El Barça il·lusiona girant al voltant de Lamine i Lewandowski (2-1)

BarcelonaÉs l’etern debat entre la raó i la fe, entre el cor i el cap. Quan Lamine Yamal agafa la pilota tot sembla possible. Ara bé, el nou Barça de Flick no deixa de ser un projecte en construcció, en espera de veure què passa als despatxos, fet que convida a la prudència. Però les nits d’estiu són una bona època per fer volar coloms i pensar que tot anirà bé. Amb sis punts al sarró per començar, el nou Barça il·lusiona. Amb moderació, però sembla anar pel bon camí després de derrotar merescudament l’Athletic en un partit en què, per moments, tothom va entendre que fitxar Nico Williams hauria estat una bona idea. La Masia, però, funciona tan bé que el cicle de la il·lusió sempre es renova.

Era un dissabte de retrobaments i cares noves. Un dia per anar acostumant-se a la nova samarreta i als nous dorsals, tot i una estranya calma tensa presidint-ho tot, ja que l’afició havia pujat a la muntanya amb ganes d’animar però també amb la mosca darrere l’orella al descobrir que Dani Olmo seguia sense poder jugar, que Gündogan ja ho feia amb el City i que Nico Williams portava la samarreta de l’Athletic. Tots els que s’havien il·lusionat amb veure Lamine Yamal i Nico jugant plegats s’havien quedat amb les ganes. Lamine mortificaria Iñigo Lekue i Nico va topar gairebé sempre amb Kounde. Els dos atacant per la dreta, fent el mateix però enfrontats. A la graderia, alguns animaven i d’altres tenien el mocador blanc a punt a la butxaca. Què seria el Barça sense aquests debats.

Amb tants fronts oberts, pocs feien cas a Hansi Flick, que s’ho mirava tot a la banda, tranquil, sense els crits que acostumava a fer Xavi. A prop, Valverde feia el mateix. Els bascos intentaven activar els germans Williams el dia que Nico rebia xiulets d’alguns aficionats, com si fos culpa seva que el club blaugrana no li hagués pogut fer una oferta en condicions. El Barça, amb Raphinha a la banda i Ferran jugant per dins, agradava especialment amb la pilota, tot i que patia una mica quan li tocava defensar. Pedri va endollant-se, guanyant el ritme que necessita, i Marc Bernal sembla que porti tota la vida jugant al Barça. Havia esperat aquest moment tota la vida, el Marc, amb el caràcter que tenen els berguedans. Però en un partit amb clima d’estiu, encara amb molt per millorar i errades a banda i banda, qui havia de marcar les diferències és Lamine Yamal. Un joc de nens. El maresmenc va obrir la llauna amb un xut a la frontal desviat lleument per Lekue amb què va demostrar de nou que cada cop confia més en ell mateix. En escenaris en què altres pateixen concentrats, ell s’ho passa pipa. Sap que aquest serà el seu any.

Però el Barça de Flick encara comet errades lògiques, en espera de saber de quins jugadors disposarà. Tot i que genera moments de màgia quan els jugadors d’atac s’activen, l’Athletic era ben viu i, en una jugada desafortunada, Cubarsí va cometre un penal involuntari i va caure sobre un peu de Berenguer. Penal que Oihan Sancet, jugador de bon peu, no va perdonar per tancar un primer temps estrany amb empat. L’afició li recordava a Gil Manzano totes les errades del passat, en un partit en què Lamine Yamal feia girar tot l’equip al seu voltant. Ell és el símbol d’aquest nou projecte en què la flama de la il·lusió segueix viva gràcies a La Masia i els joves.

L’Athletic, que també va una mica curt de benzina, va anar donant com a bo un empat. I el partit tendia a jugar-se cada cop més prop de la porteria defensada per l’inexpert Padilla, que va demostrar amb dues aturades que a Lezama treuen bons porters de sota les pedres. Al cap de 20 minuts de la segona part, Flick va fer entrar Fermín per veure si l’andalús acabava d’esquerdar la defensa basca, ja que sabia que el matx corria el risc d’entrar en aquella fase enganxifosa dels partits d’estiu, amb cares cansades, errades i interrupcions. I el gol va arribar a temps, gràcies a la insistència de Raphinha i Pedri, autors d’una jugada en què, per un cop, els centrals de l’Athletic van deixar sol Lewandowski. Greu errada. El polonès ja porta tres gols. I amb la seva diana va unir l’estadi en un sol clam, en una sola direcció. Amb un segon triomf en dues jornades, els debats sobre jugadors no inscrits, sortides i arribades quedaven aparcats per unes hores. Per un cop, la fe s’imposa a la raó. La il·lusió sempre torna, al Barça. Especialment quan la pilota entra i es pot oblidar per unes hores el que ha passat als despatxos darrerament. És la màgia del futbol.