El Barça juga com els àngels i toca el cel a la Supercopa (1-3)

BarcelonaGairebé dos anys després, el Barça torna a ser campió. Jugant com els àngels, amb orgull i la pilota als peus, l’equip de Xavi Hernández va tocar el cel i va abaixar els fums al Madrid d‘Ancelotti. El primer títol com a entrenador del tècnic vallesà va arribar amb un partit rodó en què el Barça va superar els blancs en joc i caràcter. Ben cert és que no és el títol més estimat, però quan passes gana qualsevol queixalada t’omple la panxa. Es tractava de convertir la Supercopa en un exorcisme, per cremar al foc els records del passat recent. I si guanyar contra el Reial Madrid li donava encara més valor al títol, fer-ho jugant bé engresca pensant en el futur.

Que llarga s’ha fet aquesta travessia pel desert que va començar encara amb Ronald Koeman a la banqueta després de guanyar una Copa contra l’Athletic a Sevilla l’abril del 2021, en un estadi buit, sense aficionats, per culpa la pandèmia. No han passat ni dos anys, però semblen dues dècades, amb la de coses que poden passar al Barça en pocs mesos. A Riad, l’estadi era ple, però en un ambient sense encant, ja que els saudites han pogut comprar amb una morterada de diners el torneig, operació investigada per la Fiscalia Antifrau. Tot té un preu, en aquesta vida. També la final d’una Supercopa que arribava amb els dos equips amb dubtes, després de patir de valent a les semifinals. El Madrid s’hi va seguir ofegant, en els dubtes. El Barça els va foragitar. Fa un any, l’equip de Xavi va celebrar haver plantat cara als blancs. Es feia estrany veure el Barça celebrant una derrota. Ara ja se celebren triomfs, en el mateix escenari, contra el mateix rival. Els temps estan canviant?

L’equip de Xavi, com si fos un jove amb ganes de cruspir-se el món, portava uns quants partits començant amb un ritme alt i domini del joc. Amb focs artificials. Després, l’equip perdia el control i acabava patint de valent, massa inestable. El Madrid, en canvi, és com aquell veterà que ja les ha vist de tots els colors i s’ho pren en calma, sabent que hi ha temps de sobres per endollar-se. Quan el Barça va apoderar-se de la pilota tot just començar el partit, els blancs semblaven ben tranquils. Però per un cop van prendre mal. No sempre pots jugar amb foc. Ni els gats tenen mil vides; tothom acaba de genolls algun cop. A la primera part, el Barça va tocar el violí, amb un futbol d’alta escola. A la segona, va defensar ferm, mortificant els blancs a la contra.

L'espectacle de Gavi

Xavi va apostar pels migcampistes, com si fos una declaració d’intencions. En lloc d’escollir entre Busquets i De Jong, els va fer jugar tots dos. En lloc de sacrificar Pedri o Gavi, va treure de l’equip un extrem. Una jugada guanyadora, ja que seria Gavi qui ocuparia l’extrem esquerre en fase ofensiva, deixant la dreta a un Dembélé que no va acabar de tenir el dia. El partit de Gavi va ser descomunal, fins al punt que semblava que tingués uns quants germans bessons i tots estiguessin jugant alhora. Un Gavi baixava en defensa per ajudar a defensar a la banda esquerra, un altre Gavi era al mig del camp eclipsant Modric, i un últim feia d’estilet, entrant en segona línia per marejar un Madrid convertit en una joguina trencada. La primera part es va jugar sempre en una sola direcció i només Courtois, que és un tros de porter, va evitar que la ferida blanca fos encara més gran. Pedri, sota la mirada frustrada de Modric i Kroos, es va convertir en l’amo i senyor del mig del camp. El Madrid va semblar massa veterà, massa vell. El rostre del Barça, en canvi, eren Pedri i Gavi. Beneïda joventut.

Després de jugar amb els nervis de la seva parròquia, el Barça va escollir la final per recuperar la grandesa i l'estabilitat. Res de dubtes, res de pors. De Jong va entendre el joc al costat, creixent, ferm. En defensa, Araujo jugava al lateral per lligar en curt Vini Junior. I Balde ajudava a generar superioritats amb els seus atacs, cada cop més intel·ligents. A l’equip de Xavi, com altres cops, només li faltava una mica d’efectivitat. Els gols, de fet, van arribar aprofitant regals d’un Madrid que semblava una caricatura. La pressió alta d’un Barça ple d'ambició va permetre a Busquets pispar la cartera a Camavinga en la jugada del primer gol. El jugador de Badia ja ha entès que fins que decideixi marxar del Barça viurà envoltat de debats sobre el seu joc. Els seus millors anys han passat, però segueix entenent el joc millor que els altres i va saber on havia d’anar a pressionar per robar la pilota a un jovenet amb moltes més cames que ell. Lewandowski, generós, va enviar la pilota al primer toc a Gavi, que va batre Courtois. Abans del descans, el jove andalús va demostrar ser educat i respectuós. Si et fan un regal, l’has de tornar. Una nova pèrdua de pilota blanca la va aprofitar Gavi per sortir corrent i oferir en safata a Lewandowski el segon gol blaugrana.

El Madrid havia de reaccionar. Va fer-ho tímidament, però els seus atacs eren com disparar amb una escopeta de fira. Ter Stegen, l'heroi de les semifinals, va tenir ben poca feina. Christensen i Kounde van aixecar un peatge dins de l’àrea i no li van aixecar la barrera a Benzema, una ombra. Era només qüestió de temps que arribés el tercer gol blaugrana. I com que Dembélé no se’n sortia, va haver de ser Gavi, de nou, qui enllestiria la feina. Primer, pispant la pilota. Després, atacant la banda i, finalment, fent la centrada del gol de Pedri. La final ja estava sentenciada i només quedava deixar passar els minuts per donar pas a una festa ben necessària. Benzema, en l'últim segon, va intentar maquillar el resultat amb un gol que a un Barça triomfant no li feia ni pessigolles.

Després de tantes palanques activades, fitxatges i esforços, calia un títol. Li feia falta a la directiva, a Xavi i als jugadors. Li feia falta a l’afició, acostumada a guanyar títols amb tanta facilitat no fa tant però atrapada en un encanteri maleït del qual semblava impossible sortir. Un encanteri trencat a base de bon joc, de gols i de futbol. Xavi va guanyar-li el duel a Ancelotti i el seu amic Sergio Busquets va poder alçar la primera copa com a capità, un premi a una trajectòria. Però el futur pertany a Pedri i Gavi, dos jovenets entremaliats, que van imposar la seva llei per recordar als barcelonistes que el futur pot ser encara millor. Ells, són el futur del Barça de Xavi. Amb finals com aquesta, fer volar coloms no és un pecat.