El Barça de Flick perd la màgia i queda despullat a Pamplona (4-2)

BarcelonaL’encanteri s’ha trencat. En una nit freda de tardor, el Barça de Flick va encaixar la primera derrota a la Lliga, veient com s’allunya de la possibilitat d’igualar el millor inici en el campionat de tots els temps. Entre l’encert local i l’excés de rotacions del tècnic alemany, d’un possible rècord es va passar a una golejada de les que fan mal, d'aquelles que et persegueixen en forma de malson uns quants dues (4-2).

Guanyar sempre no passa mai. Bé, potser a les ficcions nord-americanes o als contes per a nens sí, però a la vida real, et toca agenollar-te i perdre de tant en tant. Que aquest equip amb un munt de canalla i de lesionats ho guanyés tot a la Lliga era irreal. Si la derrota a Mònaco va ser lògica, ja que es van quedar amb un home menys ja d'entrada, patir la primera derrota a Pamplona tampoc era un accident inesperat. L’Osasuna ha aconseguit mantenir, com gairebé tots els equips del nord, el vincle entre els jugadors i els aficionats intacte. A diferència d’altres llocs, en què l’estadi s’ha convertit en un parc d’atraccions, a Pamplona l’estadi és una olla a pressió on la gent no calla, cosa que dona una vida extra als seus jugadors. Flick ho sabia, però també tenia clar que tocava fer rotacions en algun moment. ¿Hauria pogut esperar a fer-ho a dimarts, amb la visita del Young Boys, penúltim de la lliga de Suïssa? Qui sap. Com que no les va fer contra el Getafe, va preferir fer-les en un escenari complicat i es va picar els dits. Perdre aquí no era res estrany; perdre jugant així, sí. Després d’engrescar durant setmanes, va semblar un equip sense rumb ni esma durant bona part del matx.

Raphinha, Lamine Yamal, Balde i Iñigo Martínez eren a la banqueta, mossegant-se les ungles, amb cara de pomes agres en veure com, a la gespa, un Barça molt jove s’anava esquerdant amb el pas dels minuts. Sense Lamine hi ha menys màgia. La defensa, amb Cubarsí i Sergi Domínguez de centrals, potser no era la més adient per enfrontar-se a un dels millors davanters centres de la lliga, Ante Budimir, que va fer de cap el primer gol després d’una centrada preciosa de Bryan Zaragoza, que va aconseguir martiritzar Koundé un munt de cops. L’extrem malagueny, un d’aquells futbolistes que sembla que jugui al carrer, va deixar a terra Iñaki Peña en el 2-0, acció en què existia una falta sobre Pau Víctor a l’inici de l’acció. El VAR no la va voler veure, quan era similar a aquella de Koundé que sí que es va xiular per anul·lar un gol blaugrana a Vallecas. A vegades funciona, el VAR. A vegades s’apaga.

Però més que emprenyar-se amb el VAR, el Barça havia d’estar enfadat amb ell. Es mirava al mirall i no es reconeixia. Ni un xut a porta en els primers 45 minuts i molt patiment en defensa. L’equip que durant les primeres jornades emocionava i feia aixecar de les cadires els seus aficionats, per un dia els enfonsava al sofà desesperats. Feia molt que no es veia un Barça així de lleig, difícil de reconèixer, com la samarreta. Brillant, no com el joc. Cridanera, però allunyada de la identitat del club. Pau Victor, a una banda, ho intentava. Ferran Torres, a l’altra, es desesperava. Calien canvis, doncs.

Però Flick, potser per no fer quedar malament cap jugador, no en va fer cap al descans. Va preferir parlar amb els titulars, donar consells en positiu i veure si aconseguien ells mateixos arreglar la situació. I en 10 minuts els fets li van donar la raó amb una gran ocasió de Lewandowski primer i un cop de sort després, ja que una greu errada de Sergio Herrera va permetre a Pau Víctor estrenar-se com a golejador a primera. Ara si, el tècnic alemany va fer entrar Lamine i Raphinha per Pablo Torre i Pau Víctor. Semblava que Flick volia protegir com fos Ferran Torres, reconvertit en davanter centre però sense punteria ni encert. I si Ferran va fallar, l’Osasuna a la contra no ho va fer, i va forçar un penal clar de Sergi Domínguez sobre Budimir. Iñaki Peña, venut, no va poder fer res.

Condemnat a perdre, el Barça va acabar golejat, trencat, quan Bretones va fer el quart. No en va tenir la culpa, el porter d'Alacant, però va rebre quatre gols en cinc xuts. Una derrota merescuda, un avís per a navegants, tot i el golàs de Lamine al final per maquillar-ho una mica. Perdre amb lesions i amb aquesta plantilla és normal. Però caure golejat per 4 a 2 a Pamplona jugant d'aquesta manera ja no ho és tant. L'encanteri s'ha trencat. La part bona és que, d'aquí a pocs dies, es pot aixecar el cap a la Champions.