El Barça mira cap al futur per acomiadar un símbol del passat (2-0)

BarcelonaEl temps passa molt de pressa. Aixeques el cap per mirar cap al futur i veus que el Camp Nou no acollirà cap més partit fins a l’últim dia de l’any. I mires cap al passat i veus que ja han passat quinze anys, aquells que han marcat la carrera de Gerard Piqué al Barça. El temps és cruel, si et fas gran. No amaga les arrugues i et posa davant d’un mirall; obliga a abaixar el cap fins i tot a algú que ha triomfat tant com Piqué, un home que semblava eternament jove i va acomiadar-se trencat, emocionat entre llàgrimes. S’ha fet gran, com tots. I li toca allunyar-se del seu estimat Barça, per poder tornar-hi un dia.

En canvi, quan ets jove el temps et frustra, vols que vagi de pressa, que arribi el pròxim partit, la pròxima ocasió de gol. I el Barça té molt futur, amb un munt de sang jove. Però per retre homenatge a Piqué calia recordar el passat gloriós d’homes com Busquets o Alba, brillants contra l’Almeria (2-0). Els supervivents d’aquella època en què el Barça semblava intocable, molt per sobre de la resta de mortals. L’últim partit de Piqué va ser un homenatge al passat, però amb un munt de cares joves envoltant el veterà capità mentre s’acomiadava.

El nom de Piqué sempre anirà associat amb el Barça més gloriós de tots els temps, tot i que la taca de les últimes temporades fa que el barcelonisme no sempre tingui ganes de parlar del passat. Ara es tracta de construir un futur, de tenir nous herois, de lloar la joventut. Un altre cop que el Barça jugui al Camp Nou, Piqué ja no hi serà. I l’equip de Xavi, qui sap, potser serà líder de la Lliga. De moment ha anat fent els deures després de suspendre a la Champions. Ho ha anat guanyant tot a la Lliga i ha sortit del purgatori saltant de tres punts en tres punts. Si dimarts guanya a Pamplona en l'últim partit abans del Mundial, potser podrà ser líder si el Madrid punxa de nou. Qui ho hauria de dir fa pocs dies, quan tot trontollava.

El calendari, inflat per homes amb corbata que volen tenir les butxaques plenes, fa que cada tres dies els jugadors hagin de suar la cansadala. Un futbol revolucionat, accelerat, on les derrotes que tant mal van fer ja semblen llunyanes. Ajuda a guanyar. El triomf embriaga, estimula els sentits, fa volar coloms. I el Barça ha aconseguit tapar les vies d’aigua que l’Inter i el Bayern li van fer al casc del vaixell per tornar a tenir un rumb. L’equip de Xavi segueix sent massa passional, per moments. Li costa jugar amb el cap fred, entre els nervis per guanyar i la sang jove de jugadors una mica esbojarrats. Comet errades de l’alçada d’un campanar, com les dues contres en què Ter Stegen va evitar el gol de l’Almeria, però sap què vol ser, d'aquí uns mesos. Li falta calma. Ja arribarà, si abans arriben els resultats.

La festa de comiat de Piqué, de fet, va ser ben esbojarrada, com deuen haver sigut totes les festes a la vida de Piqué fins ara. Un homenatge a la personalitat polièdrica del central, tan seriós quan toca, tan rialler altres cops. Amb una mica més de sang freda, el partit s’hauria enllestit per la via ràpida, però aquest Barça té tanta pressa per refer-se i ser gran de nou que a vegades s’equivoca de manera absurda, com en el penal de Lewandowski. El polonès, normalment infal·lible, fred com si fos un robot, va oferir a Piqué xutar un penal per mans d’un rival en els primers minuts del partit. Piqué ho va declinar i el polonès, per primer cop, va semblar insegur. En lloc de xutar sense dubtes, va anar fent pauses, va pensar massa. I va xutar fora de forma còmica.

Veure una errada de Lewandowski és poc habitual. Et deixa amb la boca oberta, fora de joc. En canvi, Ousmane Dembélé viu en un món on les errades i els encerts conviuen de manera desordenada, com si fossin dos amants que s’estimen i s’odien. El francès, jugant per la dreta, va fallar una ocasió a la primera part en què semblava impossible no fer gol. Però com si fos un aliat de l’Almeria, va entregar la pilota al porter rival. A la segona part es va fer perdonar els pecats. Cada partit de Dembélé dona per molt, vivint sempre al límit. Va ser ell qui va encarregar-se de marcar el primer en una cursa esbojarrada en la qual va anar convertint els rivals en estàtues de sal, burlant-los, abans de xutar al pal llarg. Com si volgués deixa clar que ell no vol fer gols en jugades fàcils, sense mèrit. Ell busca la bellesa. I en el camí, més d’un provoca una trencadissa de plats en què li estiren les orelles.

De Jong, omnipresent

El Barça mai va patir, però mai va semblar calmat, ni tan sols quan Frenkie de Jong va fer el 2-0 després d’un rebot amb fortuna. Semblava tenir pressa per golejar, quan l’Almeria ja havia tret la bandera blanca. Xavi va revolucionar més el partit a la segona part fent entrar Ansu Fati per un Ferran Torres que ho havia fet gairebé tot bé, fins llavors, excepte marcar. El valencià, de fet, havia estat més constant que Dembélé, però sense gol no hi ha glòria. Sí que va tenir la sort de marcar un De Jong que finalment ha demostrat a Xavi que pot jugar sense que això vulgui dir que Sergio Busquets sigui suplent. El de Badia aporta ordre i el neerlandès, aventura. Una fórmula que sembla rutllar quan Pedri completa el triangle al mig del camp d’un Barça en el qual, per acomiadar Piqué, Xavi va fer jugar els altres supervivents de l’època en què el terrassenc manava al mig del camp: Busquets i un Jordi Alba prou endollat per la banda que va ajudar a fer patir la defensa de cinc homes de Joan Francesc Ferrer, Rubi. 

L’Almeria va fer el que va poder, però no era la seva festa. Havia de ser una jornada festiva en la qual oblidar totes les malifetes de Piqué, tots els debats i ismes. I la festa va ser rodona, amb un triomf per engrescar-se en el futur i una imatge per recordar Piqué tal com s’ho mereix: com un guanyador, com l’home que millor sabia celebrar quan el Barça era triomfant. Un Barça que Piqué vol veure de nou, sigui com a soci o com a president. Qui sap.