El Barça de Pasqui tindrà el seu ‘last dance’ a Colònia

El Barça disputarà la final de la Lliga de Campions (18.00 h, Esport3). L'equip de Xavi Pascual tindrà el seu particular last dance jordinià contra l’Aalborg després d'eliminar ahir el Nantes (31-26) a l'estrena de la final four europea que es disputa al Lanxess Arena de Colònia. Part de justícia poètica, part de meritocràcia ben treballada. Ser el millor de la temporada del covid-19, amb els canvis de calendari i un ple de victòries (18-18), ajuda tant a repartir els favoritismes a dit que critiquen els tècnics com a mostrar pedigrí. La competició mai valora les casualitats. Mai.

Xavi Pascual i el seu projecte tindran l'opció de reescriure la tendència dels últims cursos d'acceptar desfetes políticament inesperades i tancar per la porta gran el seu cicle. És el dia D per definició, perquè no n'hi haurà un altre. L’entrenador, així com Raúl Entrerríos i Cedric Sorhaindo, tindrà l’oportunitat de lluitar per penjar la samarreta blaugrana amb la primera Champions dels últims sis anys i enterrar fantasmes d’un passat fugaç que encara té el rostre de Nikola Karabatic. “El més important és guanyar”, deia Pasqui en roda de premsa, visiblement fos i recitant cada aspecte clau de les semifinals. L’obsessió pels detalls està justificada. Colònia ha demostrat històricament ser cruel amb les distraccions. El nucli dur de la Ciutat Esportiva recordava aquesta setmana a l'ARA que les corones d’Europa es guanyen amb el bloc més correcte, un jugador totalment diferencial i el porter més entonat. Aquest és el nivell d’exigència del format i del Barça actual, que ahir va presentar candidatura en els tres apartats.

Va ser millor en el petit homenatge que van orquestrar els dos equips, que entenen la competitivitat des de l'equilibri entre plasticitat i eficàcia. L'handbol modern també pot ser romàntic, com tot l'esport d'elit, i trobar una alternativa a la imposició dels centímetres perquè sí, perquè toca. Que Alberto Entrerríos vulgui fer carrera des d’aquesta tribuna és una bona notícia. Ell ha sabut construir un bloc guanyador sense contractes multimilionaris, capaç de mantenir oberta una semifinal fins a l'equador del segon temps, entre temps morts i el so de la botzina del pavelló que monitoritzava els moviments d'escacs de les dues banquetes. Pascual havia fet els deures.

La primera part d’Emil Nielsen va ser l'únic que va estar fora del guió. Va ser una variable exagerada. El porter danès va gestionar la condició de debutant com a titular en la ronda de semifinals amb una autosuficiència insultant. Aquí entren els moviments estratègics i la teoria de les oficines de la secció reclamant protagonistes sense subtileses. Va haver-hi resposta. Gonzalo Pérez de Vargas va ser la resposta imminent a les recuperacions de pilota del Nantes, que va signar la seva particular redempció per edicions anteriors poc brillants i un partit que la secció recordarà durant força temps. El seu gairebé 40% d’encert va permetre al Barça córrer per obrir una escletxa clau en el marcador amb un parcial 3-0 (26-20) després de la tònica d’igualtat. Porter i sistema defensiu van anar de la mà. Ni l’intent d’Entrerríos de jugar amb superioritat numèrica fixa 7x6 ni una defensa oberta per forçar l’errada rival van canviar la dinàmica. Gonzalo aturava, la defensa es feia amb les possessions i Dika Mem sumava de mica en mica per convertir-se en el màxim golejador del partit (sis dianes). És el moment del francès. Toca que ho sigui, també a la final. L’Aalborg espera i la victòria contra el París Saint-Germain és un avís per a navegants.