Un Barça sense instint assassí deixa viu el Nàpols

Enviat especial a NàpolsUn empat fora de casa, en una eliminatòria de Champions, sempre s'ha de considerar un bon resultat. Però tot depèn de com hagi anat el partit. L'1 a 1 del Barça a Nàpols va acabar sent insuficient pels mèrits que havien fet els de Xavi i la superioritat durant bona part del partit. Era un dia per donar un cop de puny sobre la taula. En canvi, Osimhen va contrarestar el gol de Lewandowski en l'única ocasió realment clara dels locals i els vuitens de final quedaven oberts a l'espera de la tornada.

El futbol és un joc en què els estats d’ànim són claus. El Barça ho sap bé. Com costa sortir del pou quan els resultats no arriben, els contraris et perden el respecte i tu acabes perdent també la confiança en les teves possibilitats. L’eliminatòria de la Champions era angoixant perquè, al repte esportiu, s’hi afegia l’exigència de passar ronda per no hipotecar el futur econòmic de l’entitat. El Nàpols, rival que va ser molt benvingut en el sorteig del desembre, s'havia arribat a veure com un obstacle de primer nivell. Però no pas per les capacitats dels italians, que viuen el seu annus horribilis particular, sinó per la desconfiança del joc blaugrana, que les últimes setmanes s’havia mostrat irregular fins i tot contra els rivals més dèbils.

Esclar que el factor Champions ho va canviar tot. El Barça es va posar les piles. Cal tirar molt enrere per tornar a trobar un partit en què el Barça semblava el Barça. Un duel força complet, que hauria estat perfecte si no hagués estat per la pífia d’Iñigo Martínez, que va voler anticipar-se en un duel directe amb Osimhen, va relliscar i va deixar totalment venut Ter Stegen. Va ser l'única taca a l'expedient blaugrana en un partit en què tan sols va concedir un xut entre els tres pals, aquest. A part d'això, concentració, pressió, recuperació i atac. Amb l’únic asterisc dels últims metres, en què a l’equip li va faltar mala bava, més instint assassí, per haver deixat no el partit, sinó l’eliminatòria, resolta. Ara que està tan de moda parlar dels expected goals, per arribades n’haurien pogut caure ben bé tres o quatre.

Acostumats al caviar, els dos anys sense trepitjar els vuitens de la Champions es van fer molt llargs. Xavi va deixar-se d’històries, va donar la responsabilitat als veterans i va deixar Pau Cubarsí a la banqueta. Considerava que no era el millor dia per enfrontar-se precisament a Osimhen, el més determinant dels napolitans. Ironies del destí, va faller el veterà Íñigo. Mai sabrem què hagués passat.

Lamine Yamal ho deixa tot sobre la gespa però no pot ser decisiu

L’únic nen a l’onze era l’hereu, Lamine Yamal, que saltava a la gespa amb la missió d’esmicolar la defensa per la banda dreta de l’atac. No va tenir el seu dia. Esclar que, amb 16 anys, no se li poden retreure grans coses a un jugador que no va estar precís amb les centrades i les execucions però que, un dia més, ho va intentar fins al final, quan va ser substituït per Raphinha. Tot i així, va tenir un parell d’ocasions bones per marcar. Així com Gündogan i Pedri. I clares. Però els reflexes d’Alex Meret van impedir que la pilota trobés el camí de la glòria. Fins que va aparèixer Lewandowski, el davanter que sembla haver begut la poció màgica d’Astèrix. Va desaprofitar una bona centrada al primer temps, però no va fallar a l’hora de joc quan Pedri va combinar amb ell, estant entre els dos centrals, per fer una d’aquelles accions marca de la casa: control orientat per desequilibrar el defensa i xut sec amb la cama dreta per agafar el porter desprevingut. Era el moment de fer sang.

A Nàpols es respirava respecte, a la gespa i en una graderia que ni tan sols estava plena. Canviar d’entrenador dos dies abans d’un partit d’aquesta exigència no és la millor manera de competir a Europa. L’equip se’n va ressentir. Durant molts minuts va regnar el caos entre uns jugadors que es miraven els uns als altres, recriminant-se coses. Els de Calzona mai van estar en disposició de fer mal al Barça, encara que la graderia s’encengués cada vegada que passaven del mig del camp o que aconseguien un córner a favor. Deixant de banda el gol, els atacs, amb centrades aleatòries, no van fer ni pessigolles a la defensa culer, amb un Araujo imperial i un Koundé que va recordar el defensa del Sevilla que ens havia enamorat.

Protagonista a la prèvia, disparant amb bala contra la premsa, les mirades apuntaven a De Jong, futbolista que va fer un bon partit a Nàpols, tot i que sense arribar a ser decisiu. Tampoc Christensen, el seu aliat a la base del quadrat, a qui se li van fondre els ploms a l'últim tram del partit.

El Barça peca de conservador després del gol

Era un partit ideal per deixar la feina feta, però a l’equip se li va fer llarg. L'equip segueix pecant de conservador en alguns moments, especialment quan es mou el marcador, a favor o en contra. Després del gol de Lewandowski els napolitans van abaixar els braços i l'escenari era ideal per dir "trumfo, bastos!". En canvi, els jugadors es van tirar enrere, deixant que el Nàpols s'acostés més del compte a l'àrea de Ter Stegen. Tot i així, al temps de descompte, Gündogan va tenir una darrera ocasió per guanyar el partit, però el seu tir va sortir fregant el pal.

Ara que ja no compten doble els gols a camp contrari, l'empat queda curt tenint en compte les circumstàncies. Ves a saber com estaran les coses d’aquí tres setmanes, a Montjuïc.