El Barça no troba la pau i torna a deixar escapar punts (1-1)

BarcelonaEl Barça no se’n surt. Quan juga malament, perd i quan millora, punxa. A Mestalla, amb la mirada inquisidora de tothom per veure si Xavi aconseguia fer millorar el rendiment dels seus jugadors, el Barça no va poder passar de l’empat (1-1). Mal resultat per a un partit on el joc va millorar, especialment en atac. Però aquest és un gegant amb peus de fang, a qui poden fer molt de mal fàcilment, amb quatre cops. Quan portem tot just 17 partits de lliga, ja ha encaixat els mateixos gols que durant tota la temporada anterior. Un València fluixot, que fa prou amb mantenir-se a Primera, va acabar celebrant un empat amb regust de victòria, que en el cas del Barça tenia sabor de derrota. El Girona i el Madrid es poden seguir escapant, mentre per darrere, a la classificació, es van acostant l’Athletic i la Reial Societat.

Ja fa massa que veure el Barça significa patir. Quan guanya, però, sempre és per la mínima. Quan perd, sembla una joguina trencada. A vegades, els seus partits són desagradables, com llepar paper de vidre. A la segona part, l’equip va atacar amb perill, una millora que, sense ser res de l’altre món, semblava com si una orquestra d’arcàngels sortissin del cel tocant música celestial. Però feia falta, guanyar, i es va empatar. La manca de punteria és alarmant, un motiu més per fer patir Xavi.

Després de la trencadissa del Girona i els fets d’Anvers, després de veure com Xavi intentava defensar que el Barça és una taca d’oli i que cal felicitar-lo per les fites aconseguides, el partit de València semblava una entrevista de feina. Una cita especial d’aquelles on es respira la tensió, ja que no pots fallar, com el dia que et presenten els pares de la persona que estimes. S’esperava un Barça valent, amb l’orgull ferit. Però al cap de dos minuts, Iñaki Peña evitava el primer gol del València. Si començar els partits distrets és una superstició, no fa gràcia; ja després de rebre un gol al cap de dos minuts de joc contra el Granada, l’Alabès i l’Anvers, quedar-se a un sol pas de patir-ho de nou a Mestalla semblava una presa de pèl.

Però Iñaki Peña va ser ràpid. I Xavi va respirar una mica a mesura que veia com el seu equip millorava molt respecte a Bèlgica, i una mica recordant el partit del Girona. En defensa, l’equip grinyola. Els equips arriben amb una catifa vermella fins a la frontal, on per sort Araujo i Kounde van estar prou expeditius. En atac, el Barça va saber mossegar, aconseguint que Lewandowski se sentís acompanyat. El polonès va rebre un munt de pilotes dins de l’àrea, però ha perdut la màgia. Com si fos un superheroi a qui han mostrat kriptonita, com un Samsó a qui han tallat els cabells. En va tenir cinc, les va fallar totes. I als números 9, se’ls jutja pels gols.

A la llotja, Joan Laporta esbufegava. A la banqueta, Xavi esbufegava. Al terreny de joc, Lewandowski tres quarts del mateix. La millora a la primera part no era suficient, ja que calia embutxacar-se els tres punts i, especialment, millorar les sensacions. Si guanyes, però els teus aficionats han perdut dos anys de vida davant del televisor, no serveix. D’aquest Barça s’espera molt més, s’espera que s’assembli a allò de què parla Xavi, més optimista en el seu discurs que en els gestos a la banda.

Contra un dels València més fluixos en anys, el Barça en alguns moments es va entregar al joc vertical, confiant en tenir més potència a l’hora de pegar. Però ni Raphinha ni João Félix estaven encertats. I quan Gündogan s’esmunyia dins de l’àrea, tampoc tenia encert. Però després del descans el Barça sí que va posar-se seriós, i va aconseguir que es jugués amb una sola porteria, aquella que defensava Mamardashvili. Com si fos impossible que tothom jugués bé, a la segona va desaparèixer Lewandowski, però van endollar-se Raphinha i João Félix, creadors de la jugada del 0-1, obra del portuguès, amb la col·laboració d’un De Jong amb molta arribada. La segona part del neerlandès va ser deliciosa, demostrant lideratge i talent.

El gol era conseqüència del bon joc i el Barça va fer una bona lectura, buscant el segon, que semblava que era qüestió de minuts. Però quan les coses no rutllen, res surt. I en defensa, el Barça segueix sent inestable, permetent que, en una jugada aïllada, un munt de futbolistes vestits de groc no aconseguissin treure la pilota. I Hugo Guillamón va aprofitar-ho per empatar amb un xut preciós. No era just, però al futbol la justícia no sol entrar-hi. Si perdre jugant malament fa mal, deixar-se empatar quan es juga bé fa ràbia. Ferit, el Barça va intentar-ho un cop i un altre, sense punteria, ni sort, tot i la millora en el joc de Raphinha i els pocs minuts de Lamine Yamal, tot just 10. Les cares de pomes agres segueixen. Els triomfs no arriben i marcar gols, costa més que moure muntanyes. I Xavi segueix dormint intranquil.