Un Barça massa gris per somiar (0-0)

BarcelonaNo s’enlaira, el Barça. Avança massa lent, frustrant els seus seguidors i quedant frustrat, ell mateix. A Bilbao podia pujar al tren de la lliga, després dels resultats del Girona i el Madrid. Però no va passar de l’empat contra l’Athletic, un resultat que sense ser dolent, també és un dolorós bany de realitat. El Madrid segueix lluny a la classificació i el Barça té un joc massa pla, si vol aspirar a aixecar títols aquesta temporada. Un Barça massa humà, que pateix sobre la gespa en lloc d’inspirar la seva gent, il·lusionant-la. Un Barça massa gris, el de Bilbao. Sense idees en atac, sense llum. Ni Xavi, qui sol ser més optimista quan analitza els partits, va poder amagar-se. El dia que calia guanyar per engrescar-se, la realitat va fer massa mal.

El Barça necessita somiar. Tothom, de fet, encara que ho neguin. Somiar que pots arribar més lluny, que el destí et té reservats dies de glòria. I el Barça de Xavi fa tota la temporada que lluita per fer realitat aquests somnis, topant massa cops contra un mur ben dur, aquell de la realitat. Per somiar que la lliga no és una utopia, calia guanyar a Bilbao, on últimament imposar-se costa tant com als anys 80. El guió semblava el millor, amb un Athletic cansat després de la seva gesta a la Copa i amb baixes importants. I davant, un Barça més descansat que sabia que en cas de posar-se tres punts a la butxaca, superaria el Girona.

Però cada cop que el Barça pot tocar els somnis amb els dits i fer-los realitat, s’estimba. No acaba de jugar bé, aquest equip, digui el que digui Xavi. Últimament tenia millors resultats que no pas sensacions, més enllà del dia del Getafe, un oasi enmig d’aquest llarg caminar pel desert. A Bilbao el millor va ser veure l’equip competir bé, serrar les dents, defensar amb encert i tenir un munt de joves a l’equip ben valents, com Cubarsí, capaç de deixar a la banqueta a Iñigo Martínez precisament a Bilbao, on el defensa basc solia manar.

Però a nivell ofensiu el Barça era un lleó sense dents. Un equip massa aculat, massa lluny de l’àrea rival, que va convertir Lewandowski en un nàufrag perdut a una illa deserta. Mai va fer la sensació que aquest Barça podria guanyar a Bilbao, on ja havia perdut a la Copa. Un d’aquells partits que cal guanyar jugant com els àngels o amb un munt de sort, si vols ser campió. No va ser el cas. I per acabar-ho d’adobar, just abans del descans l’equip blaugrana va perdre per lesió Frenkie de Jong i Pedri. El neerlandès es va torçar el turmell i el canari va fer tot sol l’enèsima lesió muscular. Ja fa massa que és notícia per veure’l trist a la banqueta, i no per brodar el futbol sobre la gespa. Cada lesió de Pedri és una punxada al cor del barcelonisme, que té la sensació de perdre alguna cosa de valor, que li roben records que encara no s’han creat.

El Barça, convertit en els pastorets que corren el risc de cremar a la caldera del dimoni, va haver de fer-se fort amb Lamine Yamal i Fermin, inicialment suplents, entrant al terreny de joc. I seria Fermin qui crearia l’ocasió més clara abans del descans. Unai Simón li va aturar el xut, però va quedar fora de la porteria, permetent que João Cancelo gairebé marqués amb un toc deliciós des del mig del camp. Però Yeray va evitar el gol blaugrana.

Amb Christensen de nou com a migcampista defensiu i Raphinha en atac fent ben poca cosa, el Barça va fer el que va poder. Ni tenia la possessió, ni el control, però sabia tallar les ales d’un Athletic en què per sort, no hi era Nico Williams, un autèntic corcó. El seu germà gran, Iñaki, ho va intentar un cop i un altre, però se’l veia cansat. A l’altra porteria, Lamine en va tenir una, quan va caure dins de l’àrea després de topar amb Berenguer, acció en la qual Xavi va deixar-se la veu demanant penal. Va ser un dels pocs moments en què el Barça va semblar proper a marcar el gol que feia falta per enlairar-se a la classificació. Però si el partit de Copa de fa pocs dies entre els dos equips va ser un festival de gols, a la lliga cap dels dos equips va saber fer-ho. Xavi va intentar cremar les seves naus amb un triple canvi a falta de quinze minuts, traient del camp un Raphinha que gairebé no va tocar pilota, i donant minuts a João Félix, que poca cosa va fer. També van entrar Romeu i Iñigo Martínez, com si Xavi tingués més por de perdre, que ganes de guanyar. Hauria pogut fer entrar davanters com Vitor Roque o Guiu, però va fer entrar dos jugadors defensius.

Empatar a un estadi on gairebé tothom perd no deixa de ser un bon resultat, però quan somies en ser campió, és un got mig buit. No n’hi ha prou, et deixa la boca seca i t’esborra la rialla, quan sabies que en cas de guanyar a San Mamés t'acostaves al Madrid. Però l’equip de Xavi no va poder passar de l’empat, tal com li va passar a Nàpols en l’altre duel exigent jugat des que el tècnic va anunciar que marxaria. I un dels problemes del Barça és mirar el calendari i veure que encara toca anar a Girona, l’estadi de l’Atlètic i el Santiago Bernabéu. Uns estadis on es podrà veure del tot si creure en un Barça campió de lliga és una bogeria o no. Sobre si somiar en el títol és una bogeria. Jugant com a Bilbao, la sensació és que el sostre de l’equip és disputar-li al Girona la segona plaça com a molt. Per somiar, cal molt més. Cal elevar-se sobre la grisor.