"Al Barça no es tracta només de guanyar, també de lluitar per una causa justa"

Barcelona"Totes les grans estrelles del Barça han estat xiulades. Quan el Barça de Guardiola vivia la seva era de glòria, tenia un munt de crítics aquí. Com sou, joder, eh?", diu John Carlin (Londres, 1956) amb ganes de jugar una mica. "Totalment d'acord. Però si dins la directiva hi havia gent que li deia el Dalai Lama! Alguns li deien que la seva àvia podia entrenar i guanyar amb un equip ple de genis, per llevar mèrits a en Pep", afegeix l'Antoni Bassas (Barcelona, 1961). Les converses sobre el Barça es van encadenant al voltant d'una taula, al bar Matos, on l'ARA ha reunit diferents generacions de barcelonistes per celebrar els 125 anys de vida del club.

És la màgia del Barça. Qualsevol frase permet estirar un fil que no saps on et portarà, sigui al passat o al futur. A la política o la cultura popular. "Si xiulem els nostres herois és perquè tenim cultura democràtica", defensa David Carabén (Barcelona, 1971), músic, guionista i comissionat dels actes del 125è aniversari. "Jo crec que les xiulades a vegades responen a interessos... Protagonismes mal païts. I egos mal gestionats", apunta la periodista Marina Romero (Barcelona, 1985). Li dona la raó el creador de continguts Marc Lesan (Barcelona, 2000), el més jove de la taula, però que ja ha entès que al barcelonisme sempre hi ha debats... i un enemic en comú: "Provoca plaer veure com perd el Madrid, una institució tan gran, que es creu tan superior... i quan la palma contra el Sheriff de Tiraspol no pots evitar riure", explica amb una rialla sorneguera.

Unir barcelonistes de diferents generacions és obrir una capsa plena de records. Tant se val d'on venim, com diu la lletra del cant del Barça, que just ara celebra 50 anys des de la seva estrena. Un cant, no pas un himne, com sempre recorda en Carabén. El Barça no té himne, doncs. Una prova de la seva singularitat, de ser una entitat diferent. De ser el reflex d'un país en què la passió es transmet amb històries que emocionen. Com la de la família de Romero. "El Barça va ser el puntal que ens unia amb Catalunya, ja que els meus es van exiliar a Veneçuela després de la guerra. El 1951 el Barça va jugar la petita copa del món a Maracaibo. El meu pare devia tenir 5 anys, llavors. Al final del partit la gent va començar a plorar mostrant banderes catalanes i republicanes. L'avi li va explicar al pare que el Barça és un sentiment que representa uns valors democràtics, catalanistes i republicans. Jo em vaig fer del Barça per ells i el primer record que tinc són les llàgrimes d'alegria amb el gol de Koeman a Wembley el 1992", explica.

Però el Barça no sempre ha guanyat, com li passa a Catalunya. Els primers records de Bassas, de fet, són més durs: "El primer partit sencer que recordo són les semifinals de Copa en què Guruceta assenyala un penal al Madrid que no ho era. Recordo els grisos fent càrregues policials per pegar la gent al camp, joves cridant "policia asesina", els coixins volant... va ser una mena d’entrada a la vida adulta amb 8 anys". Els primers records de Carabén són objectes com el cartell fet per en Miró pels 75 anys del club o una samarreta amb el dorsal de Cruyff. Els seus pares, Armand Carabén i Marjolijn van der Meer, van ser claus en el fitxatge del neerlandès. L'Armand va entrar al club com a gerent.

El pobre Bobby Robson

En altres casos, el Barça arriba més tard per quedar-s'hi, com li va passar a Carlin: "El meu primer record va ser el maig del 1997, un partit entre el Barça i el Madrid. Amb Bobby Robson a la banqueta, lluitant per la lliga. El Barça va guanyar per 1-0. Jo era corresponsal a Washington i m'envien a fer una crònica, una cosa ben estranya. Sabien que m’agradava el futbol i em van escollir, així que vaig fer un perfil de Robson. I va ser de les millors històries que he escrit en la meva carrera. Robson va obrir-me les portes de la seva casa de Sitges. Ell s'estimava el Barça i als catalans, però els catalans no l’estimaven tant. I un any després jo acabo arribant aquí", diu emocionat.

Bassas i Carabén recorden bé aquella temporada. "Es guanyava 8-0 al Logronyès i la gent treia mocadors perquè s'avorria... la gent enyorava Cruyff i ho pagava amb en Robson, també som així", explica en Bassas. Quin club, aquest, en què es goleja per 6-1 i la premsa diu "golejada sense futbol". O en què després de derrotar per 5-4 l'Atlètic de Madrid, es va acusar Robson de ser defensiu. "Era l'enyor d'en Johan", rebla Carabén. Com Carlin, milions de persones arreu del món es fan del Barça. "Recordo un taxista eritreu plorant a Washington quan li vaig dir que a casa teníem abonaments del Camp Nou", diu Bassas. Carlin recorda samarretes del club a racons del planeta remots que ha visitat com "llogarets de Ruanda".

