Per què el Barça pot guanyar-ho tot

BarcelonaDesprés de la derrota contra l'Atlètic de Madrid no van trigar a sortir comparacions numèriques de l'equip actual amb el de les últimes temporades. Es veu que el Barça de Xavi Hernández va fer més punts que el de Hansi Flick al final de la primera volta, i que el tècnic alemany té un percentatge més alt de derrotes que Setién, Koeman i el mateix Xavi. Molt bé, felicitats. Ara estaria bé saber quin dia, amb els entrenadors anteriors, l'equip havia fet un partit tan bo com el de dissabte davant el conjunt de Simeone.

Jugant així el Barça guanyarà nou de cada deu vegades contra l'Atlètic i, també tranquil·lament, a vuit o nou de cada deu rivals, els que vulgueu. Jugar bé també és augmentar les probabilitats de guanyar, i dissabte el Barça en va tenir moltes. Passa que estem parlant de futbol, que segurament és l'únic esport en el qual tu pots ser molt millor que el rival i perdre. A diferència d'altres disciplines esportives, que es juguen amb les mans, amb instruments o en terrenys de joc de dimensions bastant més reduïdes, el futbol es juga bàsicament amb els peus i a camp obert, fets que el converteixen en un esport imprevisible.

Una imatge dominant com fa temps que no passava

El Barça de Setién, de Koeman i de Xavi no es va apropar mai al nivell de joc que hem vist aquesta temporada del conjunt que entrena Flick. En els partits bons hem gaudit d'un equip valent, atrevit i de tremenda personalitat. Quan el Barça ha jugat bé, ha sabut ofegar la sortida de l'adversari amb agressives pressions altes. Quan el Barça ha construït bé des del darrere i s'ha establert de manera ordenada a camp contrari, ha pogut atabalar el rival de torn amb una contrapressió ferotge. En aquestes circumstàncies, la línia defensiva alta s'ha sentit abrigada i imponent, i el Barça ha ofert una imatge dominant com feia anys que no era capaç d'exhibir.

És cert que no sempre ha sigut així, no sempre el Barça ha pogut jugar d'aquesta manera tan enlluernadora. En determinats partits, i en podem comptar uns quants, com per exemple Osasuna, Reial Societat, Celta, Las Palmas, Betis o Leganés, el conjunt blaugrana ha perdut el fil del joc. Aquesta proposta tan nítida i desacomplexada s'ha vist enterbolida per alguns problemes futbolístics recurrents.

Quan el Barça s'ha vist sorprès per la pressió home a home del rival a camp contrari, ha tingut problemes per sortir bé des de darrere. Els centrals, habitualment pulcres amb pilota, no han vist més remei que rifar-la i l'equip no ha sabut establir-se a camp rival. Així, la pressió alta o la contrapressió deixen de ser un argument vàlid. De la mateixa manera, i també a conseqüència de la poca estructura amb la pilota, no sempre el rival que la tenia se sentia pressionat. Això és sinònim de deixar venuda la teva línia defensiva, que vol ser alta i agressiva. Sí, el Barça sovint s'ha precipitat amb la pilota, o no ha sigut prou sensible per cuidar-la i jugar-la amb sentit, i això s'ha acabat traduint en tota la resta de problemes, que en cap cas han sigut "defensius", sinó de joc. El futbol és un contínuum, no es pot separar per fases.

El Madrid no és el mateix que el Leganés

Tornant al partit contra l'Atlètic, com en tants d'altres aquesta temporada, el Barça va fer circular la pilota a gran velocitat, va tenir vitalitat per estressar la línia defensiva rival, estirar-la i generar espais interiors (cosa que no havia fet contra el Leganés), va ofegar la sortida del contrari, va anticipar amb els centrals defensant cap endavant i, en general, va imprimir el seu segell al partit. Va perdre, sí, perquè és futbol, però convindria separar el resultat del joc.

Sostenir el nivell d'aquest últim partit a casa, sense Lamine Yamal, però amb un Pedri magistral, seria el principal repte d'aquest 2025. Certament no és fàcil per diversos factors. D'una banda, el psicològic. Parlem de jugadors, no de màquines, i no és el mateix rebre el Bayern que jugar contra el Leganés. Aquesta pregunta recurrent (¿i per què no juguen sempre amb la mateixa intensitat que contra el Bayern, el Madrid o l'Atlètic?) no té sentit. Tampoc és possible mantenir sempre la mateixa efectivitat de cara a la porteria contrària.

El futbol també va d'això

D'altra banda, el model Flick té unes exigències molt particulars. Tampoc és el mateix intentar aplicar aquesta proposta futbolística, setmana rere setmana, que executar altres estils de joc menys demandants. La idea de Flick requereix altes dosis de tensió competitiva, desgast físic i mental. ¿I aleshores per què no aposta per una altra idea?, pregunten alguns. Un pla B, diuen. Doncs perquè aquesta és la seva manera de sentir el futbol i està convençut que ben portada t'acosta a les victòries i als títols. Tenir un pla B, un C o un D tampoc t'assegura res ni et fa automàticament millor equip. Encara més, pot acabar diluint la teva personalitat i les teves fortaleses.

El Barça de Flick ho pot guanyar tot o pot no guanyar res, però de moment està fent gaudir la majoria dels seus aficionats, que el futbol també va d'això, i està construint un equip amb una forta identitat.