El Barça viu un malson a Milà (1-0)

Enviat especial a Milà (Itàlia)Just quan semblava que la tranquil·litat havia tornat per fi a Can Barça, l’equip de Xavi està contra les cordes a la Champions. Un cop dur a Milà, en un partit frustrant on res va sortir de cara, deixa el Barça condemnat a no fallar en els pròxims partits si no vol caure per segon any consecutiu a la fase de grups. Seria un cop massa bèstia, no només en l'àmbit anímic o esportiu. També en l'àmbit econòmic. Així és la Champions, ningú et regala res. Si et relaxes o surts a jugar confiat, et claven dos mastegots. I si l'àrbitre no ajuda, encara més complicat. El partit del Giuseppe Meazza havia de servir per ratificar les bones sensacions d’un equip que, en canvi, va acabar indignat amb les errades arbitrals. La decisió de no xiular un penal contra l'Inter en els darrers minuts és un gran misteri sense resposta.

Així és la vida. Destruir sempre ha estat més fàcil que construir. Necessites dècades per aixecar una catedral que pot caure en poques hores, i calen un munt de tocs de pilota per fer caure murs defensius. El nou Barça de Xavi va reviure a Milà sensacions del passat, d’aquells duels contra l’Inter de Mourinho. El mateix terrassenc s’havia trobat més d’un cop com a jugador atrapat en una teranyina, incapaç de trobar escletxes per on atacar rivals enrocats. Ara li ha tocat viure-ho a la banda. L’Inter és un especialista en l’art de fer la guitza, de fer-te perdre els papers. Un d’aquells equips que sembla dominat, encerclat, però en realitat espera el seu moment, pacientment. Un d’aquells guions vistos mil cops, vaja. El Barça, frustrat perquè no podia convertir tanta possessió en rematades, s’entregava al seu jugador més caòtic, Dembélé. Mal senyal. L’Inter, llest com una fura, mossegava a la contra cada cop que podia.

El futbol és tan entremaliat que el nom de Simone Inzaghi, tècnic local, va ser xiulat per bona part de l’afició quan va començar el partit. Minuts després, l’aplaudien. El Barça, elegant ara que vesteix de líder a la Lliga, feia dies que pensava en aquest partit conscient de la seva importància, però entre les baixes per lesió i la manca d’idees, va acabar capturat per la xarxa d’un Inter que ja va estar a punt d’avançar-se en el marcador quan Eric Garcia va cometre un penal per mans més gran que el Duomo de Milà. Per sort, el VAR va detectar un fora de joc anterior que va indultar el central de Martorell, testimoni just abans del descans del gol llombard, obra del turc Çalhanoglu amb un xut sec des de la frontal. El Barça arribava tard, es replegava malament, no tapava les contres i amb Sergi Roberto i Marcos Alonso patint massa a les bandes.

Christensen, lesionat

I mira que l’inici del partit havia estat engrescador, amagant la pilota a l’Inter en un rondo gegant on faltava la cirereta: trobar Lewandowski. L’Inter va entendre que la millor manera de defensar el polonès és aturar els altres jugadors i evitar que la pilota li arribi. Pedri vivia envoltat de tres rivals, i només Dembélé semblava esmunyir-se de la vigilància italiana, però cada cop que feia una acció brillant tirava aigua al vi fallant en l'última decisió. El francès segueix sent un home d’extrems, capaç d’excitar i desesperar en la mateixa jugada. El Barça va veure com, de mica en mica la frustració s’apoderava del seu cos, de la seva ment. Va caure en el parany milanès. I per acabar-ho d’adobar, Christensen va lesionar-se. El danès, que estava jugant a un nivell molt alt, no va poder acabar el partit i va cedir el seu espai a un Gerard Piqué que pot trobar-se, gairebé sense saber com, jugant el clàssic al Santiago Bernabéu.

Xavi va remoure l’equip, però no va voler estirar les orelles a Dembélé. El que va fer és canviar-lo de banda sacrificant un Raphinha intranscendent sobre la gespa. I el canvi de banda va millorar una mica Dembélé. Una centrada seva, de fet, va acabar en el gol de Pedri que semblava allunyar les boires del Camp Nou, però el VAR, delator, va veure unes mans involuntàries d’Ansu Fati, que feia pocs minuts que era a la gespa per revifar l’atac. No li sortia res bé, al Barça. No era el dia. De fet, el mateix VAR no va voler veure unes mans de Dumfries en el darrer minut que semblaven encara més clares. El Barça va acabar enfadat amb el VAR, l'àrbitre, el rival i amb ell mateix. La greu errada arbitral no explica sola un partit massa fluix d'un equip que ha tornat amb mala cara de l'aturada de seleccions.

El Barça va acabar atacant un cop i un altre la defensa d’un Inter que ja ni pretenia sortir a la contra. La seva prioritat era perdre temps, fer perdre els papers a un equip que va caure a la trampa, amb picabaralles amb Gavi i Sergi Roberto. A l’equip de Xavi li van mancar llum i calma. Va enyorar alguns lesionats, però també li va faltar poder donar vida a un Robert Lewandowski que després de quedar-se sense marcar al camp del Bayern, tampoc va poder ser el salvador a Milà. La segona derrota consecutiva fora de casa deixa el Barça sense marge de maniobra. Li tocarà fer salts al buit, ara sense xarxa de seguretat. No podrà fallar contra els interistes al Camp Nou, i ni així podrà respirar el tranquil. El Bayern serà el jutge d’un grup que havia de servir per elevar els ànims dels barcelonistes i, en canvi, s’ha convertit en un calvari. Caldrà patir per veure la llum. I evitar una eliminació que seria dramàtica, en tots els sentits.