Un club obert, tot i que les dones no sempre ho han tingut fàcil. "La meva àvia ja era sòcia del Barça. Ella ja em va ensenyar que les dones també podíem anar al Camp, tot i que durant molts anys només veia una dona a l'estadi, la periodista que era a peu de gespa", explica Romero. "A casa, qui pateix més és la meva àvia", afegeix Lesan. Carabén, però, recorda com el Barça ha estat mil cops més obert amb el feminisme que altres clubs, amb les primeres sòcies fa 100 anys: "El club sempre ha volgut ser obert a tota mena de gent: diferents religions, orígens, sexe...". Un club obert, global i català, per descomptat. "Va ser una de les poques expressions de catalanisme durant el franquisme", diu Romero, fet que va permetre que "molta gent antifranquista es fes del Barça a les Espanyes", afegeix Carlin.

Un club catalanista, sí. Va ser "una intuïció de Gamper, que va entendre que el club havia d'anar més enllà del nom de la ciutat. Volia que acompanyés aquell catalanisme que estava organitzant-se", explica Bassas. "Catalanista però obert a estrangers. El pes dels estrangers ha estat clau, de Gamper a Cruyff, passant per Kubala...", puntualitza Carlin. Carabén, estudiós de l'ànima del barcelonisme, ha detectat que les grans estrelles de fora venien de "països petits amb gran tradició, com Escòcia, Hongria, Suïssa o els Països Baixos. Nacions sense aristocràcies, com Catalunya, però de mercaders. Aquí no tenim aristòcrates. El que ens agrada és el procés per fer les coses", defensa.

Un país i un club obsessionats amb l'estètica. "Quan es fan els actes del 75è aniversari, el teu pare no vol que el cartell el faci un dissenyador, vol que sigui Miró, el millor pintor del moment", li diu Bassas a Carabén. "Barcelona és plena d'edificis modernistes amb detalls bonics, però que potser no són necessaris. No és com l'arquitectura racional i pràctica de Madrid. Aquí es busca la bellesa", afegeix Carlin. "La Sagrada Família és el disseny d'un arquitecte, però informat i enriquit per artesans de totes les disciplines. El trencadís està fet de peces, és molt català", diu Carabén. El joc del Barça és així. El famós estil neix d'aquesta societat on no sempre es tracta de guanyar. "Si et fas del Barça només per guanyar no estàs explicant-ho tot", aporta Lesan. "Entenc la fascinació pel triomf, però al Barça no es tracta només de guanyar, també de lluitar per una causa justa", defensa Carabén.

El rival que vesteix de blanc

El camí, però, no ha estat fàcil, ple d'entrebancs i debats. "No sempre s’ha jugat amb aquest estil on mana el fet col·lectiu, a vegades hem tingut la temptació de fitxar jugadors físics individuals, s'ha intentat tot per guanyar. Però en 125 anys de vida, al final sempre es torna a aquesta idea. La graderia ha acabat dictaminant com calia jugar i hem tingut persones que ho han interpretat, com Menotti o Cruyff", opina Carabén. Un estil defensat pels millors jugadors de tots els temps, claus per sumar aficionats a tots els continents. De Kubala a Messi, passant per Maradona o Cruyff... Però no per Di Stefano, nom que sempre apareix.

"El teníem fitxat i ens el van robar. Cruyff sempre deia que era el seu gran ídol", es queixa Bassas. Un jugador que va acabar jugant al Madrid, el gran rival. Un altre nom que sempre apareix. "Jo prefereixo una victòria del Barça que no pas una derrota dels blancs", diu Romero. Lesan prefereix fer befa dels blancs, ho admet. "Crec que tots els barcelonistes som antimadridistes", sentencia Bassas, que no pot oblidar les xiulades que rebien els blancs quan sortien a jugar al Camp Nou abans, quan els dos conjunts no sortien a la vegada a la gespa.

Eren altres èpoques. I és que el temps passa, portant cap a dubtes lícits. "Encara seguim sent més que un club?", es pregunta Romero. Carlin té clar que "el Barça és una marca comercial global tant famosa com la Coca-Cola", mentre admet la frustració per una entrevista amb Messi que no va anar bé. La Marina, de fet, es queixa, ja que l'argentí mai va parlar català. Bassas el defensa: "Mai va parlar cap idioma, ni volia dir paraules en anglès. De fet, mai va parlar castellà. Sempre ha parlat com es parla a Rosario", explica. El més optimista sobre si el Barça segueix sent un club amb valors és el més jove, Marc Lesan. "Darrerament, veiem jugadors no nascuts a Catalunya, com Fermín o Gavi, o la portuguesa Kika Nazareth, que han après català. No estem tan malament", conclou. "Al loro, que no estamos tan mal", que deia Joan Laporta.