Un Barça irreconeixible tanca una setmana per oblidar (1-0)

BarcelonaEn cinc dies, tota l’eufòria que envoltava el barcelonisme s’ha convertit en grisor. Si fins ara el Barça vivia dins d’una realitat dual, on les desfetes europees eren oblidades a la Lliga, l’equip de Xavi Hernández va caure a Almeria després de jugar un dels pitjors partits de la temporada (1-0). Amb menys perill que una escopeta de fira, el Barça va semblar trist i cansat contra un equip que venia de rebre sis gols a Girona i estava en zona de descens. Una petita lliçó, una cura d’humilitat, per a un equip que segueix enfilat al capdavant de la classificació amb un coixí de punts prou gran per no haver de patir. La setmana, però, és de les que fan mal. En lloc de passar pàgina després dels fets d’Old Trafford, a Almeria l’actuació encara va ser més decebedora.

El guió era perfecte per llepar-se les ferides i passar pàgina després de la quarta decepció europea en 14 mesos. L’ensopegada del Madrid al derbi contra l’Atlètic significava que en cas de tornar a casa amb tres punts a l’equipatge, ja es podria començar a gravar el nom del Barça al trofeu de campions de Lliga. ¿Qui és capaç de remuntar 10 punts amb 15 partits per jugar? Però el Barça va curt de gasolina. L’equip de Xavi, encara estabornit després de les garrotades rebudes a Old Trafford, va jugar una de les pitjors primeres parts de la temporada. Un joc pla, sense ànima, sense empenta. Un equip buit d’idees, sense aire als pulmons i sense lideratge. La baixa de Pedri mortifica un equip mancat d’imaginació, amb Lewandowski perseguint ombres i Ferran Torres tornant a ser el de tota la temporada. Malauradament, el seu bon partit contra el Cadis sembla que va ser un miratge.

El millor de tot plegat és que imaginant que potser arribaria el fred, el Barça ha omplert el rebost els darrers mesos i, malgrat ensopegar, encara té un coixí de punts ben gran respecte a un Madrid que sembla més pendent d’Europa que no pas de la Lliga. La imatge del Barça, però, va ser preocupant. Un equip cansat, incapaç de xutar un sol cop entre els tres pals contra un Almeria que venia de rebre sis gols a Montilivi. És ben cert que l’equip entrenat per Joan Francesc Ferrer, Rubi, té dues cares. Quan juga a casa sembla capaç de tot i quan viatja, fa mal d’ulls. Però als encerts dels andalusos, ben ordenats amb un 4-4-2 on sempre tenien quatre jugadors a punt per atacar, s’hi va sumar la mirada perduda d’un Barça desesperant. Si les darreres setmanes, entre lesions i cansament, l’equip ja havia guanyat més d’un cop fent serveis mínims, a Almeria es van encendre els llums d’alarma. En lloc de voler passar pàgina després de Manchester, l’equip estava pensant en les musaranyes, com si donés per fet que pel sol fet de sortir a jugar amb l’escut del Barça al pit, ja guanyaria. Greu errada.

Xavi havia decidit sortir amb els quatre migcampistes de sempre, amb Kessie picant pedra. Jordi Alba pujava una banda mentre Sergi Roberto feia de lateral molt defensiu a l’altra, en un dibuix que no va funcionar mai. Ni en atac, ni en defensa, amb contres elèctriques dels locals com aquella en què El Bilal Touré li va guanyar l’esquena a Christensen, abans d’aconseguir el que tan pocs jugadors han fet a la Lliga: marcar-li un gol a Ter Stegen. Gairebé va estripar la pilota de la violència del seu xut.

Ni els joves ho poden arreglar

Xavi, conscient que el Barça no estava jugant com un equip destinat a ser campió, va fer entrar Raphinha al descans per Kessie, per poder jugar amb dos extrems i revolucionar l’escenari. Malgrat certa millora, no va acabar de funcionar, amb un equip massa nerviós. Tant Raphinha com Xavi veurien grogues per protestar, de fet. I també Gavi, que es perdrà el pròxim partit contra el València i sembla una mica perdut quan aixeca la vista i no troba sobre el terreny de joc el seu amic Pedri. Després de veure com Rubi li guanyava la partida tàctica a la primera part, Xavi va intentar-ho de totes les maneres fent entrar Araujo i Marcos Alonso per tancar amb tres defenses i atacar millor. Eric Garcia, que a mesura que passen les setmanes sembla més trist, va ser un dels sacrificats. Tampoc va funcionar, així que el tècnic egarenc va cremar les darreres naus apostant pels joves. És un vell recurs que mai hauria de ser oblidat. A La Masia, sempre hi ha joves llestos, esperant la seva oportunitat, com Alarcón, el davanter que ja va debutar contra el Cadis, i el càntabre Pablo Torre.

Però demanar a dos vailets que fossin els herois potser és massa, quan el partit era un naufragi col·lectiu. El setge final del Barça, centrant pilotes amb Araujo jugant de davanter centre, no va servir per a res més que allargar l’agonia. En lloc de sentenciar la Lliga, el Barça veu com el Madrid li retalla un punt i queda a 7 punts. Poca cosa, mirant la classificació. Però, parlant de sensacions, un avís de navegants just abans de rebre, precisament, el Madrid a la Copa.