava en fora de joc per un serrell.

El Betis va quedar condemnat a buscar les contres i les jugades d’estratègia. I així va aconseguir donar feina a Ter Stegen, que en va treure dues de clares. No pots esperar derrotar el Betis de Pellegrini sense que et mosseguin, amb la qualitat que tenen els andalusos. Ara, al descans, el Betis va perdre Sergio Canales. Un doble cop, futbolístic i moral. El vent bufava a favor del Barça. Xavi, però, no ho veia clar. Dembélé, de fet, s'havia anat desconnectant del joc. Si a la primera part havia liderat una revolució, a la segona havia desaparegut del terreny de joc. El tècnic blaugrana va fer entrar Ferran pel francès, a la vegada que Busquets entrava per intentar assegurar millor la possessió en un partit on els bètics no aconseguien portar perill, però el Barça tampoc sentenciava amb el segon. De fet, amb els canvis el Barça ha empitjorat.

¿I Robert Lewandowski? Tocava ben poques pilotes. El polonès, després del Mundial, tampoc ha tornat al mateix nivell de joc que tenia abans de la cita de Qatar. Ara bé, un Lewandowski moix continua sent millor que gairebé tots els altres davanters i, de fet, va marcar un segon gol que no va pujar al marcador per un fora de joc anterior de Ferran.

Hauria estat un gol salvador, ja que llavors el Betis ja havia empatat gràcies a Fekir, un d’aquests jugadors que juga com si estigués al carrer amb els seus amics. No és que els bètics estiguessin fent molt de mal, però el Barça s’estava mostrant massa conservador i una errada de Ferran va permetre a Fekir empatar. Veient que tocava anar a la pròrroga, el Barça va endollar-se. Massa tard. Li tocava pagar pels seus pecats en una pròrroga on va aparèixer Ansu Fati. El davanter, que fa un any ja havia marcat contra el Madrid en terres saudites, va inventar-se una volea impossible que semblava trencar el cor d'un Betis que, a més, havia perdut Fekir. Però l'equip de Pellegrini, amb més vides que un gat, va respondre. Ull per ull, golàs per golàs. Loren Morón, malgrat tenir a sobre Araujo, va inventar-se una rematada d'esperó preciosa que va burlar Ter Stegen. Tocava patir encara més. Tocava anar fins als penals, on el Barça, tal com havia fet el Madrid un dia abans, va saber mantenir la sang freda amb el porter alemany brillant. I amb els gols de Lewandowski, Ansu Fati, Pedri i Kessie, que va fer-ho amb suspens, com si fos un joc. Patint, el Barça continua fent camí. I ja és a un pas de la tan enyorada sensació de tenir una copa a les mans de nou.